El proyecto, valorado en 6,2 millones de euros, está redactado desde la legislatura anterior pero las obras siguen sin llevarse a cabo debido a los recortes presupuestarios del Consell

M. VILAPLANA El consejo escolar de Alcoy insta a la Conselleria de Educación a acometer de la forma más urgente posible las obras de reforma y ampliación del instituto Andreu Sempere. El proyecto, valorado en 6,2 millones de euros, está redactado desde la legislatura anterior, pero las obras siguen sin ejecutarse debido a los recortes presupiestarios del Consell.

El edificio del instituto Andreu Sempere se ha quedado anticuado y con instalaciones obsoletas.  JUANI RUZ

La reforma y ampliación del instituto Andreu Sempere es una larga reivindicación tanto de la comunidad escolar como del propio Ayuntamiento de Alcoy. El inmueble se ha quedado anticuado y no reúne las condiciones que resultarían adecuadas para desarrollar la actividad académica con las exigencias actuales.

Con estos antecedentes, la Conselleria de Educación redactaba la pasada legislatura un proyecto de reforma y ampliación, valorado en 6,2 millones de esuros. A través de estos trabajos, el instituto pasaría a tener doce unidades de Educación Secundaria Obligatoria (ESO), diez de Bachillerato y cuatro aulas ordinarias. Además, de forma complementaria, se habilitaría una nueva cafetería y una vivienda para el conserje, lo que completaría las dotaciones.

Sin embargo, y transcurrido todo este tiempo, el Consell sigue sin presupuestar las obras y, lo que es más preocupante, sin ofrecer plazos concretos al respecto.

Así las cosas, y teniendo en cuenta que esta es la principal necesidad en materia de infraestructuras educativas de la ciudad, el foro de participación del consejo escolar, reunido en la tarde del martes, insistió en la necesidad de reclamar a Educación que ejecute el proyecto con la mayor celeridad posible.

El concejal delegado, Manolo Gomicia, señaló que “el proyecto se encuentra en el Ayuntamiento desde la anterior legislatura y resulta evidente que no se lleva a cabo por culpa de los recortes presupuestarios. En cualquier caso, todos compartimos que se trata de una actuación imprescindible, y por eso vamos a remitir una carta a la Conselleria para recordarles el asunto y que se pongan manos a la obra”.

Descatar que el foro de participación del consejo escolar acoge a profesores, sindicatos, padres y vecinos en general, con el objetivo de que realicen aportaciones y expongan necesidades.

Fuente original: Información, 20/12/2012

http://www.diarioinformacion.com/alcoy/2012/12/20/consejo-escolar-exige-educacion-reforma-urgente-instituto-andreu-sempere/1326910.html

Pep Vañó Piedra

Departament de Física i Química

 Introducció

En primer lloc s’han de desmitificar els projectes educatius de l’Espanya il·lustrada del segle XVIII per ésser d’àmbit exlusivament masculí ja que molts d’aquells prohoms només es preocupaven d’instruir homes. Moltes de les reformes il·lustrades eren androcèntriques i quan es referien a les dones no comptaven en instruir-les com els homes sinó que només tractaven d’ensinistrar-les en les tasques de la llar. Un exemple fefaent seria que el 1783 Carles III establia oficialment les escoles de xiquetes a nivel estatal, el contingut d’aquell ensenyament es basava en tota casta de practiques pietoses i en labors casolanes. Però, sorprenentment, aprendre a llegir i escriure era optatiu.

Tanmateix hi hagué alguns socis dels Amics del País que encara que fos d’una forma instrumental començaran a valorar la instrucció de la dona i la participació de les dones a l’esfera pública.

Jovellanos pintat per Goya

El 1786 Jovellanos polemitzà amb el roussonià Cabarrús, defensant que les dones pogueren entrar a les societats d’Amics del País en peu d’igualtat amb els varons, tot i que apostil·lava, no sabem si per a facilitar-le l’entrada, que “El recato las alexará perpetuamente de ellas”. Francisco Cabarrús defensava no només la seua ferma oposició a l’obertura de la Societat a les dames sinó que demostrava una pregona actitud despectiva; ell argumentava que dins de la societat d’Amics del País les dones serien un factor perturbador per als socis amb la irrupció petulant i amenaçant de la seua sexualitat. En els fons traslluïen les seues pròpies pors al descontrol de la sexualitat masculina.

Tot i aixó, hi abundaren les intervencions propícies a la presència femenina dins la societat, entre les quals fou especialmente brillant la d’una de les primeres feministes espanyoles, Josefa Amar i Borbón, qui des del 1782 era sòcia de mèrit de la Societat Econòmica Aragonesa.. Finalment Floridablanca comunicà el 27/8/1787 la decisió reial que es creàs la Junta de Dames d’Honor i Mèrit. La repercussió del debat i la seua feliç resolució pot valorar-se con un canvi històric i així ho expressava Josefa Amar: “no se trata menos que de igualar a las mujeres con los hombres, de darlas asiento en sus Juntas y de conferir con ellas materias de gravedad”, mentre que Jovellanos parlava de “ revolució política” i considerava l’admissió com una exigència de la societat  il·lustrada.

JOSEFA AMAR I BORBÓN

María Josefa Amar i Borbón , qui més lluità per l’entrada de les dones a les societats d’Amics del País, sempre defensa l’accés femení a la instrucció perquè les dones havien de ser educades per forjar la confiança en si mateixes i en el seu propi criteri.

Els sistemes educatius nacionals sorgeixen a Europa a principis del s. XIX arrel de la Revolució Francesa. A Espanya, la Constitució de 1812 assentà les bases per a l’establiment del sistema educatiu espanyol, però la seua concreció no és fins el 1857 amb la Llei Moyano. Des d’aleshores no apareix cap altra llei que regule el sistema educatiu en el seu conjunt fins el 1970 amb la “Llei General d’ Educació”.Durant aquest període cal destacar la “Constitució de la República Espanyola” de 1931, que estableix que els mestres, professors i catedràtics de l’ensenyament oficial seran funcionaris, i proclama un ideari liberal sobre l’ensenyament que serà revocat el 1933. D’altra banda, durant l’època franquista, van apareixent lleis que seran substituïdes per la Llei General d’Educació de 1970, que reconeix implícitament com a fracàs l’educació autoritària.

Des d’aleshores tenim un seguit de lleis: LOECE 1980 reguladora del Estatut de Centres Escolars, LODE 1985 reguladora del Dret a l`Educació, LOGSE 1990 d’Ordenació del Sistema Educatiu, LOPEG 1995 de la Participació, l’Avaluació i el Govern dels centres docents, LOCFP 2002 de Qualificacions i de la Formació Professional, LOCE 2002 de la Qualitat de l’Educació, LOE 2006 d’Educació i la primera llei autonòmica d’educació LEC 2009.La darrera reforma educativa, en marxxa, retrògrada, és la del ministre Wert , la LOMCE (2012).

L’ensenyança del segle XIX, molt influenciada per l’Esglèsia Católica a tots els nivells, seguia contemplant a la dona en un rol secundari i funcional amb un paper cohesiu de la família: reina de la  llar, piadosa, bona mare i bona esposa. Per això, la seua instrucció en establiments educatius no estava dirigida a formar acadèmiques o sàvies, sinó dones pietoses i expertes en el maneig de les labors domèstiques.

La Constitució de 1812 dedica un títol complet a la educació, i en aquest mateix any és constitueix la “Junta d’Instrucció Pública”. Aquest organisme, o més concretament un dels  membrés (M. J. Quintana) elabora en 1814 l’Informe Quintana (que serà norma legal el 1821), com a resposta de la petició de la Secretaria de Governació. L’informe té una gran transcendència pel futur de l’educació a Espanya i és una exposició de principis bàsics en el que es defèn que la instrucció ha de ser igualitària, universal, uniforme, pública i lliure; és a dir, que constitueix la millor formulació de l’ideari liberal en allò que respecta a l’educació.

 

La Constitució de 1812 o “La Pepa”

Ja en els primers temps del regnat d’Isabel II, sota la regència de sa mare Maria Cristina, el progressista Pla General d’Instrucció Pública del Duc de Rivas (1836) continuaria la segregació: Art.21 “ Se establecerán escuelas separadas para las niñas donde quiera que los recursos lo permitan, acomodando la enseñanza en estas escuelas a las correspondientes elementales y superiores de niños, pero con las modificaciones  y en la forma conveniente al sexo….”.

 

Ángel de Saavedra, duque de Rivas

L’educació de la dona apareix després en la Llei d’Intrucció Pública de 1857, coneguda com Llei Moyano, que fa obligatòria l’escolaritat per a les xiquetes per primera vegada a Espanya, però no amb igualtat de condicions amb la dels xiquets: “ En las enseñanzas  elemental y superior de las niñas  se omitirán los estudios de “Breves Nociones de Agricultura, comercio y Industria”, “ Principios de Geometria , de Dibujo Lineal y de Agrimensura”, y “ Nociones Generales de Física y de Historia Natural”, reemplazándose con : 1º Labores propias del sexo .2º Elementos de Dibujo aplicado a las mismas labores . 3º Ligeras nociones de Higiene Domestica”…

 

Claudio Moyano Samaniego (1809-1890) va ser el ministre que va publicar a l´any 1857, la primera llei d´instrucció pública que va ser vigent fins a la Segona República. Com a novetat important establia l´obligatorietat d´ensenyament primari

Orígens de la direcció escolar a l’Educació Secundària

L’organització dels instituts s’inspira en l’organització universitària, les càtedres, que s’identificaven amb les assignatures. Per aquest motiu els catedràtics d’institut seran l’estament hegemònic. Al Pla General d’Instrucció Pública del Duque de Rivas del 1836, en el seu article 103, ja esmena ‘… El rector y vicerector en los Institutos…, seán nombrados por S.M. de entre los profesores propietarios, a propuesta en terna del claustro general,…’ i la Llei de Moyano de 1857 a l’article 271, “Cada Escuela superior, profesional e Instituto tendrá un Director nombrado por el Gobierno. …” .

Es crea d’aquesta manera la figura del director, que hui perdura, essent un professor que temporalment assumeix la direcció del seu centre, dels seus companys i, quan deixa el càrrec, torna a ser un company d’aquests que havia comandat.

Durant el s. XIX s’estableix un equilibri entre director i claustre, però a inicis del s. XX s’inclina a favor dels catedràtics establint la selecció del director en terna de catedràtics votada pel claustre. A més a més s’afegeix una pèrdua de control pedagògic del director en sorgir la Inspecció a Secundària el 1917 (quan només tenia un paper originari a Primària en el control de les escoles unitàries).

Des de pràcticament mitjans del segle XIX, alguns sectors de la societat havíen intentat de forma directa o indirecta que les dones pogueren rebre ensenyances universitàries. Alguns destacats educadors com Fernando de Castro, rector de la Universidad Central de Madrid i fundador de l’ Asociació per l’ Ensenyament de la Dona i l’ Escola de Institutrius, o Francisco Giner de los Ríos, fundador de la Institució Lliure d’ Ensenyança, entre altres, havíen apostat obertament per l’ educació de las dones com factor de desenvolupament espanyol.

La presència de les dones a la Universitat durant el segle XIX és pràcticament anecdòtica.

La primera dona de la qual es té constancia de què accedirà a la Universitat fou Concepció Arenal, al voltant de 1840, ho féu a la Facultat de Dret, disfressada d’home i no obtingué cap títol. En els anys cinquanta es crearen les Escoles Nacionals  de Magisteri a Badajoz, Navarra i Madrid, però l’ensenyança que en elles es rebia tan sols assolia el nivel de cultura general.En la dècada dels vuitanta s’expedeixen els primers títols universitaris, en 1886 a Martina Castell i Ballespí a Madrid, i a Maria Dolors Aleu i Riera a Barcelona. No obstant a 1888 es dicta una orde  que prohibeix l’ensenyança oficial de la dona en la Universitat sense prèvia consulta a la superioritat. I aquesta llei roman  en vigor fins  l’any 1910, en què el ministre d’Instrucció Pública, Julio Borrell,la deroga reinstaurant-se les oblidades lleis d’Alfons X el Savi, que admetien dones a la Universitat. La Reial Orde disposava que “la posesión de los diversos títulos académicos habilitará a la mujer para el ejercicio de cuantas profesiones tengan relación con el Ministerio de Instrucción Pública”, incloent explicítament la possibilitat d’opositar a càtedres. I amb aquestes noves disposicions esclatà el nombre de dones matriculades: si en el curs  1919/1920 representaven el 2%, en 1939/1940 representen ja  el 13%. Les primeres tesi doctorals corresponen a  Carmen Martínez Sancho i  Angeles G. de la Puerta que obtenen les càtedres d’Institut de Matemàtiques i Física i Química , respectivament a la década dels vint.

A Espanya: en primer lloc  no hi ha tradició de dones científiques que obririen camí creant escoles on participen moltes dones i en segon lloc no hi ha recopil·lacions exhaustives sobre llicenciatures i doctorats en ciències en el primer anys del segle XX .

  • En  1916 el rei Alfons XIII nombrà catedràtica de la Universitat Central a l’escriptora Emilia Pardo Bazán, la decissió no fou acceptada pel Claustre de La Facultat de Filosofia i Lletres a la qual quedava inscrita. No serviren de res els arguments de haver-ne sigut en funció de la seua rellevància social com a  escriptora, a més a més de considerar-se una compensació pel reiterat rebuig al seu ingrés a  la Reial Acadèmia de la Llengua

 

Emilia Pardo Bazán

  • Entre 1650 i 1720 abans que pogueren accedir a l’educació superior, les dones constituïen al voltant del 14% dels astrònoms d’Alemanya.
  • La Universitat de Londres fou la pionera al Regne Unit en permetre la incorporació de les dones a l’educació superior  i no fou fins a començaments de 1877 quan el Senat de la Universitat aprovà el què es conferiren títols en Medicina a dones.
  • També a Londres en 1881 dues dones aconseguiren el títol de Bachelor of Sciences, i una d’elles Sophie Bryant, obtinguè en 1884 el primer doctorat en ciències per a un a dona.
  • Les prestigioses universitats angleses d’Oxford i Cambridge no admeteren dones com alumnes fins als anys 1920 i 1921 respectivament.
  • Els primers doctorats a dones en EE.UU daten de finals de la decada de 1870, i en 1889 huit dones obtingueren el doctorat en ciències.
  • En l’Exposició Universal  de Chicago de 1923, “L’Edifici de les Dones” mostrava allò aconseguit per les dones en l’educació, arts, ciències i indústria.

Les dones i les Acadèmies de Ciències:

  • A la Royal Society ( societat fundada en 1660) les primeres dones en ser elegides membres foren Marjory Stephenson i Kathleen Lonsdale en 1945
  • A l’Académie des Sciences de Paris no admeté com a menbre de ple dret a una dona , la matemàtica Yvonne Choquet-Bruhat fins a 1979
  • A l’’Akademie der Wissenchaften de Berlín ( creada en 1700) fou Lise Meitner, la primera dona membre en 1949
  • A l’Academia de Ciencias de Madrid, la primera acadèmica fou la biòloga molecular Margarita Salas en 1986

La situació de la dona científica actual

Les històries anteriors ens obliguen a reflexionar sobre l’evolució de la situació de la dona en el món científic actual. Partim d’una història en què fins fa relativament poc hi ha hagut signes evidents de discriminació. Així, el 1999 es va celebrar amb una cerimònia especial el cinquantè aniversari de la plena admissió de dones a la Universitat de Cambridge (GB), institució de gran prestigi científic que fins pràcticament a la meitat del segle XX va fixar un límit màxim del 10 % de dones estudiants. Aquesta minoria privilegiada de dones matriculades abans de 1949 no havia pogut participar en la cerimònia de graduació, ni havia tingut accés als títols de primera categoria que, com ara el Master of Arts, eren necessaris per optar al Senat de la Universitat i per formar part de l’estament rector de la institució.

a) Estudis i dades recents

El 1994 quinze professores de la Facultat de Ciències del Massachusetts Institute of Technology (MIT), dels Estats Units, estimulades i coordinades per una citogenetista reconeguda, Marie-Lou Pardue, van elaborar un informe que demostrava la discriminació que patien les investigadores amb contracte estable en relació amb els homes respecte a espais, recursos econòmics per a recerca, salaris i estatus en general. Les evidències eren tan clares que el MIT va crear un comitè per reparar i per evitar aquestes desigualtats. El 1998 la Direcció Generald’Investigació de la  Unió Europea va crear una comissió de dones coordinada per Mary Osborn, de l’Institut Max Planck de Göttingen, per elaborar un informe sobre ciència i gènere en tots els estats membre i per recomanar polítiques d’aproximació a un estatus d’igualtat. Les dades recollides en l’informe ETAN posen en evidència la necessitat d’elaborar estadístiques clares i fiables que il·lustren les dimensions reals del problema i que serveixin per establir les polítiques correctives adients. Espanya, com a membre de la UE, ha participat en l’informe ETAN i en les actualitzacions dels documents posteriors. Malgrat els signes evidents recents des del MEC i la CIRIT que revelen una major sensibilitat i una voluntat d’estimular polítiques d’igualtat, la perspectiva de gènere encara no té un suport institucional decidit. Una prova d’això és que molt poques universitats elaboren actualment els informes anuals desagregats per gènere ni, tot i desatendre les recomanacions de la Comissió Europea, consideren aquesta perspectiva en els seus estatuts.

Al Congrés Internacional sobre Dones en la Física celebrat en 2002 a la seu de la UNESCO a Paris, es prengueren entre d’altres les següents resolucions per ser enviades als responsables del diversos països:

  1. Les xiquetes cal que tinguen les mateixes oportunitats i estímuls que els xiquets en els col·legis per l’aprenentatge de la Física.
  2. Les universitats deuen examinar les seues polítiques i procediments d’actuació per assegurar que les estudiants tinguen les mateixes oportunitats d’èxit que els estudiants
  3. No es deu permetre que el fet de tindre una família impedesca a les dones exercir una professió científica. Cal incloure dones als òrgans de direcció de les universitats i departaments de física
  4. Les societats científiques i professionals poden i deuen jugar un paper principal en incrementar el nombre i l’èxit de les dones de física
  5. Els governs deuen garantir que les dones tinguen les mateixes oportunitats que els homes per accedir a les càtedres i les mateixes posibilitats per triomfar en la investigació i l’ensenyament
  6. Per assegurar que les dones tinguen el mateix accés que els homes als fons d’investigació tots els processos de financiació deuen ser transparents i públics.

Alumnat de batxillerat en tots els Instituts de Segona Ensenyança

Curs

Alumnes (Dones)

Alumnes ( Homes)

Total

% Alumnes (Dones)

% Alumnes (Homes)

1900-1901

44

32253

32297

0,13

99,87

1909-1910

340

35106

35446

0,96

99,04

1914-1915

1373

47377

48750

2,90

97,10

1919-1920

4409

48036

52455

8,40

91,60

1923-1924

7212

55872

63084

11,4

88,60

1928-1929

8640

57737

66377

13,0

87,0

1929-1930

10507

60369

70876

14,80

85,20

1931-1932

25718

86911

112629

22,80

77,20

1932-1933

32905

90093

122998

26,80

73,20

1933-1934

37898

92854

130752

29,00

71,00

1934-1935

40196

84579

124775

32,30

67,80

1935-1936

39487

85413

124900

31,60

68,40

Notem que la reforma del Batxillerat d’agost de 1926, essent ministre Eduard Callejo, que establí la divisió del Batxillerat en dos cicles, i la creació dels Instituts Femenins, provocaren un a passa quantitatiiva a començaments dels anys trenta.

Finalitza una etapa que trenca una mentalitat que dubtava de la capacitat de les dones per “creixer per elles mateixa”.

Alumnat universitari

Curs

Alumnes (Dones)

Alumnes ( Homes)

Total

% Alumnes (Dones)

% Alumnes (Homes)

1900-1901

9

17286

17295

0,05

99,95

1910-1911

33

19445

19412

0,17

99,83

1912-1913

154

19340

19286

0,56

99,44

19116-1917

177

31106

31283

8,40

91,60

1919-1920

342

21670

22012

1,60

98,40

1922-1923

746

23236

23982

3,10

96,90

1924-1925

1032

26039

27071

4,80

95,20

1929-1930

1744

31813

33557

5,20

94,80

1931-1932

2026

31607

33633

6,00

94,00

1933-1934

2124

28664

30788

6,90

93,10

1934-1935

2980

31510

34490

8,60

91,40

1935-1936

2588

26661

29249

8,80

91,20

En les darreres dècades, la integració de la dona en el món universitari s’ha produït de manera progressiva però desigual. La superioritat numèrica masculina ha canviat de signe en el nivell de llicenciades universitàries (59,5% a Espanya en el curs 2002-2003; 64,1% en la Universitat de València el curs 2004-2005); tanmateix, la desigualtat a favor dels homes es manté en altres nivells, sobretot en els més alts. És ben significatiu que les dones siguen un 37,3% del PDI en la Universitat de València (les diferències són més marcades en les carreres tècniques) i que només hi haja un 19% de catedràtiques, xifra que baixa a un13% en les universitats espanyoles en conjunt. De fet, la Universitat de València té una situació bona si es compara amb altres universitats, com la Politècnica de València, amb un 24% de places de PDI i un 10,6% de càtedres ocupades per dones.

Un informe elaborat recentment per FECyT (Mujer y ciencia. La situación de las mujeres investigadoras en el sistema espanyol de ciència i tecnologia, 2005, <www.fecyt.es>) apunta que no hi ha diferències significatives en la producció científica entre homes i dones del mateix nivell professional.

Aquesta mateixa conclusió s’extrau de l’anàlisi deles dades de la CNEAI (<www.mec.es/univ/jsp/plantilla.jsp?id=575>): les dones superen els homes en percentatge d’èxit en la franja d’un i dos sexennis i, en canvi, els professors superen les professores a partir del tercer sexenni.

Curiosament, i invertint la tendència tradicional, a Espanya hi ha més dones que investiguen que en altres països. Aquest fet, que es podria considerar positiu, es capgira en comprovar que aquesta diferència pot estar motivada per la manca d’una carrera investigadora i per unes condicions salarials poc favorables.

Malgrat tot, moltes investigadores enquestades manifesten que la universitat no és sexista, especialment comparada amb altres àmbits. Atribueixen la diferència que s’observa quant al professorat i el scàrrecs directius a tries personals, influïdes sens dubte per un entorn que fa que la dona es dedique a la vida familiar més que l’home, i es manifesten confiades en una millora futura de la societat.

El futur pot modificar desequilibris, però el passat dóna un testimoni trist: les dones tendeixen a ser«invisibles», especialment a l’àmbit de la ciència.

Són ben coneguts –i recentment recordats per l’exposició «Científiques invisibles»– els casos de dones com Ellen SwallowRichards, la primera dona que va usar el terme  ecologia; Lise Meitner, física nuclear a qui s’atribueix gran part del mèrit d’un treball conjunt que vadonar el Nobel al químic Otto Hahn o, semblantment, el cas de Jocelyn Bell, descobridora delspúlsars, raó per la qual va rebre el Nobel el seu director de tesi Anthony Hewish, per citar només uns quants casos.

La incorporació de les dones a la primera línia dela recerca passa per un reconeixement real dels seus mèrits, per un suport que els permeta tenir una dedicació investigadora major i més estable, i per la promoció de models i polítiques que puguen animar incorporar més joves investigadores. Certament, la coincidència temporal de la saturació de les plantilles docents en les universitats amb la incorporació massiva de dones als nivells superiors d’ensenyament ha tingut un efecte pervers en una normalitat que no potmés que beneficiar tothom. No es tracta, és clar, de substituir investigadors per investigadores, sinó de sumar-les-hi i de desfer el prejudici que Linda Shepherd denuncia en el seu llibre Lifting the Veil:«Untilrecently, a woman scientist was an oxymoron, a contradiction in terms». Ja no és una paradoxa, però continua essent un exemple de desequilibri.

Socies en la Societat Espanyola de Física i Química

 

Més ennllà de cert paral·lelisme en allò que respecta al sexe de les Acadèmies Nacionals de Ciències, no es troben ací, a excepció de Medicina, episodis de rebuig a l’entrada de les dones en les societats científiques que foren creant-se. Les condicions de desenvolupament econòmic i social en Espanya no afavoreixen l’existència de dones universitàries ni, per tant, de les dedicades a la ciència, pel seu escàs número i no eren vistes com una amenaça.Aquí, la precarietat suposa un retrat dels processos en el temps. Tan sols en el camp de la Medicina es situa en termes i moments (dècada de 1880) semblants als altres països.  Aportà aliats a la causa de les dones entre les files dels intel·lectuals progressistes. Abans de 1910, any de l’equiparació legal d’ambdòs sexes en l’accés a la universitat espanyola, difícilment poden trobar-se dones en societats de ciència.

A la Societat Espanyola de Física i Química (SEFQ), fundada en 1903, el Reglament, malgrat la seua redacció en masculí, no tenia cap article del qual es poguera derivar una exlusió per a les dones. Els estatuts establien una reunió mensual de debat científic i l’edició d’una publicació especialitzada: els Annals de la Societat Espanyola de Física i Química. En la seua primera versió era suficient el recolzament d’un, més tard, dos, dels socis, i l’admissió es decidia en la sessió immediata per majoria de vots, després d’escoltarels informes de tres socis anomenats a l’efecte, a diferència de la postura adoptada pels homes en les societats de ciència. La primera socia de la societat fou Martina Casiano Mayor. A ella s’uniran: Elena Esparza , en 1913 i Carmen Pradelen 1921.

Fou la SEFQ la societat científica que, des de la seua creació fins 1936, acollí un major número de dones, arribant a assolir 150 socies. En el primers 25 anys des de la seua fundació, hagué tan sols 24, concentrant-se la resta, 126 (84%), en els darres 8 anys. La diferència entre el número de socis varons és gran en nombres absoluts, però el ritme d’incorporació de dones creixia cada any.En la presentació de científiques,per ser incloses com socies de la SEFQ, és de destacar el positiu paper desenvolupat per Enrique Moles, que fou el membre de la societat que més dones presentà: 27 del total de 150, la qual cosa representa el 18% del conjunt de socies admeses al llarg del període estudiat. A les Actes de les reunions de la societat pot veure’s com les dones no tan sol eren rebutjades sinó que són tractades amb un to paternalista.

Així, en 1926 es recull:

“Cal senyalar una novetat, i d’ella congratular-nos força, que és la col·laboració de dues de les molt distinguides senyoretes que figuren com a socies i treballen amb asiduïtat digna de ser imitada, es tracta de les senyoretes Pradel i Martín Bravo”

Entre las socies excel·lents cal destacar: Dorotea Barnés González, de Madrid, i Felisa Martín Bravo. La primera,becada por la JAE en Estats Units i investigadora en l’Institut Nacional de Física i Química (INFQ), jugà un paper especial en la introducció de la espectroscòpia Raman en Espanya, mentre treballava amb Miguel A. Catalán. La segona ,fou la primera espanyola doctor en Física.Entre les socies de l’extranger es troben tres argentines: Germatine Karman, Leonor Pelanda i Leonor Salro Villega de Bollini. També Mme. Curie, amb motiu de la seua visita a Madrid, seria anomenada “Socia d’Honor” , en sessió extraordinària de25 de abril de 1931.

Situació Actual de les Dones Científiques i Investigadores

Les dades de la incorporació de la dona espanyola als àmbits universitaris, la ciència i la tecnologia deixen molt que desitjar. Segons l’informe “ Situació de les dones espanyoles en el sistema d’investigació”, tan sols el 13% de les càtedres a Espanya estan ocupades per dones. De les 71 universitats del país, tan sols quatre estan dirigides per rectores i tan sols un organisme públic d’investigació dels 17 que existeixen a Espanya està dirigit per una dona.

Les dones joves assoleixen nivells educatius iguals o superiors als dels homes, però no arriben a nivells superiors d’investigació i docència de forma paritària.

Però també hi ha xifres esperançadores. Aquest és el cas del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), on la presència de les donesen els tribunals de selecció ha passat d’un 28% a l’any 2004 a un 43% en 2005. En allò que respecta la la presència de dones amb la categoria de professores d’investigació, la més alta en el Consell, s’ha passat d’un 15% a un 18% en tan sols un any, la qual cosa permet pensar que es podria complir l’objectiu europeu d’arribar al 25% en l’any 2010.

 

En els anys 2001-2002, es fundà la comissió “ Dones i Ciència del CSIC”, La Junta de Govern del CSIC aprovà la seua creació intitucionalitzada el 30 de setembre de 2002, encara que els seus membres foren elegits en 2003.

Les raons  per les quals es creà esta comissió sorgiren de diversos estudis sobre la situació de les investigadores i científiques a Espanya. Els resultats exposats són els següents:

L’anàlisi del personal científic de la Institució ha posat de manifest que tan sols el 31,4% del personal científic del CSIC són dones,però d’acord amb les dades procedents del l’Institut Nacional d’Estadística, el 53% dels estudiants universitaris i el 42 % dels alumnes de doctorat són dones ( dades del curs 1988-99 i 1997-98, respectivament). Aquesta diferència indica que el CSIC no és capaç d’incorporar en la proporció adient un segment de la societat espanyola d’alta qualificació i amb la formació adequada, amb el consegüent perjudici  que esta situació causa al desenvolupament de l’activitat investigadora.

El problema de la baixa presència de la dona en les tasques científiques de la Institució es más greusi se contempla la carrera de les dones científiques dins del CSIC. La presència de les dones minva en anar muntant en les escales científiques del CSIC.

Àrea d’investigació

Homes

Dones

Total

% dones

Humanitats i ciències socials

188

122

310

 39.35%

Biologia i Medicina

359

176

535

 32.90%

Recursos Naturals

352

117

469

24.95%

Ciències agràries

208

151

359

42.06%

Ciència i tecnologies físiques

325

86

 411

20.92%

Ciència i tecnologia de materials

263

157

 420

 37.38%

Ciència i tecnologia d’aliments

116

119

235

50.64%

Ciència i tecnologies químiques 

220

152

372

40.86%

Total

2031

1080

3111

34.72%

PERSONAL DIRECTIU DE L’ORGANISME

Lloc

Homes

 Dones

 % Dones

President

1

0

0

Vocal assesor

1

5

83,33

Vicepresidències

2

1

33,33

Secretaria General

1

0

0

Coordinador institucional

10

1

9,09

Direcció de centres

107

24

18,32

Coordinador científico-tècnic

6

2

25

Vicepresidència Adjunta

3

2

40

Secretaria General Adjunta

1

3

75

L’anàlisi d’estos estudis permet concloure que existeix un problema de sub-representació i lenta progressió en la carrera científica de les dones  en el CSIC ique este problema, originat per distintes causes, no sembla estar relacionatamb  un menor rendiment professional. Esta conclusió és per tant suficientement greu com pera quèescontinuen els estudis iniciats amb  el fi de determinar les causes del problemai cercar  possibles solucions.

Comunitat valenciana

S’ha identificat un creixement de la producció científica de les universitats valencianes en Ciències de la Salut en els 5 anys d’estudis, passant de 686 documents en 2003 a 847 en 2007, la qual cosa suposa un increment en l’anàlisi de gènere, productivitat científica i col·laboració de les professores universitàries.

La participació de les professores universitàries en estos anys es situa al voltant del 40%, apreciant-se igualment un augment al llarg dels anys, ja que ha passat d’un 30,61% en 2003 al 39,52% en2007.

Aquest fet suposa una major participació de la dona entre els nivells de productivitat superiors respecte a anys anteriorsRespecte a la col·laboració científica dels autors, es ressenyable com les xarxes van reduint-se aplegant a equiparar-se entre homes i dones i inclús a tenir un predomini de dones entre els seus membres. Entre les limitacions cal mencionar que no s’han tractat els resultats de producció científica desglossats per cadascuna de les universitats  de la Comunitat Valenciana per tractar-se d’un estudi sobre un àrea temàtica tan ampla com les Ciències de la Salut, i perque les universitats participants no imparteixen les mateixes carreres universitàries per la qual cosa la seua aportació és molt variada, podent obtenir dades errònies o enganyoses si s’analitzen individualment.

Tots els aspectes recollits en este estudi poder ser aplicables a la pràctica totalitat d’àrees de coneixement, i considerem, com s’aprecia en els resultats obtinguts, que pot existir una preocupació per la presència de la dona en el context científic i el rol que adquirirà en la docència i en la investigació sense cap tipus de discriminació i amb el fi d’assolir una paritat entre dones i homes des dels estaments més baixos fins les categories professionals superiors.

Bibliografia

  • Alberdi, I. (1996). El poder de las mujeres en las instituciones públicas. En Radl Philipp, R. M., (editora), Mujeres e institución universitaria en Occidente: conocimiento, investigacióny roles de género. Servicio de Publicaciones de la Universidad de Santiago de Compostela.Aleixandre Benavent, R.; Alonso Arroyo, A.; González Alcaide, G.; Gónzalez de Dios, J.;Pérez Sempere, A., y Valderrama Zurián, J. C. (2007a). Análisis de género de los artículospublicados en «Revista de Neurología» durante el quinquenio 2002-2006. Revista de Neurología, vol. 45 (3), 137-143.
  • Aleixandre Benavent, R.; González Alcalde, G.; Alonso Arroyo, A.; Castellano Gómez, M., y Valderrama Zurián, J. C. (2007b).Valoración de la paridad en la autoría de los artículos publicados en la Revista Enfermedades Infecciosas y Microbiología Clínica durante el quinquenio 2001-2005. Enfermedades Infecciosas y Microbiología Clínica,vol. 25 (10), 619-626.
  • Alonso Arroyo, A.; González Alcaide, G.; Bolaños Pizarro, M.; Castelló Cogollos, L.; Valderrama Zurián, J. C., y Aleixandre Benavent, R. (2008). Análisis de género de los trabajos publicados en la revista Actas Españolas de Psiquiatría (1999-2006). Actas Españolas de Psiquiatría, vol. 36 (6), 314-322.
  • Arrizabalaga, P., y Valls Llobet, C. (2005). Mujeres médicas: de la incorporación a la discriminación. Medicina Clínica (Barcelona), vol. 125, 103-107.
  • Alonso-Arroyo, M. Bolaños-Pizarro, G. González-Alcaide, M. Villamón, Fr. Aleixandre-Benavent. Rev. Esp. Doc. Cient., 33, 4, octubre-diciembre, 624-642, 2010. ISSN: 0210-0614. doi:10.3989/redc.2010.4.764
  • Ballarín, P.; Gallego, M. T., y Martínez, I. (1995). Los estudios de las mujeres en las universidades españolas. 1975-1991. Libro blanco. Madrid: Instituto de la Mujer. Boletín Ofi cial del Estado (BOE) (2005) ORDEN de 7 de marzo, por la que se da publicidad al Acuerdo de Consejo de Ministros por el que se adoptan medidas para favorecer la igualdad entre mujeres y hombres. BOE nº 57, de 8 de marzo de 2005, 8111-8114.
  • Bordons, M.; Morillo, F.; Fernández, M. T., y Gómez, I. (2005). Incorporación de la dimensiónde género a los estudios bibliométricos. Proyecto de Investigación fi nanciadopor el Instituto de la Mujer. Estudios e investigaciones. Madrid; CSIC [consultado el 11de noviembre de 2009]: Disponible en http://www.igualdad.us.es/pdf/incorporación%20de %20la %20dimension.pdf.
  • Bordons, M.; Morillo, F.; Fernández, M. T., y Gómez, I. (2003). One step further in the production of bibliometric indicators at the micro level: Differences by gender and professional category of scientists.Scientometrics, vol. 57, 159-173.
  • Cobos, M. (2008). La desigualdad de género persiste en las universidades españolas. AmecoPress [consultado el 6-11-12]. Disponible en http://www.amecopress.net/spip. php?article932.
  • Comisión de las Comunidades Europeas. (2008). La igualdad entre hombres y mujeres 2008. Informe de la Comisión al Consejo, al Parlamento Europeo, al Comité Económico y Social Europeo y al Comité de las Regiones [consultado el 3 de octubre de2009]. Disponible en http://eurolex.europa.eu/LexUriServ/LexUriServ.do?uri=COM:2008:0010:FIN:ES:PDF.
  • Comisión de Mujeres y Ciencia del CSIC. (2007). Plan de igualdad de género en la carrera científi ca de la agencia estatal CSIC (2007-2009). Madrid [consultado el 17 de septiembre de 2009]: Disponible en http://www.csic.es/documentos/mujerCiencia/Plan_Igualdad_JG.pdf.
  • Consejo de Coordinación Universitaria. Informes y Estudios 2006-2007. Informe sobre el profesorado funcionario de las Universidades públicas españolas [consultado el 17 de septiembrede2009].Disponibleenhttp://aplicaciones.mec.es/educa/jsp/plantilla.jsp?area=ccuniv&id=267. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. (2001, 2003, 2005, 2006, 2009). Mujeresinvestigadoras del CSIC [consultado el 21 de septiembre de 2009]. Disponible en http:// www.csic.es/mujerCienciaInformes.do.
  • Elizondo, A.; Novo, A., y Silvestre, M. (2008). Indicadores de igualdad entre mujeres yhombres en las Universidades Españolas [consultado el 12 de noviembre de 2009].Disponible tecnologia/Elizondo_NOVO_SILVESTRE_comunicacion.pdf. enhttp://www.unizar.es/economiafeminista/comunicaciones/area_5_ciencia_
  • ETAN Expert Working Group of Women and Science (2000). Science policies in the EuropeanUnion: Promoting excellence trough mainstreaming gender equality. EuropeanCommission.
  • Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología (FECYT) (2005). Mujer y Ciencia: la situación de las mujeres investigadoras en el sistema español de ciencia y tecnología.
  • Madrid; Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología. Disponible enhttp://www.fecyt.es/fecyt/docs/tmp/1649797961.pdf.
  • García de León, M. A. (1995). Élites discriminadas: sobre el poder de las mujeres. Barcelona:Antrophos, 81.
  • Análisis de género, productividad científica y colaboración de las profesoras universitarias…
  • Rev. Esp. Doc. Cient., 33, 4, octubre-diciembre, 624-642, 2010. ISSN: 0210-0614. doi:10.3989/redc.2010.4.764 641.
  • González Alcaide, G.; Valderrama Zurián, J. C.; Aleixandre Benavent, R.; Alonso Arroyo, A., y Miguel Dasit, A. (2007). Análisis de género de la producción científica española sobre drogodependencias en biomedicina (1999-2004). Adicciones, vol. 19 (1), 45-50.
  • González Alcaide, G.; Alonso Arroyo, A.; Valderrama Zurián, J. C., y Aleixandre Benavent,R. (2009). Mujeres en la investigación cardiológica española. Revista Española de Cardiología,62 (8) 945-946.
  • Guerrero-Bote, V. P.; Gómez-Crisóstomo, R.; Romo Fernández, L., y Moya-Anegón, F.(2009). Visibility and responsibility of women in research papers through the order of signatures: the case of the University of Extremadura, 1990-2005. Scientometrics,81 (1), 225-238.
  • Guil Bozal, A. (2005). Mujeres, Universidad y cambio social: tejiendo redes. I Jornadas deSociología. Centro de Estudios Andaluces. El cambio social en España. Visiones y retosde futuro. Sevilla.
  • Martínez, I.; Pindado, R., y Vicente, J. (2003). Las mujeres y los estudios técnicos. XI CongresoUniversitario de Innovación Educativa en las Enseñanzas Técnicas. R0254. Vilanovai la Geltrú [consultado el 20 de noviembre de 2009]. Disponible en http://www.epsevg.upc.es/xic/cd/ponencias/R0254.pdf.
  • Mauleón, E., y Bordons, M. (2006a). Productivity, impact and publication habits by genderin the area of Materials Science. Scientometrics, vol. 66, 199-218.
  • Mauleón, E., y Bordons, M. (2006b). Productividad e impacto de los investigadores del CSIC desde una perspectiva de género. VI Congreso Iberoamericano de Ciencia, Tecnologíay Género. 131-132. Zaragoza, España: Universidad de Zaragoza.
  • Ministerio de Sanidad y Consumo. Informes, Estudios e Investigación (2009). Informe, Salud y Género 2007-2008: mujeres y hombres en las profesiones sanitarias [consultado el 29 de enero de 2010]. Disponible en http://www.msps.es/ciudadanos/proteccionSalud/ mujeres/docs/informeSaludGenero2007_2008.pdf.
  • Ortíz Gómez, T.; Birriel Salcedo, J., y Marín Parra, V. (1998). Universidad y Feminismo enEspaña (I). Bibliografía de Estudios de las Mujeres (1992-1996). Granada; Universidadde Granada.
  • Ortíz Gómez, T.; Birriel Salcedo, J., y Marín Parra, V. (2000). Universidad y feminismo enEspaña (II). Situación de los Estudios de las Mujeres en los años 90. Granada; Universidadde Granada.
  • Pérez, F., y Pastor, J. M. (2009). La contribución socioeconómica de las universidades públicasvalencianas. Valencia; Instituto Valenciano de Investigaciones Económicas(IVIE).
  • Torres Ramírez, I. Los recursos informativo-documentales para los Estudios de las Mujeres.Panorámica breve desde Europa [consultado el 10 de octubre de 2009]. Disponibleen http://www.nodo50.org/mujeresred/isabel_de_torres.html#1.
  • Universitat de València (2007). La Universitat de València desde la perspectiva de género2003-2007. Valencia; Servei d’Anàlisi i Planificació [SAP].
  • Wennerás, C., y Wold, A. (1997). Nepotism and sexism in peer-review. Nature, vol. 387,341-343.Wennerás, C., y Wold, A. (2000). A chair of one’s own. Nature, vol. 408, 647.
Pepa Alabort Ribes
Coordinadora UNESCO

 

La UNESCO ha publicat recentment la llista de les noves declaracions de Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Dos de les candidatures aprovades corresponen a Espanya: La cetreria, compartida amb altres països, i La fiesta de los patios de Córdoba, a títol individual.

Us deixe un vídeo explicatiu de la festa i també un parell d’enllaços per si voleu ampliar informació sobre aquest element de nostre patrimoni cultural immaterial.

Descobrir els patis ací

Galeria fotografica ací

Carlos Mª Mansanet
Departament de Ciències Naturals

 

Presentació del llibre El fin de la expansión. Del mundo-océano sin límites al mundo-isla a càrrec de Ricardo Almenar dimecres 19 de desembre, a les 19.30 h. al Centre Ovidi Montllor (C/Vistabella, 8 – Alcoi).

Ricardo Almenar és biòleg i expert independent en sostenibilitat mediambiental i desenvolupament sostenible. Ha sigut professor visitant de les càtedres UNESCO i Mediterrània del Patronat Sud-Nord de la Universitat de València i ha participat en diversos projectes d’investigació de la realitat mediambiental valenciana. És autor o coautor d’una dotzena de llibres i ha impartit nombrosos cursos i conferències.

El fin de la expansión, editat per Icaria, s’endinsa en l’arrel última de la nostra actual multicrisi, que atribueix a la tardança a reemplaçar l’expansió, pròpia de la civilització industrial, per la sostenibilitat. L’expansió en un món-oceà contemplat com a quasi-infinit en extensió, quasi-il·limitat en recursos, relativament buit de població i consegüentment apropiable, necessita donar pas a la sostenibilitat en un món-illa: un món tancat en extensió, limitat en recursos, ple -si no replet- de població i que només pot ser compartible. Però una transformació així no és una tasca fàcil, ja que no deixa intacte cap aspecte de la nostra civilització industrial globalitzada actual: la tecnologia, l’economia, la política, els comportaments socials, les visions del món o els valors. Comporta una autèntica revolució cultural en el sentit més ampli d’aquesta expressió.

ORGANITZEN:

 

     Centre Ovidi Montllor

                                             Colla Ecologista La Carrasca-
Ecologistes en Acció

 

 

 

REDACCIÓ

La Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de València ha fet públic un vídeo del vocabulari del Nadal. El resultat final està pujat al You Tube i al Facebook, i també està inscrustat a la seua web ací.

El disseny, les il·lustracions i la realització són obra de Neus Pla, alumna de l’Escola d’Art i Superior de Disseny de València, amb qui la Diputació de València té un conveni de col·laboració per a dissenyar campanyes de foment del valencià. Porta d’acompanyament musical la nadala en versió de jazz instrumental El desembre congelat (adaptació d’un tema de la Locomotora Negra amb arranjaments de Ricard Gili).

 

Encarna Santos / Pepa Pina
Departament de Grec / Departament de Llatí

 

Manifestación en apoyo de los estudios clásicos por medio de la lectura pública de textos grecolatinos en institutos y facultades de Letras de toda España.

Organizado por la Sociedad Española de Estudios Clásicos (sección Murcia) y AMUPROLAG para reclamar un lugar para la Cultura Clásica, el Griego y las Humanidades en la LOMCE.

LUGAR: PATIO ANTERIOR (entrada)

FECHA: miércoles 12, del 12 a las 12,55

CONTENIDO DEL ACTO:

  1. Párrafos de “Instituciones Oratorias” de Quintiliano. Defensa de la educación colectiva y pública. Participan profesores y alumnos de 4º ESO.
  2. Selección de textos sobre el amor y la amistad: Safo, Catulo, Ausonio, Ovidio… Alumnos de 1º y 2º de Bcachillerato.
  3. Textos que muestran otros aspectos de la condición humana en la sociedad. Séneca, Safo, Alceo, Teofrasto… Alumnos de 1º y 2º de Bachillerato.

 

 

Pep Vañó Piedra

Departament de Física i Química



Index

  • Fàtima de Madrid (segles X-XI)
  • Oliva Sabuco de Nantes (1562-1588)
  • Maria  de Zayas Sotomayor ( 1590-1661)
  • Maria Andrea Casamajor (principis del segle XVII)

 

Fàtima de Madrid (segles X-XI)

 

Astrònoma

A finals del segle X l’astronomia rebé un nou impuls per influència musulmana, la qual es perllongà aproximadament des del segle VII al XV d’Espanya, per la qual cosa la península es convertí en un dels dos principals canals a través dels quals es transmeté la ciència àrab a la resta d’Europa.

Saber àrab. Escola de traductors de Toledo

A l’Espanya musulmana  (Al-Andalús) els treballs grecs originals i els comentaris àrabs i hebreus sobre ells començaren a arribar en quantitats creixents, mentre que l’anarquia s’apoderava de la resta d’Europa després de la declinació dels descendents de l’Imperi de Carlomagne. Amb ‘Abd al-Rhaman III ( 912-961) comença l’emirat de Còrdova, la cultura del qual sobrepassà el califat dels abasides. El segon emir d’aquesta dinastia tenia al seu servei agents que li enviaven llibres de llocs tan llunyans com Bagdad, Damasc i El Caire. En la segona meitat del segle desé les escoles de matemàtiques, astronomia i altres ciències incrementaren aquest  patrimoni i glossaren i expandiren el material que seguia arribant des de l’Est. Fou en Còrdova on treballà Maslama ben Ahmad Al-Majriti, on s’establí una important escola d’Astronomia. La importància de Maslama rau en  què alguns dels seus deixebles propagaren els seus coneixements d’astronomia per tot el territori d’Al-Andalús i més enllà. Una des seus deixebles fou la seu filla, Fàtima de Madrid, objecte d’aquest article.

L’interés dels musulmans per l’astronomia fou sempre actiu degut a la seua òbvia utilitat i a les necessitats religioses de coneixement del calendari. L’astronomia era una eina per averiguar el començament del mes de Ramadà, ajustar el calendari i conèixer l’orientació de la Meca  (qibla), cap a la qual  els musulmans es dirigeixen per orar. Molt útil pels musulmans que es troben lluny del seu país principalment pels mercaders de la Mediterrània, els camellers del desert i els fidels de països llunyans. Per determinar  la qibla, cal resoldre un difícil problema de la geometria esfèrica a partir de l’altitud del Sol. També es tabulaven les hores d’oració en relació amb el moviment diari del Sol

Totes aquestes circumstàncies propiciaren el floriment d’aquesta ciència, fins al punt que en  l’Astronomia, el temps transcorregut entre els segles VIII al XIV d.C. es conegut com el període islàmic. Durant el mateix, els savis musulmans enriquiren el legat dels clàssics grecs i el transmitiren a l’Europa del Renaixement. A l’Al-Andalus, on es desenvolupà de manera florida, neix un important moviment científic a partir del segle IX, al voltant del Califat de Còrdova, coincidint amb la decadència d’Orient.

Els astrònoms musulmans tractaren d’assimilar, primer, i millorar, després, l’astronomia grega, sense seguir-la incondicionalment, ja que trobaren defectuoses algunes teories (principalment les de Ptolomeu). Per això realitzaren una gran tasca en allò referit a l’acumulació i ordenació d’observacions i a la invenció o millora d’aparells per mesurar els cels i seguir els moviments dels astres. Inventaren el pèndol i el rellotge de Sol, pronosticaren l’existència de les taques solars, un dels enigmes actuals, i estudiaren els eclipsis i cometes. Afegiren dues coordenades per determinar la posició dels astres (zènit i nadir); perfeccionaren les fórmules astronòmiques, i les seues taules astronòmiques foren les més completes  i precises, fins que Kepler i els astrònoms del Renaixement confeccionaren les seues. Els seus càlculs obligaren inclús a canviar el calendari.

Qui no ha escoltat parlar d’astrolabis i azafees? Eren, al mateix temps aparells d’observació i màquines de càlcul; sobre ells dibuixaven bonics jeroglífics i gracioses figures, i sense fer càlculs determinaven sobre l’aparell posicions, efemèrides i hores, després de realitzada l’observació. Mitjançant els astrolabis introduïren lenta però inexorablement la toponímia estel·lar àrab a l’Occident europeu, anomenant estrelles i constel·lacions com: Altair (de “al-ta’ir”, el volador), Deneb (de “dhanb”, coa), Acrab (de “aqrab”, escorpió), Pherkand (de “farqad”, vedella), Betelgeuse, Aldebarán, Fomalhaut i Vega. Hui en dia són nombrosos els termes astronòmics d’origen àrab: azimut, zènit, nadir.

La pràctica de l’Astronomia en la vida quotidiana té la seua aplicació en la construcció de quadrants o rellotges solars en la construcció dels quals assoliren una altíssima perfecció. En ells apareix senyalada l’hora en temps antiu, en els quals la durada del dia, des de l’alba fins al vespre, es dividia sempre en dotze hores iguals per cada dia, però desiguals entre els diferents dies (la duració del dia en hivern es menor que en estiu).

Inclús idearen i construiren el primer rellotge automàtic conegut, que regulat per mercuri era capaç de mesurar la magnitud física del temps amb tal regularitat i precissió que tingué extraordinària importància en el desenvolupament posterior de les ciències. Es tracta d’un rellotge que reproduïa mecànicament el moviment dels astres celestes localitzant-los sobre la seua esfera i que mesurava la trajectòria del Sol i les estrelles.

El cim de les organitzacions científiques musulmanes, els observatoris astronòmics obeïa a projectes concrets, com l’elaboració de taules (amb motivacions astrològiques), per la qual cosa no tenien continuitat. Així, l’observatori de Maraga (Azerbaidjan), fundat l’any 1259 pel net de Gengis Jan, tan sols durà quaranta cinc anys molt ben aprofitats per Tusi i al-Shirazi. L’observatori de Samarcanda, construït en el segle XVI per Ulugh Beg, fou també efímer, malgrat que les observacions realitzades tenien una precissió no superada fins les del danés Tycho Brahe del següent segle. A més a més, també construïren observatoris astronòmics en les principals ciutats: Bagdad, Hamacan, ,Istambul, Toledo, Còrdova.

El primer astrònom original d’Al-Andalus i el més important científic de l’època (segle X) fou Maslama ben Ahmad Al-Majriti (Madrid), anomenat justament L’Euclides d’ Espanya. Fundà una escola d’Astronomia i Matemàtiques  a Còrdova, en la qual es confeccionaren les primeres taules astronòmiques de la península. Deixà un gran legat escrit sobre la ciència matemàtica i astronòmica, entre les quals cal destacar els comentaris a l’obra del matemàtic oriental Al-Khwarizmi, sobre l’astrolabi. Afegí noves taules astronòmiques a les conegudes fins aleshores, adaptant-les al meridià de Còrdova i perfeccionant el mapa del cel. Així mateix convertí el calendari persa a les dates àrabs, usant l’Hègira com punt de referència. L’Hègira anomena l’emigració de Mahoma cap a Yatrib, la futura Medina, quan fugí de la Meca, a la mort d’Abū Ṭālib. A partir de la data d’arribada (16 de juliol de 622) fou establert, durant el califat de ‘Umār, el calendari musulmà. Escriví, a més a més, llibres sobre Medicina, Ciències Naturals i Alquímia.

Generalment en pensar en els pròcers de la ciència que estudia els astres se’ns venen a la memòria grans astrònoms i tanmateix sempre s’ha considerat una saviesa lligada majoritàriament al sexe masculí, cal reconéixer que l’astronomia moderna li deu molt al llegat d’algunes dones.

Fàtima de Madrid fou una astrònoma musulmana dels segles X-XI.  Era filla del també astrònom i polígraf Maslama al-Mayriti, nom que significa  home de Madrid. Escriví nombrosos treballs, coneguts com les  Correccions de Fàtima. Treballà amb son pare en les seues investigacions astronòmiques i matemàtiques. Editaren i corregiren conjuntament les Taules Astronòmiques d’Al-Khwarizmi, ajustant-les al meridià de Còrdova i situant el Centre del Món en la capital del Califat, com referent per a tots els càlculs. També treballaren en l’elaboració de calendaris, el càlcul de les posicions vertaderes del Sol, la Lluna i els planetes, taules de sinus i tangents, astronomia esfèrica, taules astrolòquiques, càlculs de paral·laxi, eclipsis i visibilitat de la Lluna. Gran part de la seua vida transcorregué a Còrdova, aleshores el centre del saber mundial.

La seua obra anomenada Tractat de l’Astrolabi,  és un tractat on desenvolupa  els coneixements elementals per al bon ús d’aquest instrument, encara es conserva  un exemplar en la biblioteca del Reial Monestir de l’Escorial.

Història de l’astrolabi

En la foto, un astrolabi àrab d’eixa època

 

El nom astrolabi prové de la paraula grega astre que significa estel, i de la paraula labi, el que cerca,  per tant, literalment  astrolabi, podem traduir-lo pel cercador d’estels. Però, aquest instrument tan antic i complex té a més a més altre tipus d’aplicacions, a saber: determinació de l’hora del dia i de la nit, mitjançant l’obsevació del Sol o d’un astre sobre l’hotitzó, determinar l’hora d’eixida dels estels,etc.

Fou Hiparc de Nicea, aproximadament a l’any 150 a.C, el primer astrònom que mitjantçant la teoria de la projecció estereogràfica dissenyà allò que podríemanomenar el primer astrolabi planisfèric.

Claudi Ptolomeu, a l’any 140 d.C., en el seu llibre Almagest,  desenvolupava un instrument anomenat Astrolabon Organon,  molt semblant a una esfera armilar o cercador d’estels en termes de coordenades eclíptiques. Altres textos sobre l’astrolabi són realitzats per Joan de l’escola d’Alexandria, cap a l’any 530 d.C.i per Severus (650 d.C.).

A partir de la reconquesta de Toledo s’obri camí a la nova ciència a través d’Europa. A mitjans del segle XII Alfons X el Savi, de Castella, creà l’escola de traductors a Toledo, on nombroses obres islàmiques foren traduïdes, asseient les bases per a la realització d’unes noves taules astronòmiques, les Tablas alfonsíes, que milloraren les d’Azarquiel. Gràcies a tot això es pogué estudiar en romanç el tractament de les esferes celestes, els instruments astronòmics i els moviments mitjans delsastres, amb les seues equacions , segones anomàlies, eclipsis, taules de cordes, etc.

A Europa l’astrolabi arribà a ser intrument d’ús imprescindible per astrònoms, astròlegs i agrimensors, fins a finals del segle XVII en el qual fou reemplaçat per instruments més exactes ( telescopi). Al món àrab el seu ús es perllongà fins el segle XIX.

Hi ha almenys 40 o 50 treballs occidentals sobre la forma tradicional de l’astrolabi escrits abans de concloure el segle XIV. Tots provenen de la cultura àrab andalusí. El flux general del coneixement de l’astrolabi a Europa occidental fou evidentment cap el Nord i cap el est de Catalunya al llarg del segle desé. Aquest primer moviment a través de la xarxa de monestirs d’Europa sembla haver disminuït a mitjans del segle XI.

Aquesta científica adelantada a la seua época, fou inclosa per les seues aportacions al calendari a l’index: Astrònomes que feren història,  creat l’any 2009 amb motiu de l’Any Internacional de l’Astronomia, i que conté entre d’altres coses, efemèrides astronòmiques, les dades de naixement i mort de les principals dones de la ciència astronòmica.

Oliva Sabuco de Nantes Barrera  (1562-1588), filòsofa i metgessa espanyola .Una pionera de la medicina psicosomàtica

 Els musulmans, la llibertat religiosa del quals havia estat garantida pel monarca cristià de torn, han de suportar un gir copernicà arrel de la capitulació de Granada, i fer front a la cruïlla de convertir-se o exiliar-se. L’ocupació àrab de la península que es perllongà per més de 700 anys està a les seues acaballes, però encara l’Espanya cristiana té una batalla final: el dogma. Els àrabs (o més pròpiament el musulmans), deixaren una herència molt rica i pregona en la majoria de les: Arts, Humanitats i Ciència. També cal considerar el legat dels jueus, una immensa contribució a la vida econòmica, científica i admininistrativa, sense precedents des de les dinasties visigòtiques. Aquesta cultura tripartita (cristiana, musulmana, jueva), i el descobriment de noves rutes marítimes i comercials, és la font que nodreix l’Edat d’Or d’Espanya. Un floriment sense precedents des de l’època romana de l’Art, la Literatura i les Ciències, tot i la Inquisició.

En 1492, sota la senyera española i l’auspici del rei Ferran i la reina Isabel, Cristòfor Colom descobreix Amèrica, llançant a Espanya a una cursa de descobriments i conquesta que s’estèn per Europa, Àfrica i Àsia. Espanya es converteix en un imperi.

La Inquisició és un baluart contra l’expansió de la Reforma. Espanya es torna molt activa i és el braç armat de l’Església Romana que exigeix ortodòxia. El 1492, es firma pels reis catòlics el decret d’expulsió dels jueus de Castella i Aragó. Els jueus tan sols tenen l’opció de sortir del país o convertir-se al cristianisme. Més de mig milió (segons Hugh Thomas) de jueus decideix anar-se’n, i la resta (una minoria) es converteixen. Són els convers.

A l’any 1559, en resposta al ràpid creixement de la Reforma a Europa, té lloc a Valladolid un auto de fe de considerables repercussions. La raó de ser de la Inquisició és aturar la propagació de punts de vista de la Reforma que podrien soscavar la posició teològica, i l’autoritat de l’Església.

Auto de fe en la Plaça Major de Valladolid

En aquella època, les dones no eren benvingudes a les universitats. Hi ha senyals  que Oliva Sabuco està adquirint una educació adequada a través del seu pare i germà, tots dos  farmacèutics, el seu padrí, un metge i alguns coneguts familiars (per exemple: Simón Abril i Juan de Sotomayor) renombrats  en Humanitats. Els metges en aquests dies han d’estar en contacte amb els farmacèutics ja que les receptes mèdiques les elaboren els apotecaris en les seues botiques. Oliva Sabuco aprèn de les tertúlies que s’escenifiquen en la rebotiga.En la biblioteca de ca seua, llegeix tots els llibres del seu pare i del seu germà.

Havent-hi a Alcaraz més de huit convents en aquella época, les monges i els dominics també li proporcionen classes particulars. Així  hi tot, Oliva Sabuco té moltes oportunitats per aprendre llatí, Medicina, Ciències, Farmàcia i Filosofia, així com per llegir els clàssics llatins.

 

 

En N’Oliva Sabuco es resumeix l’esperit del segon Renaxeiment espanyol, en el qual destaquen figures com Fray Luis de León, San Juan de la Cruz o Santa Teresa.

L’ obra que li ha donat el merescut prestigi és  Nueva Filosofía de la Naturaleza del Hombre, no conocida ni alcanzada por los grandes Filósofos antiguos, la cual mejora la Vida y la Salud humana.  En aquest llibre, escrit com un diàleg entre tres pastors, Oliva Sabuco ens explica com les emocions minven la salut i causen la mort prematura. Invita als metges a tractar al pacient com un tot: Cos, ment i ànima.

El seu valor principal rau en  ser una obra didàctica destinada a apropar la cultura sanitària a les elites culturals i a extendre-la des d’elles a tothom. En ella, aquesta dona se’ns mostra molt avançada al seu temps, en la meitat del segle XVI,  es permet qüestionar els mètodes de la medicina en vigor, recolzant-se en el seu desafiant reexamen de les característiques de la naturalesa humana.

Tan la Nueva Filosofía  com la seua autora reberen grans elogis en la seua època, sobre tot pel seu contingut científic. La quantitat i qualitat dels elogis, comencen pel seu contemporani Lope de Vega, que l’anomena la dècima musa, i pel seu paisà Juan de Sotomayor, que li dedica sonets de lloança.

L’obra consta fonamentalment de tres diàlegs entre pastors, estil típic de l’època. Els pastors són Antonio, Rodonio i Veronio. Antonio representa a Oliva, és l’erudit que ens mostra el seu pensament, mentre els altres dos es limiten a formular preguntes a Antonio, que adopta un paper semblant al de Sòcrates en els diàlegs platònics, els demés pregunten i ell va exposant la doctrina. Els tres diàlegs són:

  • Col·loqui del coneixement de si mateixa, que tracta sobre medicina i psicologia, on recomana normes per evitar les malalties i i prolongar la vida. Oliva pretèn renovar la medicina i fisiologia, atacant la medicina tradicional d’Aristòtil, Hipòcrates i Galé, en considerar-la errada. Algunes de les seues tesi són de màxima actualitat, com l’atribució de cert grau de consciència als animals. Es preocupa de donar remeis i consells per prolongar la vida de la gent. Considera que la ment i el cos  tenen una estreta vinculació, de manera que un malestar psiquic pot implicar un malestar físic, inclús una malaltia o en casos extrems la mort prematura. Insta els metges a tractar a l’uníson a tota la persona: cos, ment i ànima. A més a més d’ésser precursora de la psicosomàtica, Oliva intueix en aquest col·loqui l’existència d’una substància neurotransmissora, la qual cosa serà plagiada pels il·lustres metges anglesos. També considera que la musicoteràpia i la higíene contribueixen a sanar els malalts i recomana l’eutrapèlia.
  • El segon col·loqui és un tractat de Filosofia i Cosmologia. La seua filosofia de la naturalesa es basa en la naturalesa humana, recoltzant-se en les cosmologies medievals que consideren els éssers humans com un microcosmos de l’Univers
  • El tercer col·loqui, anomenat de les coses que milloren les repúbliques, de contingut político-social, és molt interessant i molt actual.

La fama del seu treball creix des de la primera edició de 1587 al llarg de les huit edicions, fins la de 1734. Nueva Filosofía tingué certa divulgació a Europa. En Anglaterra s’usen discretament o es plagien poc després les seues cites i análisis. Molts aspectes de l’obra de Sabuco segueixen essent compatibles amb la filosofia i ciència contemporànies.

Des de la primera edició i durant diversos segles l’obra es publicà sota el nom de la seua autora. Però sempre hi hagué qui dubtà de la seua autoria perquè resultava massa intel·lectual per a ser obra d’una dona. Des de començament del segle XX, s’ha qüestionat l’autoria d’Oliva sobre aquesta obra, després de la troballa d’un document notarial en el qual apareix una addenda final, segons la qual son pare (l’anomenat Batxiller Miguel Sabuco) es declara a si mateix autor de la Nueva Filosofia, adduint que posà per autora a la seua filla per tal de donar-li nom i honra, reclamant els diners que genera la publicació. Però no aporta cap prova ni testimonis, i les intencions manifestades en aquest afegit són purament lucràtives, tractant d’apropiar-se dels beneficis econòmics de la publicació de l’obra. Per tant cal desestimar aquesta pretensió.

Maria  de Zayas Sotomayor(1590-1661)

 

És al llarg de la Revolució Científica del s. XVII quan s’ assenten les vertaderes bases per a l’ingrés de les dones en el món científic.  María de Zayas (1590-1661), una de les principals plomes del Segle d’Or a Espanya, tingué que defensar el dret de les dones  a l’educació. Malgrat  que  els seus estudis depenien dels pares,  germans o marits, científics  acceptats per ser varons, les anomenades  dames de la ciència assoliren  nivells de competència inimaginables per a les seues  antecessores,  la qual cosa constituí un major motiu d’orgull.

Durant el segle XVII es desbordà l’interés pels fets científics. Es va estendre l’afició al naturalisme i, especialment a París, les dones de les classes altes col·leccionaven tot tipus d’objectes: conxes, estalactites, insectes, etc..Podem citar a diverses dones que durant eixa época treballaven en activitats científiques. Es troben entre elles: filòsofes, astrònomes, alquímistes, entomòlogues, botàniques, expertes en medicina, doctores enfilosofía, etc.

Durant els segles XVII i XVIII, les dones de l’aristòcracia tenien poder i prestigi social, però els historiadors de la ciència tan sols les  concedeixen un paper passiu, essent obligades a ocupar posicions perifèriques, A partir del segle XVII, les dones de les classes acomodades rebran educació a ca seua. Algunes dones de les classes intermitjes assistien a col·legis femenins en convents. Les pageses eren analfabetes. Es tenen dades de les dames que durant el segle XVII estudiaren filosofía, grmàtica, llatí, grec.. i eren qualificades de  sabudes, respondones, etc. A Anglaterra, la filosofía natural fou per algunes dones una alternativa a l’estudi dels clàssics.

Però allò més destacable d’aquest període és que l’activitat de les científiques no es desenvolupà tan sols en el camp de la medicina, com havia ocorregut en el passat; les dones ja están presents en tots els terrenys del saber: química, botànica, ciències naturals, biologia, geologia, astronomia i matemàtiques.

En una Espanya imperial prèvia al món barroc del segle d’Or, en una Espanya que, com la resta del món, les donen segueixenn estan recloses en un univers molt restringit, neix Maria de Zayas. Fou quelcom més que una excel·lent novelista. S’atrevi a aixecar la seua veu en favor de la intel·ligència femenina.

 Una vida desconeguda

Escriptora prolífica, María de Zayas Sotomayor solament es pot conèixer pels seus textos. Poc o res se sap de la seua vida privada. Nasqué el 12 de novermbre de 1590 i era filla de Fernando de Zayas i Sotomayor i María de Barasa.  Son pare, capità d’infanteria s’havia traslladat amb la seua família a Nàpols seguint al comte de Lemos al qual servia com a cavaller. Al llarg de la seua vida viatjà per diverses ciutats espanyoles però desconeixem si es casà i molt menys si tingué fills.

La sibil·la de Madrid

Així la definí el escriptor Alonso de Castillo Solórzano qui, com altres lletraferits contemporanis enaltiren  la qualitat dels textos de Maria. Autora de noveles amoroses (Novelas amorosas y ejemplares o Decamerón Español Desengaños) seguint la influència directa de Cervantes o Bocaccio, María de Zayas omplí els  seus textos de històries atrevides sobre dones  que qüestionaven conceptes tan masclistes com la honra.

Feminisme en el Barroc

Junt amb Sor Juana Inés de la Cruz, María de Zayas es pot considerar com una de les primeres feministes de la història d’Espanya. Seguint les mateixes  idees de Christine de Pizán dos sigles abans en Fança, Maria de Zayas s’atreví a defendre la dignitat femenina assegurant que l’ànima no era ni home ni dona. Fou inclús més enllà i  afirmà amb contundència que les dones  no eren cultes per manca  de capacitats intel·lectuals sinó per manca d’oportunitats:

“Si les dan libros y profesores en lugar de tela, bastidores y almohadones, [las mujeres] estarían tan capacitadas como los hombres para ocupar puestos de gobierno y cátedras universitarias y quizás incluso más”.

Oblidada durant molts  anys, ja en el segle XIX, altra escriptora, Emilia Pardo Bazán, reivindicà l’obra i les idees de María de Zayas, una dona avançada  a las idees del seu temps..

“De sus escritos se deduce que si en la primera serie novelesca se dedicó a la picaresca, en la segunda serie, prima el desengaño, con numerosas burlas de las mujeres hacia los hombres y la idea de la imposibilidad de una relación con ellos leal y armónica. La primera parte de su obra son historias de reivindicación y coherencia femenina, incluso animando a las mujeres a usar las armas para defender su reputación y su derecho a la cultura. La segunda parte son ataques a la manera de actuar de los hombres, sus infidelidades, su abuso de fuerza, sus leyes… Pensaba que si las mujeres eran alienadas por la sociedad, no era por falta de inteligencia sino por la falta de medios para culturizarse”.

Maria Andrea Casamajor y de la Coma  (segle XVII…1780). La dona que ens apropà a la ciència

 

Saragossa

Per a les dones, el món de la ciència sempre ha sigut un camí difícil. Durant el segle XVIII encara era un lloc reservat per els homes. Però si hi hagué una espanyola que destacà en aquest àmbit, eixa fou Maria Andrea Casamajor y de la Coma. D’ella sabem que nasqué a principis del segle XVII a Saragossa, però no exactament en quin any. Morí a Saragossa el 23 d’octubre  de  l’any 1780.  És l’única dona de ciències que Espanya tingué en el passat, de la qual ens ha quedat constància escrita. El seu record pràcticament s’ha perdut i són quasi inexistents les petjades que resten de la seua vida i obra.

El temps que li tocà viure a Maria Andrea i Casamajor a la vila de Saragossa fou el segle de les Llums. L’arribada al tron d’Espanya del rei Felip V, portà amb ell els corrents de l’Il·lustració, amb els seus canvis i avanços en política i especialment en cultura, que incloïen la voluntat d’educar a la població. El segle de les Llums i de la Il·lustració suposà un gran desenvolupament de les enciclopèdies, dels diccionaris i de les publicacions periòdiques ja que la saviesa es considerava la base de la felicitat de l’home i havia gran sensibilitat cap a la difusió pública de les idees polítiques i socials. Totes aquestes millores es degueren també a que l’absolutisme exercí un gran proteccionisme envers impressors i llibrers.

Maria Andrea arribà a ser una dona de notables coneixements , especialmente en el camp de les matemàtiques; no se sap si tingué una educació privada, la qual cosa no es probable, o públic. Una de les poques pistes que tenim hi està al seu llibre Tirocinio aritmético. Introduccion de las cuatro reglas llanas que saca a la luz Casandro Mamés de la Marca i Araioa, que dedicà a l’Escola Pia en el seu col·legi de Sant Tomàs de Saragossa. Quelcom poc novedós a l’actualitat, però aleshores és imaginable  el calat que tingué per les necessitats d’aplicar-lo en l’agricultura o la ramaderia

Cal observar que signà amb nom masculí, sens dubte perquè el llibre tinguera millor acollida i menys problemes en tractar-se d’una autora. I l’anagrama que utilitzà fou el deCasandro Mames de la Marca y Arioa,com apareix en el títol dels dos llibres que publicà. El Tirocinio inclou també una detallada i completa relació de tots els pesos, mesures i monedes amb els  seus valors i equivalències de l’època, la qual cosa ens deixa un valuós i pormenoritzat document d’usos i valors.

El segon llibre que publicà s’anomena El parasísolo. En ell desenvolupa el seu coneixement en aritmètica aplicant-lo a la vida quotidiana, introdueix l’ús de taules d’arrels i regles generals per resoldre problemes aritmètics sense àlgebra. El seu masnuscript de 109  folis restà en poder dels hereus de l’autora. Es desconeix quins, però allò important d’aquesta matemática  és que fou la primera científica de la qual es conserva una obra escrita, Gràcies a la seua publicació, apropà l’aritmètica a les classes populars.

Bibliografia

Caso, Angeles,Las olvidadas. Ed. Planeta (2005)

Alic, Margaret.1986. El legado de Hipatia. Ed. Siglo XXI (1991)

European Commission. Women in Science (2009)

Sartori. Enric. Histoire des Femmes scientifiques de l’antiquité au XXè siècle. Plon editions.

Alvarez Lires, Mari i Solsona Pairó , Núria. Las científicas y su historia en el aula . Ed. Síntesis

Rita Levi Montalcini. Las pioneras. Critica ( 2011)

P.M. Harman . La revolución científica. J.L. Peset  ( 1987)

Solís, Carlos i Sellés, Manuel. Historia de la Ciencia. Espasa  ( 2007)

Aragon de la Cruz, Francisco. Historia de la química . Sintesis  (2004)

Brock, William H. Historia de la química. Alianza (1992)

 

Recursos web

 

Text i foto: Andrea Moreno
Font original: AraMultimèdia

 

Les Regidories d’Educació i Cooperació, Solidaritat i Pau, conjuntament amb l’Institut Interuniversitari de Desenvolupament Social i Pau de la Universitat d’Alacant, duen terme el projecte ‘Alcoi, ciutat de la Pau i la Solidaritat’.

El que es busca amb aquesta iniciativa, segons explica Manolo Gomicia, regidor d’Educació “és un doble objectiu. Crear en Alcoi un espai on tinga cabuda la pau i la solidaritat i també commemorar l’any que ve el 75 aniversari dels bombardejos que van haver”. Tot açò sempre des de l’òptica de l’educació i fent aprendre la història pròpia d’Alcoi per a fomentar la cultura de pau i solidaritat. Es dirigeix a alumnes de primària i secundària de tots els centres educatius de la ciutat, així com al professorat dels mateixos. També a alumnes de la Universitat d’Alacant.

Foto (d’esquerra a dreta): Jordi Tormo, regidor de Cooperació, Solidaritat i Pau; Manolo Gomícia, regidor d’Educació i Daniel La Parra, director de l’Intstitut Interuniversitari de Desenvolupament Social i Pau de la Universitat d’Alacant

Un exemple clar de Solidaritat que es vol transmetre als alumnes, és el fet de que milers de ciutadans suecs i noruecs reuniren diners per a comprar aliments, roba i medicaments a la població alcoiana durant la Guerra Civil i que instal·laren l’Hospital Sueco-Noruec en el que van donar servei sanitari al voltant de 30 metges i infermeres d’eixos països. Pel que fa a la Pau, són esclaridors els set bombardejos que es van patir a la Guerra Civil també. L’aviació italiana va llançar 50.000 quilos d’explosius pels que van morir a 64 persones i van fer malbé 60 carrers i nombroses cases i fàbriques.

S’ha creat un ampli programa d’activitats que ja s’ha iniciat aquest mes de desembre, durarà fins a octubre del 2013 i encara no està tancat del tot. Són molts els àmbits que s’inclouran dins de la programació. S’ha preparat un cicle de ‘Cinema per la Pau’ en el que es projectaran pel·lícules relacionades amb la guerra i els bombardejos. La música també estarà present amb la realització de concerts didàctics de mans del Club Intinerant de Jazz d’Alcoi. El teatre tampoc faltarà mitjançant una sèrie d’actuacions de teatre fòrum amb el que es busca que es reflexione sobre temes de pau. Les noves tecnologies no es deixaran de banda perquè poden ser una eina per a la transmissió de valors. El mòbil es pot utilitzar, per part dels alumnes, per a crear vídeos, fotos, ficcions o documentals relacionats amb la temàtica protagonista.

També es busca l’implicació dels professors amb ‘Espais de guerra, espais de Pau. Alcoi durant la guerra civil: un recurs didàctic’. Unes jornades que transcorreran durant el mes de maig i on experts en la matèria, presentaran recursos i materials als docents per a treballar amb els alumnes els vestigis de la Guerra Civil a Alcoi. L’altra activitat adreçada als professors és la ‘Jornada sobre Pau i Solidaritat’ que hi haurà en octubre i diversos ponents de l’Institut Interuniversitari de Desenvolupament Social i de Pau oferiran xerrades.

David La Parra director de l’esmentat Institut Interuniversitari de Desenvolupament Social i de Pau ha expressat la seua satisfacció per “poder gaudir d’un programa tan ampli dedicat a aquestes temàtiques. Quasi dura un any. Normalment es sol programar el Dia de la Pau i ja està”. A més ha destacat que “és una qüestió necessària, que la societat aprenga a resoldre conflictes, a ser solidària, la cultura de pau, si es vol avançar en la bona direcció”.

 

Pep Vañó Piedra

Departament de Física i Química

 

 

  1. Il·lustració  i feminisme. Les dones  en el segle XVIII
  2. Els Salons científics
    1. Els salons del segle XVII
    2. L’Hôtel de Rambouillet. Catherine de Vivonne, marquesa de Rambouillet (1588-1665)
    3. Els  Salons del segle  XVIII
  3. Les dones sàvies
  4. La igualtat dels sexes: les Bas Bleus (segle XIX)
  5. Literatura científica per a les dones
  6. Les Universitats i Acadèmies científiques
  7. L’autoria dels treballs científics de les dones

 

Introducció

La Querelle des femmes eclosionà a Europa a finals del segle XII, període que segellà la decadència del Medioveu i la passa de l’orde feudal a l’Estat Modern.

L’ocasió que féu esclatir la metxa de la querelle fou la publicació, en el 1277, d’una versió ampliada del Roman de Rose  un text de literatura cortesana molt popular, escrit en 1225 per Gillaume de Lorris, al qual s’afegí unes pàgines força misògines. La protesta de les dones contra els arguments misògins d’aquest i altres autors atansà ràpidament la Universitat i les Corts europees i el debat es perllongà fins l’esclafit de la Revolució Francesa. Tal aconteixement canvià radicalment l’escenari, marcant el naixement del Feminisme com moviment polític; la protesta de les dones sortí dels salons per unir-se amb la pràctica política i amb la lluita social, animada per les perspectives de canvi obertes per la ideologia del progrés.

Cristine de Pizan

Els supòsits tradicionals, recolzats per la ciència oficial, sobre la inferioritat de la naturalesa femenina i sobre la necessitat de controlar i subordinar a les dones, foren la base d’aquella polèmica que es mantingué entre les primeres dècades del segle XV i la meitat del XVII, però encara està present en les societats occidentals sota diferents formes i suposats. Abans del segle XV  eren els homes, quasi en exclusiva, els que discutien sobre la naturalesa de la dona pero d’encà, les dones comencen a participar en el debat intentant refutar els arguments dels erudits. Òbviament, les dones que participaren en la Querelle eren cultes i la seua pròpia experiència provava que, a l’igual que els homes, tenien ments racionals i podien beneficiar-se d’allò que es considerava una educació masculina.

 

Descartes reconeix a les dones capacitats intel·lectuals semblants a les dels homes

La mecanització de la imatge del món

El desenvolupament de la concepció mecanicista de la naturalesa en el segle XVII constituí l’àtac més profund contra els principis cosmològics de l’hermetisme renaixentista. Les obres del filòsof i matemàtic francés René Descartes (1596-1650) subministraren el model més sistemàtic i influent de la visió mecànica de la naturalesa. Descartes concebia la seua física com un sistema racional, basat en principis filosòfics, la veritat dels quals estava garantida per la veracitat de Déu, un sistema de ciència concebut com una refutació total tant de la física aristotèlica com de la teoria dels poders actius elaborada amb la màgia natural.

Descartes afirma que tota realitat n’està composada de dues substàncies: esperit (una substància caracteritzada pel pensament) i matèria (una substància caracteritzada per la seua extensió espacial). L’esperit no posseeix cap de les propietats característiques de la matèria, i tota la realitat material, recolzava Descatres, era inert i estava desproveïda de qualsevol poder intern d’activitat. Afirmava que totes les substàncies i fenòmens físics sorgien de la matèria en moviment, l’acció per contacte entre trossos estensos de matèria era l’única forma de canvi en la naturalesa. Aquesta concepció de la naturalesa  contrasta amb la física aristotèlica i amb aquella teoria de la matèria penetrada pels poders actius, que era característica  de la tradició de la màgia natural. La rígida separació de matèria i esperit, l’èmfasi sobre la matèria en moviment com base de l’explicació científica, proporcionà un nou marc conceptual per a la teorització científica. Aquesta imatge mecanicista del món, si no de tots els principis filosòfics de Descartes, tingué una pregona influència sobre la ciència posterior, i és fonamental per a la Revolució Científica.

En rebutjar els fonaments del saber contemporani, Descartes pretengué sotmetre cada idea a un examen rigorós mitjançant un programa de dubte sistemàtic. Trobà la base de la certesa en la seua propia existència “pense, doncs existisc”. A partir d’ací, conclogué que el món material existia, i sostingué que l’extensió espacial dels cossos era la base de tota realitat material. Propietats dels cossos com calor o color, que Aristòtil atribuïa a qualitats específiques de calor o color en els cossos, no foren concebudes per Descartes com constituents reals del món material. Les diverses propietats de les quals tenim conciència  a partir de l’experiència sensible sostenia que eren una guia il·lusòria per les vertaderes característiques del món material. Segons la filosofia mecànica de Descartes, els cossos n’estan constituïts.

Al segle XVII, a França com a Anglaterra, per primera vegada després de molt de temps, tota una societat femenina s’apassiona per les ciències, es discuteixen els més recents descobriments, s’aprén matemàtiques i es practiquen les ciències experimentals. A l’origen d’aquest renaixement femení es troba Descartes.

Descartes fundà la física moderna i cerca el recolzament de les dones que no han sigut deformades per l’ensenyament tradicional. Ell troba i forma a les matemàtiques Elisabeth de Bohéme qui resol el problema dels tres cercles (trobar una tangent a tres cercles donats). Ell inspira a les pedagogues angleses que llancen vigoroses defenses judicials en favor de l’educació intel·lectual de les dones com Batslma Makin ( 1600-1675) o Mary Astel, considerada com una de les primeres feministes angleses.

 

1. Il·lustració  i feminisme. Les dones  en el segle XVIII

En el segle XVII emergeixen nous models de dona que qüestionen el confinament a l’esfera domèstica. En aquest sentit destaquen les salonniers. Els salons literaris i polítics són una espècie d’espais intermitjos entre allò públic i l’esfera domèstica que es localitzen en les cases de les dones burgeses i l’aristocràcia en les qual l’amfitriona invitava a homes i dones de l’èlite intel·lectual, social i artística. Malgrat que formalment el saló s’ubica dins de l’esfera domèstica, tenia fortes connotacions públiques, ja que en ell es pastava bona part de la política i cultura del moment.

El fenomen dels salons és un fenomen netament il·lustrat i femení en el qual les dones marcaven les normes, que no en poques ocasions transgredien l’actuació social requerida d’elles. Els primers salons es crearen a París en el segle XVII, i al llarg del XVIII s’extengueren també a Londres i Berlín. En ells les salonnières manifestaven lliurement tant la seua sexualitat com els seus coneixements filosòfics i científics.

 

Émilie du Châtelet, una apassionada en el Segle de les Llums

Noms cèlebres com Ninon de Lenclos, Marie du Deffand, Germaine de Staël, Rahel Varnhagen, etc. marcarien  la vida dels salons europeus. A ells assistien també  els grans filòsofs de l’època (Montesquieu, Voltaire, Hegel, Diderot, D’Alambert, etc.). Però, aquesta presència activa de filòsofs no redundaria en pro d’una visió més favorable sobre les capacitats de les dones. Els ideals normatius de domesticitat femenina s’imposaren sobre la llibertat relativa assolida per les salonnières, que representaven altres opcions de vida possible per a les dones.

En els salons les dones de talent i cultura podien reunir-se amb homes, no ja com a rars prodigis, sinó com iguals en el camp intel·lectual. Els salons són espais en els quals es pretèn cultivar el bon gust, la cortesia, la galanteria  i els bons modals, però també són un entorn elegant on autors novels amb aspiracions, d’ambdós sexes, eren animats a compartir el seu treball, a comentar la creació de les obres d’altres i participar en complexes discusions i jocs intel·lectuals. Ben acollits per la societat francesa, el saló s’institucionalitzà a França, i la preponderància cultural francesa féu que este s’extenguera a altres capitals europees.

 

2. Els Salons científics

 

Margueritte de la Sablière

Els salons i els cercles científics dels segles XVII i XVIII van ser la resposta als vells mètodes de les Universitats. Van néixer com institucions intel.lectuals dirigides exclusivament per dones i obertes a la societal culta i acomodada. Van competir amb les Acadèmies, però amb l’inconvenient de no tenir recursos propis com revistes o butlletins on publicar i difondre les seues aportacions. Les dones actuaven com a mecenes dels joves talents, els promocionaven en les seues carreres i perquè accedissin a ser membres de les Acadèmies. No obstant, elles mateixes no podien ser escollides. Es van formar salons científics a París, Londres i a les ciutats més importants d’Europa. Excloses de les acadèmies, les dones es presenten a les classes públiques, lluitant molt i creant una institució que féu molt pel prestigí de França a l’estranger i a les ciències: els salons. Una de les primeres dames en tenir un saló científic fou Margueritte de la Sablière (1640-1693), musa de La Fontaine. Mme. De Lambert (1647-1733) també tingué un saló cartesià, tots els dimecres.

Les classes científiques conegueren un èxit extraordinarí i el moviment perdurà fins a la Revolució Francesa. Cap a 1750 l’abat Noilet féu un curs que arribà a ésser un veritable fenomen de societat i aplegà una audiència de més de 600 persones.

Saló de Madame Geoffrin

Essent salonnière, una dona podia atraure als cercles de poder a la seua pròpia casa. Podia favorir o perjudicar tant reputacions artístiques i literàries com línies d’acció política, Les solucions financieres de l’economia francesa es debatien als salons, l’elecció dels ministres  que feia el rei  estava força influïda per les salonnières més importants.

El saló, si bé es crea en el XVII a París, assoleix el seu màxim apogeu en Europa en la segona meitat del segle XVIII. Però la influència femenina que s’exerceix en els salons també será força criticada, essent este també un dels motius pels quals en canviar el clima polític a finals del segle XVIII es posa fí al poder de les salonnières.

Les salonnières havien entrat en el terreny masculí (la cultura, l’estudi i la política). Tradicionalment els homes europeus havien temut i comdemnat qualsevol aguait d’influència femenina en la política.

En el transcurs del segle XVII, a més a més, sorgeixen nous espais socials i culturals amb el quals les salonnières han de competir: es tracta dels cafés, els musées i els lycées (aquests  dos últims funcionaven de manera privada). En ells es reuniran aquells aspirants a escriptors que no han aconseguit penetrar en les esferes privilegiades; compliran, per tant, una comesa anti-institucional, en contra dels salons i de les acadèmies. Congregat en els cafés dels boulevards, aquest proletariat de la literatura practicava una caústica crítica social, saonada amb l’escàndol i la pornografia; i, si bé es cert que, en contrast amb els salons (als quals no es podia assistir sense invitació i/o recomanació), aquests indrets es trobaven a un pas del carrer, accesibles a tothom per tothom; però és igualment cert que eren espais majoritàriament masculins, i a més, molt misògins.

Cap a les 5 del vespre, el café de Foy, el café Italien o La grotte Flamens s’omplin de burgesos que discuteixen les darreres notícies al voltant d’una tassa de café o una copa de vi de Màlaga

A. Els  Salons del segle  XVII

En els segles XVII i XVIII les dones de la noblesa i l’alta burgesia organitzaven en els salons de les seues luxoses mansions, hotels parisins o palaus, tertúlies culturals, on discutien sobre les ciències, les lletres i les arts, les noves idees i la política.

Estes dones polemitzades en la Querelle de les Femmes i ridiculitzades amb termes com précieuses, femmes savantes, posaren de manifest l’interés del gènere femení  en tots els camps del saber, i demostraren la seua capacitat de gestió i organització com amfitriones de los no sempre fàcils relacions dels salons.

B. L’Hôtel de Rambouillet. Catherine de Vivonne, marquesa de Rambouillet (1588-1665)

Catherine de Vivonne, marquesa de Rambouillet (1588-1665)

Com el seu nom indica, d’habitacions enfilades, fou construït per comandament de la marquesa de Rambouillet cap a 1604, carrer Thomas du Louvre. La marquesa de Rambouillet, de fadrina,  Catherine de Vivonne, es casà en 1600 amb el marqués de Rambouillet. Tingueren set fills.

Aquesta italiana refinada tenia una salut molt fràgil. Els viatges a la Cort la fatigaven tant que decidí atraure a ca seua una societat refinada, retrobant així la vida brillant que havia conegut a Itàlia. L’acompanyaven les seues filles, Julie d’Angennes i Angélique , per rebre els seus hostes a la  Chambre Bleue.

Elaborà un conjunt de regles i etiquetes que s’oferien com un experiment d’un dels primers salons a París. A l’entorn del saló, la senzillesa era una necessitat. Un no devia fer sentir als altres com si els seus punts de vista foren insuficients. Calia mostrar en tot moment respecte mutuu i cortesia, no devia aixecar-se la veu i no devia interrompre’s a l’orador.

Antoine Aveline’s eighteenth-century engraving of the Chateau de Rambouillet

Catherine de Vivonne moderava el debat per assegurar-se que no se’n anara de les mans o es perdera el civisme. El seu paper com senyora de la casa, o salonnnière, era extraure el millor dels altres. Deia:  “El talent social és distint, i implica un feliç equilibri del caràcter i de l’intel·lecte, la combinació delicada de molts dons, no la supremacia d’un sobre altre. Cal saviesa  i versatilitat, amb una fina discriminació, i el tacte suficient  per amagar la pròpia personalitat, així com atraure el millor dels altres”.

L’objectiu de la salonnière era crear una atmosfera de tranquil·litat en el qual els pensaments fluïren  i les idees pogueren ser compartides d’una manera constructiva, on la crítica s’oferia per a beneficiar els altres i promoure les seues idees.

Dissenyà una casa que trencà amb els canons arquitectònics de l’època per albergar dins d’ella un espai que conjuga la intimitat de l’alcova amb una disposició confortable i acollidora, que incita a la xarla, amable però pregona, en la qual es disposa el saló. Aquest seria l’origen d’un espai de desenvolupament intel·lectual i cultural a través del diàleg i la conversació, en el que homes i dones podien relacionar-se en qualitat d’interlocutors sense que mediara una intenció de festeig. En els salons de dames distingides s’inagura la discussió sobre els temes del moment, el mateix de tall artístic i cultural com polític. En ells, les poques dones que tenien oportunitat de desenvolupar els seus interessos intel·lectuals, trobaren un  refugi excepcional per manifestar en llibertat les seues idees i donar-se a conéixer. També allí pogueren debatre amb els varons més prestigiosos en igualtat de condicions formals.

C. Els salons del segle XVIII

La  Chambre Bleue

Corria el segle XVIII. Aleshores, els salons havien perdut part de la seua qualitat de centres pedagògics transmissors del saber i de la galanterie, que els havia caracteritzat durant la segona meitat del segle XVII. En l’anomenat Segle de les Llums els salons “es converteixen en caixes de ressonància per autors, per artistes i les seues obres”. Així, les amfitriones solien consagrar un dia als seus insignes inivitats: Madame d’Épinay (17261783) rebia  a Diderot; Madame de Tencin (16811749) promovia el Esprit des lois del seu protegit  Montesquieu; Buffon freqüentava les reunions de Madame Necker (17391794), on devia  departir animosament amb la seua jove i intel·ligent filla  Germaine, abans  de que esta es convirtira en Madame de Staël (17661817). L’ingeni de Voltaire no sols es deixava sentir en casa  de la marquesa de Châtelet; el filòsof i  escriptor freqüentà també  la conversació de la insomne i torta Madame du Deffand (16971780), les “siestes” que feia durant el dia li permetien a  Madame de Lespinasse (17321776) tenir la seua pròpia congregació al voltant d’ella i de D’Alembert, convertint-se juntament amb  Madame Geoffrin (1699-1777), en una de las més grans impulsores dels enciclopedistes.

El dilluns  era el dia dels artistes, Bouchardon, van Loo, Latour, Vernet, Soufflot. El dimecres, Madame Geoffrin rebia els lletraferits, els filòsofs, els savis,  els estrangers (Fontenelle, Montesquieu, Voltaire, Marivaux, Diderot, D’Alembert, Grimm, Hume). Els grans senyors tenien els seus propis sopars particulars.

Fernando Savater posa en boca de Voltaire el comentari següent: Es en los salones donde hemos aprendido a expresarnos, no en las aulas ni en los claustros: nos han enseñado no doctores rígidos y puntillosos, sino damas inteligentes y amables. Sin ellas creeríamos aún que lo profundo siempre ha de ser árido, confundiríamos lo que ilumina con lo que ofusca y no sabríamos decir la verdad más que en latín”.

3. Les dones sàvies

La participació de les dones en les activitats científiques i la seua adhesió a les noves filosofies cartesianes i newtonianes, durant el segle XVII, no va ser ben rebuda per tothom. Van començar a ser atacades pel treball que realitzaven als salons científics i als gabinets d’història natural i als laboratoris que instal.laven en les seues residències.

Així Molière escriu Les femmes savantes (1672) on hi ridiculitza la figura d’una dona que adopta cegament la retòrica de la ciència, sense acabar d’entendre massa els fenòmens dels quals  parla. Una actitud que deuria ser bastant general, tan entre els homes com entre les dones, en aquesta època. Les científiques no eren pas vistes amb bons ulls, perquè Boileau-Despreaux repeteix els atacs a Satire contre les femmes (1694) i James Miller a Humours of Oxford (1726).

Les dones sàvies és una obra escrita per Molière que es va estrenar l’any 1672 a París. Som al segle XVII, al saló d’una casa burgesa on viuen uns éssers humans amb totes les contradiccions pròpies de la seva classe, però sobretot amb contradiccions personals. El personatge d’Armanda, per exemple, ens demostra fins a quin punt ella és cega als seus sentiments. Són ridículs, són pretensiosos i són febles. Rebutgen la veu de la natura i creuen que la filosofia i la ciència són una manera de defugir de les passions, l’instint i els sentits; creuen o volen creure que els sentiments només són un pretext per fer literatura.

Tanmateix també són personatges tendres i sincers, molt semblants a nosaltres. Per a ells, el seu saló és el centre del món, al voltant del qual giren el Sol, la Lluna i les constel·lacions queells observen amb la seua saviesa i la seua ignorància, els seus coneixements i els seus prejudicis tal i com nosaltres els observem a ells i com en el futur algú ens observarà a nosaltres.

4. La igualtat dels sexes: les Bas Bleus (segle XIX)

L’aristocràcia anglesa s’apassionada per l’actualitat científica. Aquest moviment fou tan important que ha quedat el nom a la història com les Blue Stokings, al·lusió a les mitges de seda aleshores de moda. Un dels aspectes més espectaculars d’aquest apetit fou  l’extensió d’una vulgarització matemàtica de bon nivel, sorprenent a la vista de les idees rebudes que deien que les dones no eren aptes per les matemàtiques o a la inversa. El terme bas-bleu (calces blaves) té una consideració peiorativa a la França del segle XIX, la qual designa tota aquella dona que té pretensions intel·lectuals. La cèlebre caricaturista Daumier, en la sèrie Les bas-bleu hi fustiga les burgeses que s’interessen per la literatura.

 

 

5. Literatura científica per a les dones

L’aprenentatge i l’ensenyança de les matèries científiques portat a terme de manera privada tingué un pes notable. Les societats no oficials, formades per grups interessats en la filosofia natural o en alguna de les seus branques, contaven entre els seus objectius la instrucció dels seus membres a través de la lectura i discussió de memòries i llibres. A Anglaterra, els dissidents religiosos, exclosos per llei de les universitats, fundaren acadèmies d’educació superior, en les quals s’impartia una ensenyança de signe liberal, oberta a la ciència moderna i d’acord amb els interessos de les noves classes comercials i industrials.

Els cursos particulars oberts al públic tingueren un  pes significatiu. S’impartiren moltes matèries mèdiques, però també d’història natural, física experimentals i química. En París destacaren els cursos de química dels germans Geoffroy i de François Rouelle (1703-1770); d’Antoine Beuamé (1728-1804) i de la química en el Jardin du Roi.

El Jardin du Roi, hui conegut com Jardin des Plantes, fou una de les institucions franceses més importants de l’Antic Règim relacionades amb la història natural. En les seues instal·lacions es custodiaven també animals vius procedents d’expedicions científiques

Al marge d’un públic de professionals-cirúrgians, apotecaris, metges que acudien als cursos de botànica o química, com un mitjà de progressar en el seu treball, asistien burguesos i aristòcrates, alguns vertaderament interessats, altres enlluernats per l’espectacle de les demostracions, particularment les de física experimental. La ciència es debatia en els salons parisencs i es formaven col·leccions de curiositats en història natural. S’invitava a les dones  a penetrar en els secrets de la naturalesa. En els seus Entretiens sur la pluralité des mondes, Fontenelle conversa per la nit en un jardí amb una marquessa i la introdueix en la cosmologia cartesiana. En la introducció tracta de presentar les idees de la nova filosofia de manera que siguen igualment entenedores pels senyors, pels escolars i per a les dones. Són llibres de caràcter divulgatiu, en un moment en qual la ciència és un tema de conversa per a la societat culta.  Francesco Algarotti (1712-1764) escriví Il newtonianismo per la dame (1737), obra que es féu ràpidament molt popular

Durant el segle XVIII, a Europa es van fer una sèrie de publicacions de llibres de ciència per a lesdones: J. CH. Unzer (1761) Out line of Philosophy for Ladies, Alemanya;  Leonard Euler (1768) Letters to a Germain Princess on Diverse Points of Physics and Philosophy (Petersbourg, 1768); Jerôme Lefrançis de Lalande Astronomia per a les dames (Paris, 1785); Louis-Aimé Martin Cartes a Sofia sobre física, química i història natural (Paris, 1810); Auguste Cahours Química per a les senyoretes (París, 1868).

Les dones eren considerades una audiència digna perquè l’entusiasme entre la gent de bona posició facilitava la difusió i l’acceptació de la nova ciència. No era amenaçador per a les virtuts morals de les dones ja que, des del Renaixement, estudiar era cultivar les virtuts morals. I la ciència era un passatemps agradable per ocupar les hores d’una classe social que tenia molt de temps lliure, especialment les dones.

Davant de les dificultats de producció i manipulació del coneixement científic, les científiques utilitzen una altra estratègia: escriuen per a les dones. Això ho va fer Jane Marcet (1769-1858) que forma part d’un distingit cercle científic i literari anglès, amb els seus llibres Conversacions en Química, que va dedicar especialment al sexe femení i Conversacions en Botànica. Conversacions en Química publicat anònimament el 1805, és un diàleg informal entre una professora i les seves alumnes, Emily i Caroline, sobre els descobriments de l’època deGalvani, Volta, Franklin, Priestle, Berzelius, Lavoisier i Berthollet, entre d’altres. Foren publicades setze edicions del seu llibre, la majoria de forma anònima, excepte la del 1846 que portava el seu nom. Se’n van fer dues traduccions franceses i quinze edicions americanes. Als 71 anys encara mantenia correspondència científica amb Michael Faraday que, quan va morir Jane Marcet, va voler retre-li un homenatge, escrivint la seva biografia.

En d’altres països, on la producció científica no ha estat tan important, fins, pràcticament, a finals del segle XIX, la funció divulgadora de la producció científica en general, i especialment l’adreçada a les dones es continua mantenint.

 

6. Les Universitats i Acadèmies científiques

Fins a finals del segle XIX, les universitats europees van restar tancades a les dones, amb l’excepció d’Itàlia a partir del segle XIII. El mateix va passar amb les acadèmies científiques, on els candidats eren escollits per part dels seus membres. Des del segle XVII, les científiques en van ser excloses. Ni l’astrònoma Maria Winckelman, ni la matemàtica Sophie Germaine, ni la guanyadora per dues vegades del Premi Nobel de Química Marie Curie hi van ser admeses. Es van donar algunes excepcions a la perifèria: Mme. des Houlieres va ser elegida membre de l’Acadèmia Reial D’Arlès el 1680, Nicole Lepaute de l’Acadèmia de Ciència de Beziers el 1788 i Carolina Herschel de la Reial Acadèmia Irlandesa el 1838.Als EEUU, Maria Mitchell va ser la primera dona elegida a l’Acadèmia d’Arts i Ciències el 1848, després de descobrir un cometa el 1847.

Una de les acadèmies científiques que va oposar mes resistència a l’entrada de les dones va ser la Royal Society anglesa. Fins l’any 1945 en que Kathleen Londsdale i Marjory Stephenson van ser escollides com a membres no n’hi va entrar cap. Dorothy Crowfoot Hogdkin, que va rebre el premi  Nobel de Química el 1964, explica en un carta: recorde que estava asseguda als esglaons de la Royal Society esperant algú, parlant amb En John Bernal quan li vaig dir que havia resolt I’estructura de la penicil.lina. Ell va dir-me “guanyaràs el Premi Nobel per això”, i jo li vaig dir “preferiria ser escollida membre de la Royal Society” i ell va contestar “això és més difícil“, cosa que demostra que s’imaginava com es desenvoluparien les eleccions per escollir-ne els futurs membres.

7. L’autoria dels treballs científics de les dones

L’aspecte més difícil d’establir i que emmascara la contribució de les dones a la història de la ciència, i en dificultà la recuperació anys després, és el tema de l’autoria dels treballs. Durant els segles XVII i XVIII algunes dones van treballar fonamentalment com a traductores o divulgadores dels treballs dels altres, un aspecte molt important en la divulgació de les noves teories. Es el cas d’Emilie du Chatelet, amb la traducció dels Principis de Newton, en què les notes explicatives a peu de pàgina i els aclariments van ser molt importants per a la comprensió per part de la comunitat científica francesa, cartesiana.

Altres dones científiques, publicaven amb caràcter anònim, com els catàlegs d’estrelles de les astrònomes alemanyes dels segle XVII, ja que no era ben vist que les dones es dediquessin a l’observació del cel durant la nit. Així el 1690, Elisabetha Hevelius va publicar l’últim catàleg pretelescòpic de posició de les estrelles amb el nom del seu marit Johannes Hevelius. La matemàtica Sophie Germain, va presentar una Memòria sobre l’elasticitat, signada amb el nom de Le Blanc i va obtenir el premi de l’Acadèmia de Ciències.

Altres treballs fets per dones van ser en col.laboració amb el marit o el fill. En aquest cas es difícil identificar quina part del treball va fer cadascú, ja que és evident el paper subordinat de la dona a l’home principal de la família.

Des de la història de la ciència s’han utilitzat dues estratègies per tal de qüestionar l’autoria femenina: l’acceptació de la regla que diu “donades les condicions socials en que vivien les dones, el més probable és que l’autor d’un text científic fos un home” i la consideració que les activitats científiques de les dones només poden ser excepcionals.

Bibliografia

Nomdedeu Moreno, Xaro. Mujeres , manzanas y matemáticas. Ed. Nivola (2007).

Alvarez Lires, Mari i Solsona Pairó , Núria.  Las científicas y su historia en el aula . Ed. Síntesis.

Solís, Carlos y Sellé, Manuel. Historia de la Ciencia. Espasa (2007).

Caso, Angeles. Las olvidadas. Ed. Planeta (2005).

European Commission. Women in Science (2009).

Sartori, Enric. Histoire des Femmes scientifiques de l’antiquité au XXè siècle. Plon Editions.

Levi Montalcini, Rita. Las pioneras. Critica ( 2011).

Harman, P. M. La revolución científica. J.L. Peset  ( 1987).

Aragón de la Cruz, Francisco. Historia de la química. Sintesis  (2004).

Brock, William H. Historia de la química. Alianza (1996).

Alic, Margaret.1986. El legado de Hipatia. Ed. Siglo XXI (1991).

 

Recursos web