Pep Vañó Piedra

Departament de Física i Química

UNESCO Patrimonio

136_p2_medulas_t2400252.jpg_369272544

El título de Patrimonio de la Humanidad otorgado a Las Médulas recoge la consideración de toda la zona como un Paisaje Cultural, como un espacio que aúna valores naturales y culturales. Como tal es hoy un bien patrimonial de alcance mundial explícitamente reconocido.

En primer lugar lo es por su significado histórico: como testimonio del cambio en la explotación de los recursos y en las formas de vida de las comunidades locales durante la Antigüedad. Por un lado, fue la mayor mina a cielo abierto de todo el Imperio Romano, puesto que los desmontes mineros producidos alcanzaron 3 kilómetros de extensión máxima y más de 100 metros de profundidad. El agua era traída por un sistema de canales desde los ríos Eria y Cabrera, a mas de 100 km. de las Médulas. Por otro, Las Médulas es, sobre todo, un ejemplo excepcional de un proceso histórico.

Se puede leer el artículo completo en el siguiente enlace:

https://drive.google.com/file/d/0Bw8JHlqLcszqcnZ0NWRzODJVM28/view?usp=sharing

Pep Vañó Piedra

Departament de Física i Química

 

UNESCO Patrimonio

Fraguas

Las fraguas de Engelsberg son una antigua fundición en Ängelsberg, localidad de la municipalidad de Fagersta en Västmanland, Suecia

Engelsberg es un ejemplo sobresaliente de arqueología industrial con un  complejo industrial europeo de los siglos XVII al XIX, con importantes restos tecnológicos e intactos edificios administrativos y residenciales. Es el ejemplo mejor conservado y más completo de una finca de hierro de trabajo sueco, del tipo que produce los grados superiores de hierro, utilizando hornos de fundición primitivos, que hicieron de Suecia el líder económico en este campo desde hace dos siglos.

Se puede leer y descargar el artículo completo en el siguiente enlace:

Pep Vañó_Las fraguas de Engelsberg

EUGENI S. REIG

http://www.nuvol.com/opinio/sobre-la-paraula-mascota/

 

Darrerament —fa només uns quants anys— s’ha posat de moda emprar la paraula mascota per a denominar un animal de companyia, com ara un gat, un gos, un ocell, etc. No sé per quin motiu s’ha assignat a aquesta paraula eixa accepció que considere totalment inadequada i molt desafortunada.

UNA SOMERETA

Però ¿què significa la paraula mascota? En primer lloc mirarem què diuen els diccionaris. El Diccionari Valencià de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana diu: «Persona, animal o cosa que es té com a símbol, ja que es considera que porta sort». El DIEC diu: «Persona, animal o cosa que hom considera que porta sort». El GDLC diu: «Persona, animal o cosa que hom té com a símbol, per tal com considera que porta sort». Aquest diccionari ens diu que el seu origen etimològic és: «1233; del fr. mascotte, íd., i aquest, del prov. mascoto ‘el qui dóna sort, sortilegi’, der. despectiu de masco ‘bruixa’, del b. ll. masca ‘bruixa’». El DCVB diu: «Persona o cosa a la qual s’atribueix la propietat d’atreure la bona sort envers els qui la posseeixen o porten en llur companyia; cast.mascota». Vejam què diuen sobre aquesta paraula els diccionaris de la llengua castellana. En elDiccionario del español actual trobem: «Pers., animal o cosa considerados como portadores de suerte para quien los tiene». En la 21a edició del Diccionario de la lengua española de la Real Academia Española trobem: «Persona, animal o cosa que sirve de talismán, que trae buena suerte». En la 22a edició del DRAE diu, com en l’anterior edició, «persona, animal o cosa que sirve de talismán, que trae buena suerte», però afig una nova accepció, «animal de compañía». Observem que en la 21a edició del DRAE que és de l’any 1992 i en el Diccionario del español actual que és del 1999 no apareix l’accepció «animal de compañía», però en la 22a edició del DRAE que és de l’any 2001 ja hi apareix i en la 23a edició, de l’any 2014, continua apareixent. És, doncs, una accepció nova, que s’usa des de no fa massa temps i que, molt probablement, ha nascut en el castellà peninsular.

En l’entrada mascota del Diccionari normatiu valencià que podem trobar en línia des de darreries del 2013 diu:

“1. f. Persona, animal o cosa que es creu que porta sort.
2. f. Figura que representa un grup o simbolitza un esdeveniment. La mascota olímpica. La mascota del regiment.
3. f. Animal de companyia. Productes per a mascotes.”

Com veiem, el Diccionari normatiu valencià de l’AVL —versió provisional en línia— ha sigut el primer diccionari de la nostra llengua que ha copiat del DRAE l’accepció «animal de companyia». Ho considere una decisió molt desafortunada i espere que l’AVL tinga l’encert d’eliminar aquesta accepció.

Jo, que conec la paraula mascota, tant en valencià com en castellà, de tota la meua vida, he de dir que considere que totes les definicions que he copiat més amunt són inadequades i incompletes. La definició que considere adequada és la següent: «Ésser —habitualment un animal— o cosa —normalment la figura d’un animal, humanitzat o no— que s’associa amb una col·lectivitat o amb un esdeveniment, que el representa i que es considera que li porta bona sort». Una mascota sempre s’associa amb un col·lectiu de persones com ara un regiment, una empresa, una associació, una institució, un club esportiu, una universitat, o, fins i tot, un país, i també, més modernament, amb un esdeveniment com ara uns jocs olímpics, una exposició universal, un mundial de futbol, etc. Una persona pot tindre un amulet, un talismà, un esperit protector o un àngel de la guarda, però no una mascota. La idea de mascota sempre s’associa a un conjunt de persones o a un esdeveniment, però no a una persona individual. Una mascota és, per exemple, el boc que porten els legionaris quan desfilen, que l’associem a la Legión Española, o el lleó de la Metro que l’associem a la Metro-Goldwyn-Mayer. També són mascotes alguns ninotets com ara: Cobi, que associem als Jocs Olímpics que es varen celebrar a Barcelona l’any 1992; Naranjito, que associem a la Copa Mundial de Futbol organitzada per Espanya l’any 1982; Curro, que associem a l’Exposició Universal que es va celebrar a Sevilla l’any 1992; Fluvi, que associem a l’exposició sobre l’aigua que es va celebrar a Saragossa l’any 2008; etc. I també són mascotes el brau d’Osborne, que associem amb Espanya, i el ruc català, que associem amb Catalunya.

Cal aclarir que el mot mascota està emparentat conceptualment amb un vampir d’aspecte femení citat per diversos autors llatins amb un nom que es refereix a un mite grec. El vocable mascotaresulta documentat per primera vegada als arxius electrònics de la Real Academia Española l’any 1911 (Pío Baroja, Las inquietudes de Shanti Andía). Baroja havia manllevat el mot francès mascotte, documentat per primera vegada en el Trésor de la langue française l’any 1867 (Émile Zola, Les Mystères de Marseille). La paraula es va popularitzar a França pocs anys més tard quan l’opereta La Mascotte d’Edmond Audran es va estrenar a París el 30 de desembre de 1880 i va estar més d’un any en cartell a causa del gran èxit que va tindre. Zola havia manllevat el mot occità mascota que significa ‘sortilegi, encanteri, mal d’ull, mala sort’, derivat de la paraula occitana masca ‘bruixa’. Masca també significa ‘bruixa’ en piemontès. En llatí tardà (segle VII), masca era sinònim de lamia. En la mitologia grega, Lamia era filla de Posidó i Líbia. Zeus se’n va enamorar; Hera, la muller del déu, la va obligar, per venjança, a devorar els propis fills. Embogida de dolor i feta salvatge, es va retirar a una cova i va viure, des d’aleshores, menjant-se els nens que aconseguia de robar a les mares. Els romans, que coneixien el mite de la filla de Posidó, donaven el nom de lamiæ (nominatiu plural de lamia) a dimonis femenins imaginaris que, de nit, xuplaven la sang i la llet de les parteres i esquarteraven els xiquets acabats de nàixer. L’occità i el piemontès varen adoptar per a la bruixa un mot (masca) que remetia als dimonis femenins xupladors de sang i de llet maternes i esquarteradors de nadons. L’italià diu strega a la bruixa, amb la qual cosa remet al mateix diable femení designat pels mots llatins lamia i masca. De fet, strega deriva del llati vulgar striga(m), derivat de strix, strigis, sinònim llatí de lamia. La paraula mascota es remunta, doncs, a un mite en què la dida, que dóna vida, és associada a un ésser diabòlic que la lleva.

Això d’utilitzar la paraula mascota per a denominar els animals de companyia és una moda molt recent, però que va escampant-se ràpidament. Jo, personalment, ho considere una falta de respecte cap als animals. Això correspon a una visió antropocentrista del món i de la vida. Com que les grans religions monoteistes diuen que Déu va fer l’home a imatge i semblança seua, els éssers humans ens ho hem cregut, ens considerem déus i, per tant, estem convençuts que la resta d’éssers vius han vingut al món únicament i exclusivament per a servir-nos a nosaltres. Considerem que nosaltres ho som tot, som com Déu, i que ells no són res, són només matèria primera per al nostre benefici.

Els diccionaris de la nostra llengua —excepte la versió provisional en línia del DNV— encara no han inclòs ‘animal de companyia’ com una accepció de la paraula mascota. Espere que no ho facen mai. No fer-ho seria un signe de sensibilitat i respecte cap a eixos animals que compartixen la vida amb nosaltres. Anomenar mascota, per exemple, un gos policia o un gos pigall —gos guia d’eixos que tant ajuden les persones que tenen la desgràcia de no veure-hi— ho considere, a més d’un insult al gos, un insult a la intel·ligència.

NOTA.- Done les gràcies a Jordi Minguell i Roselló per la seua ajuda.

Font: http://www.laveupv.com/noticia/12973/alcoi-enceta-lany-ovidi

La Veu / Diari Digital del País Valencià

 

El regidor de Cultura explica a entitats i col•lectius les diferents iniciatives programades per commemorar els 20 anys de les seues ‘vacances’

L’Ajuntament d’Alcoi ha acollit aquesta mateixa setmana una reunió amb diferents organismes i entitats culturals, socials i veïnals, a fi d’exposar les activitats que hi ha previstes dins l’Any Ovidi aquest 2015, quan s’acompleixen 20 anys des que l’artista alcoià va marxar ‘de vacances’, un programa que s’enceta aquesta mateixa setmana amb dues exposicions dedicades a Ovidi Montllor dins el cicle estable d’arts plàstiques de la Regidoria de Cultura.

 

Ovidi Montllor

El pròxim 10 de març es compliran 20 anys de la mort de l’artista alcoià Ovidi Montllor.
Foto: La Veu del País Valencià


Pau Grau / Alcoi

El regidor de l’àrea Paco Agulló, acompanyat pel director del Centre Cultural Miquel Santamaria, va exposar les diferents iniciatives que hi ha en marxa, amb nombroses activitats durant els mesos de març i abril. Agulló, a més, va indicar que s’estan treballant algunes línies en col•laboració amb l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), arran de diversos contactes amb el regidor de Cultura de la ciutat comtal Jaume Ciurana. A banda, com ja va transcendir, la col•laboració amb la capital catalana s’estén al festival de cançó Barnasants, la cloenda del qual tindrà lloc a Alcoi a mitjans d’abril.

Obres plàstiques i fotogràfiques al voltant de l’Ovidi Montllor

El més imminent, per tant, són les exposicions col•lectives que s’inauguren aquest dimarts i aquest dijous pròxims: la primera, de cinc joves artistes alcoians que dediquen les seues obres plàstiques a Ovidi Montllor, la qual serà inaugurada dimarts a les 20 hores al Centre Ovidi Montllor i reuneixen treballs de Rubén Fresneda (coordinador de la mostra), Hèctor Prats, Neus Bou, Pau Sellés i Mauro Pastor.

La segona, que s’inaugura dimecres a l’Àgora també a les 20 hores, que recull obres fotogràfiques al voltant de la figura del cantant alcoià de diversos autors: Mateo Gamon (coordinador de l’exposició), José Aleixandre, José García Poveda, Manuel Molines, Paco Grau, Pep Fuster i Xavier Terol.


Cartells de les exposicions col·lectives. 
Concert de ‘les cançons de Giné i d’Ovidi’

A banda, recentment es va anunciar també la celebració del concert ‘De la llesqueta a la terreta: les cançons de Giné i d’Ovidi’, que tindrà lloc el 14 de març al Teatre Principal, organitzat pel Col•lectiu Ovidi Montllor de Músics i Cantants en Valencià.

Abans, però, Barcelona acollirà l’estrena del muntatge teatral de La Dependent, coproduït per l’Ajuntament d’Alcoi, ‘Homenatge a T’; serà el 10 de març, dia en què es compleixen 20 anys de la mort d’Ovidi Montllor, i finalment la sala que acollirà l’estrena serà la que porta el nom de l’artista alcoià, al Mercat de les Flors.

‘El(s) poetes de l’Ovidi, ‘L’obrer de la paraula’ i ‘Perquè volem’

En el marc del Barnasants, com s’ha esmentat, Alcoi acollirà la cloenda del festival el 14 d’abril, dia en què el Teatre Calderón serà escenari de l’estrena absoluta de l’espectacle ‘El(s) poetes de l’Ovidi’, un muntatge interpretat per Mercè Sampietro, Eduard Iniesta i Llúcia Vives, i que compta amb la col•laboració de la filla de l’ Ovidi Montllor, Jana Montllor. Abans, però, es presentarà al Teatre Principal el llibre ‘Ovidi Montllor. L’obrer de la paraula’, de Jordi Tormo; i el dia 12 d’abril, el Teatre Calderón acollirà l’estrena de l’espectacle ‘Perquè volem’, on la Corporació Musical Primitiva d’Alcoi musicarà cançons de Montllor en format de banda simfònica.

Agulló també va avançar altres línies de treball encetades que encara no tenen data definitiva, però que al llarg de l’any aniran cristal•litzant: l’elaboració d’una exposició didàctica adreçada a centres d’ensenyament, la celebració d’un ‘Sopar Ovidi’ amb un menú especial confeccionat per a l’ocasió, l’organització de rutes urbanes guiades temàtiques, o la celebració d’unes jornades de cinema al voltant de la figura de l’actor alcoià, entre d’altres iniciatives.


Un moment de la reunió preparatòria dels actes de l’Any Ovidi
D’altra banda, entre els assistents a la reunió hi havia responsables de les àrees de Cultura de la Universitat d’Alacant i del Campus d’Alcoi de la UPV, que també van anunciar diverses activitats que estan preparant al voltant de la commemoració. De cara a coordinar tota aquesta activitat i la informació que va sorgint sobre les diferents activitats que en propers mesos hi haurà dedicades a l’Ovidi, el regidor va indicar que s’està treballant en un espai web que arreplegue tota aquesta agenda de propostes; a més, s’està dissenyant un logotip sobre l’Any Ovidi que identifique totes les activitats relacionades.

En paraules de Paco Agulló, “Ovidi continua sent molt estimat i reivindicat, i ja estem veient com proliferen a tot arreu les propostes en memòria seua. Recentment, sense anar més lluny, hem vist que s’han celebrat ja homenatges a Sueca o Ontinyent, i el  Festival Barnasants ha començat la seua programació amb una presentació pública, un cartell i un primer concert dedicats a la memòria de l’artista. Des de l’Ajuntament estem treballant no solament per oferir als alcoians i visitants una programació de qualitat que honore el seu llegat artístic i humà, sinó també estem oberts a les iniciatives que sorgeixen, a nivell local però també per tot el País Valencià i Catalunya, per recordar una figura fonamental en l’àmbit cultural, artístic i humà en la història contemporània del nostre país”.