Fins al 28 de març

       a la sala d’exposicions de la primera planta

               del Centre Cultural Ovidi Montllor

Exposició col·lectiva de

Neus Bouç

    Rubén Fresneda

        Mauro Pastor

              Héctor Prats

                  Pau Sellés

Art jove alcoià

17/03/2015 – 15:10 Escrit per SHEILA GARCÍA

ARAMULTIMÈDIA

 

En la XVI edició del Premi nacional de poesia Paco Mollá, el poeta alcoià, David Peidro ha guanyat el premi en la modalitat de poesia en valencià per la seua obra Filles nasqueren. El guardó consisteix en 3000€ i la publicació de l’obra per part de l’Editorial Aguaclara.

Filles nasqueren és un poemari que inclou una cinquantena de poemes curts, ambientats sota paisatges lluminosos marítims i mediterranis.

El premi es va entregar en la X Quinzena Literària de Petrer. El jurat va estar compost per Gaspar Jaén, Lluís Alpera i Lluís Ferri. Jaén va destacar de Peidro que “estem davant d’un nou valor de la poesia en valencià. Un creador que li dedica un treball intens al poema i que és molt auto-exigent amb el ell mateix i el seu text”.

El poeta alcoià viu actualment a Madrid i treballa com a professor d’educació secundària. Els darrers anys, Peidro ha estat finalista del XXI Premi 9 d’Octubre i ha participat en el poemari Nova poesia alcoiana.

+ info:

http://petrer.es/val/pacomollaval.html

La XX Jornada tindrà lloc els dies 27 i 28 de març i debatrà sobre la comunicació i la política lingüística. Participen Vicenç Villatoro, Amàlia Garrigós i Eugeni Alemany, entre d’altres.

Jornada sociolingüística

El divendres 27 i el dissabte 28 de març tindrà lloc la XX edició de la Jornada de Sociolingüística d’Alcoi, una cita ja ineludible que analitza la situació social del valencià des de diferents perspectives. En aquesta ocasió, la Jornada gira entorn de la comunicació i la política lingüística, i compta, entre altres ponents, amb Vicenç Villatoro i Josep Gifreu.

Vicenç Villatoro va ser director del diari Avui (1993-1996) i de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (2002-2004), i en l’actualitat, dirigeix el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. D’altra banda, Josep Gifreu és comunicòleg i professor de la Universitat Pompeu Fabra. Les seues línies de recerca abasten des de les polítiques de comunicació i la cultura fins al cinema i l’audiovisual.

En la XX Jornada també intervindran Amàlia Garrigós, periodista valenciana, presentadora i locutora en Ràdio Nou i Canal Nou, i Eugeni Alemany, filòleg de formació i reporter dels famosos programes de televisió “Caiga quien caiga” i “Trau la llengua”, en la televisió autonòmica. Junts parlaran del paper dels mitjans de comunicació en llengua pròpia com a elements de cohesió social.

El programa es completa amb una taula redona que aborda les propostes i els compromisos sobre política lingüística de tots els partits valencians que es presenten a les eleccions de 2015. I, en l’apartat cultural, la Jornada presenta Rafa Xambó en concert (“T’estime tant. Sonets de Shakespeare”), coronat amb l’actuació del cantautor Andreu Valor i una ruta cultural pels espais literaris d’Alcoi, a càrrec de Francesc Gisbert i Esther Vizcarra.

Celebrant 20 edicions

La inscripció es podrà fer en línia a través de la pàgina web de la Jornada de Sociolingüística d’Alcoi (www.upv.es/josociol), fins al 20 de març, i disposarà de diferents modalitats, segons el col·lectiu: 30 euros (per a estudiants que vulguen allotjar-se al Col·legi Major Ovidi Montllor), 20 euros (estudiants en general) i 25 euros (públic en general).

Programa XX Jornada de Sociolingüística d’Alcoi (PDF)
Programa XX Jornada de Sociolingüística d’Alcoi (Word)

Més informació
www.upv.es/josociol
www.facebook.com/josociol

Reportatge a la UPV TV

Organitzen Universitat Politècnica de València, Acadèmia Valenciana de la Llengua, Ajuntament d’Alcoi, Delegació d’Alacant de l’Institut d’Estudis Catalans, Centre Ovidi Montllor i Coordinadora de l’Alcoià i el Comtat pel Valencià

Col·laboren
Universitat d’Alacant, Universitat de València, Universitat Jaume I i Universitat Miguel Hernández d’Elx

Més informació:

Cartell XX Jornada de Sociolingüística d’Alcoi 2015

El Temps

http://www.eltemps.cat/ca/notices/2015/02/un-any-per-recordar-messa-l-artista-d-albaida-8446.php#.VO-gSHjGATg.facebook

 

En el centenari del seu naixement, l’Ajuntament d’Albaida ha nomenat 2015 “l’any Messa” en homenatge a un dels pintors referents i nascut a la població. Amb tota una vida dedicada a l’art, Francesc Sempere Messa és reconegut per la seua obra variada i múltiple que ha evolucionat per diferents estils, en una mostra de l’originalitat i l’inconformisme de l’artista.

messa-15022

 

Fotografía de l’artista a la seua pàgina oficial

El consistori d’Albaida va aprovar recentment declarar aquest 2015 “l’any Messa” , en homenatge al pintor albaidí Francesc Sempere Fernández de Mesa. Conegut popularment com a Messa, es compleix ara el centenari del seu naixement. La proposta tingué el suport de tots els partits polítics i s’afig al conjunt d’actes commemoratius dels mesos vinents.

La declaració de “l’any Messa” ha sigut una iniciativa defensada, principalment, pels dos pintors, també d’Albaida, Josep Sanjuan i Rafael Amorós, dels quals Messa fou el mentor. Lògicament, la iniciativa té també el suport de la família de l’artista, mort el 1996. “Una vegada aconseguida la declaració, el que volem és continuar treballant per reivindicar i recordar la figura de Messa”, explicava a EL TEMPS el fill de l’artista, Fèlix Sempere, qui ja va realitzar un homenatge a son pare l’any de la seua mort. Sempere també manté activa la pàgina web que repassa i recorda l’obra i trajectòria de l’artista.

A més de conferències, actuacions musicals i dansa, es realitzarà a l’octubre una exposició retrospectiva a l’obra de Messa, al Palau dels Milà i Aragó d’Albaida. Posteriorment, la mostra es veurà també a Ontinyent. La intenció de la família del artista és portar l’exposició a la ciutat de València, en paraules de Fèlix Sempere, a més de fer un catàleg amb una selecció de l’obra “perquè la gent puga accedir al seu treball”.

Messa (Albaida, 1915) amb un recorregut artístic molt divers, va exposar en nombroses ocasions com a la sala Parpalló de València, al museu de la Llotja de Barcelona, ciutat a la qual es traslladà i on va formar el grup Cinquena Forma amb altres artistes com Salvador Aulèstia, Lulís Rey Polo o Albert Coma Estadella, o l’Ateneu en la seua tornada a València. A més, va ser un dels promotors del Premi Internacional de Dibuix de Joan Miró, i obtinguè una menció honorífica en el seu primer certamen, el 1962. El nomenament de “l’any Messa” és un reconeixement a un artista autodidacte i explorador de noves tècniques, com ara la pintura en murals. Un artista que, com va assenyalar la regidora de cultura, Lucia Company, “engrandeix el nom d’Albaida i és una figura excepcional i singular”.

NÚVOL el digital de cultura

Tothom sap que a Grècia s’hi parla el grec demòtic, però no és tan sabut que darrere l’aparent uniformitat lingüística de Grècia s’hi amaga un paisatge de llengües complex i divers. Juan Martínez Terrones ens parla de la sorprenent diversitat lingüística del país hel·lènic en aquest article publicat  al Blog de la Revista de Llengua i Dret.

Acròpolis d'Atenes

El grec és parlat com a llengua primera per la immensa majoria de la població al territori de la República de Grècia. Com a idiomes autòctons s’hi afegeixen el turc, dues llengües derivades del protoromanès, dues varietats de filiació albanesa, el romaní i dues llengües eslaves: el pomac i l’eslau macedoni. Els idiomes minoritaris a Grècia perviuen amb vitalitat variable malgrat una imponent tendència uniformitzant.

La diversitat lingüística al territori grec, afavorida per la marcada fragmentació del relleu del país —i de tots els Balcans— eminentment muntanyós i geològicament complex, és antiga i s’ha documentat a bastament a l’època bizantina i otomana, però ha minvat força respecte dels primers decennis de l’Estat grec.

Al territori de l’Estat grec primigeni, fundat l’any 1830, el turc i menorment l’albanès també eren llengües escampades pertot. Atenes, abans d’esdevenir capital de l’estat el 1834, era ben bé un poble de predomini lingüístic albanès. El grec no havia format cap contínuum tancat durant el període otomà.

A mesura que avançà l’annexió de territoris a l’Estat grec, s’hi incorporaren comunitats de filiació romanesa, eslava, romaní, armènia i judeocastellana. Les convulsions regionals dugueren guerres i tractats de pau i capgiraren la composició ètnica i lingüística de Grècia.

Així, entre els anys 1920 i 1925 s’esdevingué un intercanvi de població amb Bulgària i Turquia, prescrit pel tractat de Lausana —signat el 1923 per les potències guanyadores de la Primera Guerra Mundial, Grècia i Turquia després de les victòries turques sobre els grecs. Sobretot el desplaçament dels musulmans de Grècia a Turquia i el dels cristians de Turquia a Grècia forçà una homogeneïtzació ètnica. Llavors, prop de 500.000 musulmans foren expulsats de Grècia, i prop d’1.500.000 persones de religió ortodoxa grega abandonaren Àsia Menor, l’Anatòlia oriental i Tràcia Oriental (noteu els criteris religiosos!).

Més tard, la dictadura de Metaxas (1936-1941) i l’ocupació alemanya (1941-1944) van fer de tota diferència lingüística motiu de persecució. La qüestió de les minories macedòniques i musulmanes tensà als anys vuitanta i noranta del segle passat les relacions gregues amb Iugoslàvia —més endavant, amb la (Antiga) República (Iugoslava) de Macedònia— i amb Turquia.

Avui, en virtut del tractat de Lausana encara vigent, la condició de minoria (sempre segons el criteri de la religió) es reserva als grups musulmans de Tràcia Occidental —l’única població musulmana exclosa de l’intercanvi de poblacions. La població musulmana consta dels turcs, els romanís i dels pomacs, però és el turc l’únic idioma que, d’acord amb el règim de protecció legal prescrit pel tractat de Lausana, gaudeix de reconeixement legal com a llengua de la població musulmana. El turc té avui 60.000 parlants. (El nombre de parlants de totes les minories és molt difícil d’escatir, i les indicacions varien força segons les fonts i s’han de considerar a tall de mera orientació.)

Els conflictes polítics entre Grècia i Turquia a la dècada dels seixanta, setanta i vuitanta ha comportat la discriminació efectiva dels turcs, i ha estat un dels motius d’una forta emigració a Turquia i a Europa Occidental.

Els pomacs conformen una altra minoria musulmana amb identitat diferenciada. Tradicionalment parlen una varietat eslava considerada comunament dialecte de la llengua búlgara. La major part d’aquests eslaus musulmans viu a les retirades muntanyes del Ròdope, que forma la frontera natural entre Tràcia i Macedònia. A Grècia fan prop de 30.000 persones.

Les varietats lingüístiques pomaques reben a Grècia el nom de Pomaktsou, això és, llengua pomaca. Aquest dialecte s’ensenya a l’escola primària solament. Una gran part dels parlants ha cessat de transmetre la llengua i han adoptat el turc com a primera llengua, ultra el grec com a segona. A Grècia no hi ha mitjans de comunicació en pomac, fora d’alguna publicació escrita.

Del principi dels anys noranta endavant, l’Estat grec ha començat a revisar la seua política sobre les minories musulmanes i admet oficialment que la política restrictiva nodreix l’irredemptisme i porta agitació social i depressió econòmica. Per això, comença a distingir entre els diversos grups musulmans: pomacs, turcs i romanís.

Les llengües de filiació romanesa i albanesa comparteixen, per contra, una situació de minorització lingüística afavorida per una falta de consciència lingüística i pel no-reconeixement de les minories lingüístiques respectives a Grècia. Aquestes llengües minoritzades perviuen oralment gairebé sols en àmbits rurals i no han accedit a la societat de la informació.

A Grècia es parlen dues varietats romàniques: l’aromanès i el meglenoromanès. Quant al meglenoromanès, el parlen 3.000 persones al nord del golf de Salònica i 2.000 fora de Grècia. Avui dia s’ha trencat la transmissió intergeneracional.

L’aromanès és una variant, separada als segles VII-IX del protoromanès, considerada adés un dialecte del romanès, adés una llengua independent. El parlen vora 50.000 persones al nord-oest del país i un nombre semblant al sud d’Albània. Els parlants assentats als Balcans meridionals reben el nom de βλάχοι, i com a entònim fan servir denominacions procedents del llatí Romani. El nucli de la zona d’assentament dels aromanesos és la serralada del Pindos al nord-oest de Grècia, i el centre cultural el tenen a la ciutat de Metsovo/Aminciu.

Fins a la Segona Guerra Mundial funcionaren unes escoles, impulsades pel Govern de Romania al final del segle XIX i l’inici del segle XX, que foren tancades per por que el naixement d’una consciència nacional romanesa no servís a interessos estrangers. En el present la llengua no es beneficia de reconeixement legal a Grècia ni és utilitzada a les escoles.

El nombre de parlants minva ràpidament, malgrat alguns intents de revifada des dels anys vuitanta, i s’ha accelerat el procés d’assimilació cultural. Ara, els aromanesos de Grècia es consideren grecs i tant l’Estat com la societat els té per compatriotes.

Parlen varietats de filiació albanesa els pobles anomenats arvanites i els cameris, a més d’un petit grup albanòfon a la zona fronterera amb Bulgària i Turquia. Els arvanites formen vora tres-centes comunitats majorment rurals a l’Àtica, Beòcia, Eubea, al Peloponès i a algunes illes gregues. Hom estima el nombre de parlants en 150.000.

Els primers albanesos feren cap a Grècia al segle XIII, i la seva afluència seguí fins al segle XV. S’establiren a regions poblades poc densament i formaren pobles propis, en què continuaren parlant llur llengua fins al segle XX. Els arvanites prengueren part del segle XVIII endavant en la formació de la nació grega. Com és el cas dels aromanesos, la participació dels arvanites en la guerra de la independència contra els otomans i en la guerra civil també n’afaiçonà la consciència cultural grega i ha acabat per menar a una assimilació substancial. Tot i això, conserven una consciència d’ètnia diferenciada, no relacionada amb la nació albanesa.

Tot i que la llengua rebia el nom d’albanès fins al segle XX, l’aspiració a pertànyer al poble grec els ha dut a refutar-ne la relació amb la llengua albanesa. L’escàs prestigi de la seva llengua portà a molts arvanites un motiu addicional per adoptar el grec. La variant arvanítica és una llengua exclusivament parlada. Durant la segona meitat del segle XX, l’emigració a les ciutats i la pèrdua de l’entorn rural propi n’ha precipitat el procés d’assimilació. Avui només perviuen restes de la llengua, i els arvanites ja sols conreen elements del folklore, els que permet un entorn i una identitat grecs impermeables a minories.

Els cameris, un tercer grup albanòfon, perviuen a Grècia parcialment, i habiten una franja costanera a la zona fronterera amb Albània. Els cameris sí que formen part —històricament i lingüísticament— del contínuum albanòfon i tenen consciència nacional albanesa. En represàlia per la seva presumpta col·laboració amb les forces ocupants italianes i alemanyes durant la Segona Guerra Mundial, les tropes gregues expulsaren a Albània prop de 20.000 albanesos musulmans el 1944. Els cristians van romandre, però no compten als ulls de l’Estat grec. L’estat grec sols ha acceptat les comunitats albanòfones en la seua vessant cultural.

A la regió fronterera amb la República de Macedònia s’hi afegeix una controvertida presència d’una minoria que parla la llengua eslava —dit comunament eslau macedoni— que fan servir a l’altra banda de la frontera i que l’Estat grec no reconeix gens ni miqueta.

El tsacònic ens presenta un cas ben diferent: és un dialecte del grec, derivat de l’antic dori, molt diferent del grec estàndard, que avui no parla sinó una població minsa en comptats pobles del Peloponès oriental. Malgrat alguns intents d’introducció a les escoles, ja no s’hi ensenya i pateix un declivi precipitat que no permet d’augurar-ne una pervivència gaire llarga.

El Partenó d'Atenes

De manera il·lustrativa, els etnònims de les minories són diferents dels noms dels seus pobles de referència: arvanites en lloc d’albanesos, pomacs en comptes de búlgars, també grecs musulmans en lloc de turc. Aquest ús vol difuminar el lligam de les minories amb les comunitats lingüístiques originàries i afeblir la consciència de pertinència ètnica.

No sols els noms cedeixen a la pressió identitària forta. També les tensions desencadenades per l’eclosió dels grans moviments nacionals balcànics, la construcció de l’Estat grec a partir del 1830 i les disputes territorials amb els estats veïns han marginat les minories culturals. Tot plegat dibuixa una evolució de fets típicament balcànics.

Comptat i debatut, s’oposen el turc majoritari entre els musulmans de Tràcia Occidental, que és protegit pel tractat de Lausana vigent, la llengua albanesa dels cameris i l’eslava macedònia, d’una banda, i les varietats de filiació albanesa i romanesa sense reconeixement legal o social, d’una altra.

El criteri religiós, que posà el fonament del tractat de Lausana, féu de la llengua un factor secundari d’identificació i incorporà les comunitats ortodoxes no hel·lenòfones, particularment els arvanites i els aromanesos, a la identitat grega majorment hel·lenòfona que maldava per construir un estat.

Els turcs i els pomacs reivindiquen llurs drets com a minoria, en tant que la identitat vaga i vacil·lant dels arvanites i dels aromanesos n’ha portat una aculturació i assimilació avançades. Ara que les llengües d’aquests darrers han assolit un estat a penes reversible de llanguiment ha crescut l’interès públic per l’alteritat lingüística del país i darrerament l’Estat comença a promoure’n el coneixement.

Aquest article es publica sota la llicència Creative Commons 3.0 de Reconeixement.

Títol: El valencià de sempre

Autor: Eugeni S. Reig

Col·lecció: «Materials»

Número: 14

Pàgines: 864

Format: 16,5 x 24

Enquadernació: cartoné

Preu sense IVA: 24,04 euros

PVP: 25 euros

ISBN: 978-84-9026-179-8

Data de publicació: 10/03/2015

L’OBRA

Versió actualitzada i notablement ampliada del llibre Valencià en perill d’extinció, obra clau per al coneixement de la nostra llengua.

Es tracta d’una obra en la qual tots els lectors, aficionats o tècnics, aprendran moltíssimes coses, subtils o essencials; d’una obra on palpem el que qualsevol professional sap per experiència: que la llengua és un pou sense fons.

El llibre El valencià de sempre inclou:

– Les 1440 entrades de la segona edició de Valencià en perill d’extinció.

– Les 300 entrades de Lèxic valencià d’ahir i de hui, fins ara inèdit.

– 440 entrades noves.

A més, cal dir que:

– La immensa majoria de les entrades, antigues i noves, incorporen exemples literaris d’autors reconeguts.

– Totes les entrades antigues han estat revisades i, en molts casos, notablement ampliades. En algunes s’han incorporat noves accepcions.

– El valencià de sempre inclou el model lingüístic d’Eugeni S. Reig, autèntic llibre d’estil que els valencians hem tindre en compte.

L’AUTOR

Eugeni S. Reig (Alcoi, 1942), un treballador infatigable a favor de la llengua i la seua unitat, va autopublicar, l’abril de 1999, el llibre Valencià en perill d’extinció, recull de 835 paraules i locucions genuïnament valencianes que l’autor considerava que estaven en perill de perdre’s. El 2005 en va publicar una segona edició, revisada i augmentada, que ara amplia de manera considerable i actualitza en aquesta tercera versió.

CAL DESTACAR

 – Es tracta d’un material amb gran potencial didàctic que es pot aprofitar directament a les classes i que pot estimular els professors i els alumnes.

– És també molt recomanable per als responsables de les decisions normatives.

– El llibre llança el missatge urgent d’intentar salvar la nostra llengua de lacastellanització progressiva i proposa un model a seguir per recollir el nostre tresor lèxic.

Pep Vañó Piedra

Departament de Física i Química

IES Andreu Sempere (Alcoi)

 

Introducció

Quan apareixen els primers manuals d’història de la ciència medieval a començaments del segle XX, el nom de Llull ocupa un lloc entre els mestres del segle XIII (Sant Albert, Sant Tomàs, Roger Bacon…), encara que no siguen nítids els contorns de la seua contribució a la medicina, a l’astronomia i a altres disciplines. Cal esperar, en efecte, fins a la segona meitat del segle perquè hom arribe a explicar operativament en quina mesura la ciència lul.liana depèn de l’Art i com s’insereix en el context intel.lectual dels seus dies.

Feu clic ací per accedir a l’article complet:

Pep Vañó_Ramon Llull. Alquímia cristiana

ÒPERA INFANTIL
8 de març, 12.30 hores
Pinocho

Així comença l’immortal conte de Pinotxo, la marioneta de fusta protagonista del llibre “Les aventures de Pinotxo”, escrit per Carlo Collodi i publicat en 1883, amb el títol “Storia di un Burattino” (Història d’una titella): ‘Fou una vegada, un fuster anomenat Geppetto que va decidir construir un ninot de fusta, al que va cridar Pinotxo. Amb ell, va aconseguir no sentir-se tan sol. -Què bé m’ha quedat!- va exclamar una vegada acabat de construir i de pintar. -Com m’agradaria que tinguera vida i fóra un xiquet de debò!’. Òpera Divertimento segueix apostant per la dramatúrgia del conte clàssic combinat amb la composició orquestral per a acostar el món de la lírica als més xicotets.

Así comienza el inmortal cuento de Pinocho, la marioneta de madera protagonista del libro “Las aventuras de Pinocho”, escrito por Carlo Collodi y publicado en 1883, con el título “Storia di un Burattino” (Historia de un títere): ‘Érase una vez, un carpintero llamado Geppetto que decidió construir un muñeco de madera, al que llamó Pinocho. Con él, consiguió no sentirse tan solo. -¡Qué bien me ha quedado!- exclamó una vez acabado de construir y de pintar. -¡Cómo me gustaría que tuviese vida y fuese un niño de verdad!’. Ópera Divertimento sigue apostando por la dramaturgia del cuento clásico combinado con la composición orquestal para acercar el mundo de la lírica a los más pequeños.

Durada: 60 minuts
Gènere: Òpera infantil
Direcció: Miguel Ribagorda, amb música de Alexis Heath
Intèrprets: Pinocho (soprano), Geppeto (baríton), Pepito Grillo (soprano), Fada Blava / Polilla (soprano) i Honrado Juan (actor)
Producció: Ópera Divertimento i l’Associació d’Amics de la Música d’Alcoi

Preu: Entre els 5 i els 15 euros (adults 15 euros i xiquets -fins a 14 anys- 5 euros) *Descomptes aplicables només comprant les entrades a taquilla.

Entrades a la venda a taquilla i a través d’InstanTicket.es Més informació: Associació d’Amics de la Música d’Alcoi. Carrer Santa Llúcia 3, Alcoi. Telèfons: 96 554 38 26 / 618 872 882 / 636 480 807. Correu electrònic: info@aamalcoy.com