Carlos Mª Mansanet
Departament de Ciències Naturals

 

El Departament de Medi Ambient de l’Ajuntament d’Alcoi organitza unes Jornades de voluntariat per a iniciar els treballs de conservació i restauració dels  terrenys afectats pel terrible incendi forestal dels dies 12,13, i 14 de juliol de 2012, i que va afectar a més de 500 hectàrees de zones  molt sensibles i valuoses del Parc Natural de la Serra de Mariola, en els termes de Cocentaina i Alcoi.

Les conferències previstes són molt interessants i l’eixida pràctica al camp serà molt didàctica i instructiva per a totes aquelles persones interessades en fer alguna cosa per tal de recuperar els nostres  paisatges perduts.

 

El Día Internacional de la Solidaridad con el Pueblo Palestino es una ocasión solemne para reflexionar sobre la situación del pueblo palestino y apoyarlo en la búsqueda de un porvenir pacifico y próspero para todos los pueblos de la región.

En el enlace se puede leer completo el mensaje del Secretario General de las Naciones Unidas con motivo de este día

Para la UNESCO, una paz duradera debe fundarse en el diálogo, y construirse mediante el respeto, el entendimiento mutuo y la reconciliación. Esta es la guía de todas nuestras actividades en Palestina, donde procuramos tender puentes de diálogo e intercambio, fortalecer las capacidades humanas e institucionales, y reforzar el proceso de construcción del Estado.

La educación es nuestro punto de partida. Es una fuente de dignidad individual y también el cimiento más sólido de la paz y el desarrollo. La UNESCO forma docentes palestinos y obra por establecer un sistema educativo de calidad. Ofrecemos becas y posibilidades de aprendizaje a las comunidades vulnerables y marginadas, impartiendo cada año cursos de recuperación y tutorías gratuitas para miles de estudiantes. También tratamos de atender las necesidades psicosociales de los alumnos, aumentar su resiliencia y proporcionarles las herramientas necesarias para la realización personal.

Una cultura dinámica resulta igualmente importante, como fuente de identidad y fortaleza y como vector de desarrollo social y económico. La UNESCO contribuye a ese fin mediante la salvaguardia y promoción de diversos sitios y monumentos destacados. También apoyamos las expresiones culturales del pueblo palestino y el desarrollo de industrias culturales en la región.

La UNESCO está decidida, además, a promover la libertad de expresión, como fundamento del ejercicio de una verdadera democracia y de la construcción de sociedades libres y abiertas. El respaldo a medios de comunicación independientes y pluralistas y el acceso a la información están en el centro de nuestra acción. Con ese fin, la Organización ha constituido redes de profesionales de la comunicación y ofrece formación y posibilidades de desarrollo profesional para mujeres periodistas.

Estas actividades reflejan el empeño de la UNESCO por edificar la paz tomando como base los derechos humanos y valores compartidos. La educación, la cultura, la comunicación y la libertad de expresión son motores de la solidaridad y también los fundamentos de una paz duradera.

Mensaje de la Sra. Irina Bokova, Directora General de la UNESCO, con motivo del Día Internacional de la Solidaridad con el Pueblo Palestino

Fuente original:

http://reau07.blog.com.es/2012/11/29/dia-nternacional-de-soliaridad-con-el-pueblo-palestino-15261740/

Pep Vañó Piedra

Departament de Física i Química


  • Introducció
  • Margaret Cavendish, duquessa de Newcastle (1623-1673)
  • Marie-Anne Pierrette Paulze (1758-1836)
  • Elisabeth Fulhame (1760-1794)
  • Jane Haldimart Marcet(1769-1858)

 

Introducció

Al llarg del segle XVIII, un conjunt de teories I pràctiques cohesionaren a poc a poc les diverses cultures de la química prèviament existents. Durant segles, la química i també l’alquímia havien estat estretament lligades a tradicions artesanes com ara la tintura, la destil·lació, la fabricació de vidre, la ceràmica, els àcids, els álcalis,etc., o eren subsidiàries de les pràctiques sanitàries (des de la tradició iatroquímica de Paracels a la formació química dels professionals de la medicina). Les taules d’afinitats, la química de les sals i la seua taxonomia i la seua descripció, la teoria del flogist com a filosofia natural del canvi químic, la mateixa química dels aires i l’experimentació que hi anava associada constituïen una dinámica xarxa internacional de practicants de la química que anava més enllà del nucli parisenc del cercle de Lavoisier, i que assolí una autonomia progressiva dels sabers químics de les professions sanitàries institucionalitzades. A més, un conjunt de connexions creixents amb el món industrial dotaren aquella suma de pràctiques aparentment disperses d’una identitat segurament força diferent de la tradició artesana i de la mèdica. Durant el segle XVIII, abans de Lavosier, la química gaudia de bona salut i tenia, doncs, una identitat prou sòlida.

Margaret Cavendish, duquessa de Newcastle (1623-1673)

En endinsar-nos a l’Anglaterra del segle XVII ens aturem inevitablement en el període confús i dolorós de la Guerra Civil. Carles I es executat i Cromwell es posa al front del govern republicà, és el període de l’Interregnum. Ens veiem immersos en un caos polític, social, religiós, científic i cultural.

A World made by foure Atomes

Sharpe Atomes Fire subtle, quicke, and dry,

The Long, like Shafts still into Aire fly.

The Round to Water moist (a hollow Forme)

The Figure square to heavy dull Earth turne.

The Atomes sharpe hard Mineralls do make,

The Atomes round soft Vegetables take.

In Animals none singly lye alone,

But the foure Atomes meet, and joyne as one.

And thus four Atomes the Substance is of all;

With their foure Figures make a worldly Ball

Un món constituït per quatre tipus d’ àtoms

Els àtoms punxeguts i subtils del foc, ràpids i secs.

Els llargs, com fletxes, volen silenciosos per l’aire.

Els redons que humitegen a l’aigua (una forma buida)

La figura quadrada es torna terra pesant i sense lluentor.

Els àtoms punxeguts fan durs els minerals.

Dels àtoms redons resulten vegetals blanets.

En els animals no apareix cap tipus solt,

sinó que els quatre àtoms es troben i s’unixen com un.

I així, de quatre àtoms està feta tota substància;

Amb les seues quatre figures fan el ball del món.

 

Change is made by several-figur’d Atomes, and Motion

If Atomes all are of the selfe same Matter;

As Fire, Aire, Earth, and Water:

Then must their severall Figures make all Change

By Motions helpe, which orders, as they range.

El canvi es dóna per àtoms de diferents formes, i movement

Si tots els àtoms són de la mateixa matèria

Com el foc, aire,terra i aigua:

aleshores les diverses figures faran tots els canvis

amb ajuda del movimernt que ordena, mentre ells s’organitzen

( Margaret Cavendish: Poems and fancies)

Margaret Cavendish

 

Margaret Cavendish va ser una filosofa contrària a la utilització de l’experimentació per accedir al coneixement. Durant el seu exili a París es va interessar per l’atomisme. Va escriure en vers el seu primer llibre Poems and fancies (1655) on explica la seua visió dels  àtoms, posteriorment  publicà  Raons de Filosofía Natural (1668) . Escriví  en el conservador segle XVII  on era inaudit que ho fes una dona.

Des de la seua posició de ciència pura els historiadors no la consideren una autora pròpiament científica. Es diu que els seus textos estan més a prop de la literatura i el feminisme que de l’activitat científica. Tan gran era el seu prestigi que Carles II disposà que fos soterrada amb honors a l’Abadia de Westminter, privilegi que es concedeix únicament als personatges més relevants del país.

Els àtoms, petits en ells mateixos poden constituir un món pel fet de ser subtils, i de mil formes; a mesura que es van movent troben llocs adients i les formes que millor concorden fan totes les classes (Poems and fancies).

Sexe al segle XVII

La tasca de reconstruir les biografies  de les dones al segle XVII és un treball  difícil:

  • Molts registres es van perdre en la Guerra Civil Anglesa.
  • Les dones són més difícils de rastrejar (com en altres segles), ja que deixen menys petjades  que els homes. Per trobar evidència de les carreres dels homes, els historiadors poden capficar-se als registres escrits, com ara llistes dels treballadors, empreses, llibre d’escolaritat, anomenament  de càrrecs públics, títols i altres, però les dones (especialment les d’orígens més humils) no deixen cap rastre per si mateixes ni a l’entorn de  l’àmbit domèstic. Al segle XVII, la idea de la dona  com a ésser inferior estava basada en arguments del cristianisme i la Bíblia .

L’argument teològic d’allò que semblava ser la dona “natural”  era el paper d’esposa i mare (les dones són les úniques que poden tenir nadons) , es va convertir en una raó perquè ella no tingués les mateixes oportunitats educatives que els seus germans. I, ja que la dona era estúpida, era fàcil passar a argumentar que, ja que les dones eren “estúpides” no pagava la pena educar-les.

  • Les escoles per a nenes en general es va centrar en les costures regentades per religioses, on les xiquetes aprenien doctrina cristiana, a brodar, a cosir i altres tasques relacionades amb una bona administració domèstica.
  • Les escoles de caritat per les dones més pobres eren realment llocs per entrenar-les per al servei domèstic.
  • La dissolució dels monestirs (Henry VIII ) al segle XVI havien exclaustrat algunes religioses instruïdes  que es volcaren en l’ensenyament  i s’aprofitaren d’aquesta manera les seues habilitats i intel·lecte.
  • El panorama no era millor per les xiquetes de classe alta que en comptes d’anar a les costures rebien algún tipus d’educació a ca seua o als convents. Per a elles primava l’educació religiosa i d’algunes arts de lluïment per a ésser més valorades en el mercat matrimonial. Aquesta educació tan esbiaxada es por dir que es perllongà fins a la meitat del segle XIX i durant aquest període fou vigent la descripció de l’enciclopedista Madame d’Épinay ( 1725-1873) a propòsit de l’educació de les xiquetes a França, tot explicant l’esquifit aprenentatge que ella mateixa tingué i que culminà la seua formació religiosa dins d’un convent:

“Quan jo era petita no existía el costum d’ensenyar (algun saber) a les xiquetes. Se les adoctrinava més o menys a prop dels seus deures religiosos…, se les posava un bon professor de dansa, un mal professor de música i, en comptades ocasions un mediocre professor de dibuix. Afegim a això un bocinet d’història i geografia.., no més que per memoritzar alguns noms i dades. Però, sobre tot, mai se les ensenyava a pensar; i s’evitava escrupulosament qualsevol estudi científic com inadequat pel nostre sexe”.

  • Les possibilitats educatives per les dones  van ser realment millors cent anys abans que en temps de Cavendish.

 

La descripció d’un món nou, anomenat el Món Ardent (1668)

  • Aquesta és l’única obra  coneguda de  ficció utòpica escrita per una dona del segle XVII.
  • És una crítica a l’obra  de Francis Bacon, La Nova Atlàntida. És un tractat científic  que proporciona una forma alternativa d’entendre la naturalesa i el seu control.
  • Cavendish sosté que els filòsofs moderns són arrogants si pensen que poden conèixer i controlar la naturalesa; en particular, critica  l’obra Micrographia (1665) de Robert Hooke, ja que en ella  Hooke amb l’ajut del microscopi creu guanyar sobre les causes i efectes dels recursos naturals.

Les idees d’aquesta dona científica no són citades en la història de l’atomisme, a més la seua personalitat ha sigut caracteritzada com excèntrica (“ Maggie la loca”). Si haguera sigut home, hui els seus treballs es considerarien com una important contribució a la ciència. Se la jutja tan sols en els aspectes més banals de la seua personalitat. En 1663, tingué una premonició, quan sentencià: “Essent una dona, no puc…públicament…predicar….ensenyar…declarar”.

Margaret Cavendish fou una aristòcrata anglesa i una prolífica escriptora. Nascuda Margaret Lucas, fou dama de la reina Enriqueta Maria de França i l’acompanyà a l’exili en el seu país, vivint cert temps en la Cort de Luis XIV. Amb 22 anys es convertí en la segona dona de Sir William Cavendish (30 anys major que ella) Baró d’Ogle, Marquès de Newcastle i posteriorment per fidelitat a Carles II fou nomenat duc de Newcastle (1592-1676).

Prengué part en les discusions i reunions més importants del seu temps sobre la matèria i el moviment i en la formulació de les primeres teories moleculars precursores de la teoria actual. Fou una dona fruit d’un temps en el quual les diferents teories científiques començaven a formar-se. Fou candidata a la Royal Society de Londres quan havia escrit deu llibres de filosofia natural on criticava amb duresa els experimentalistes, ja que creia que una filosofia basada únicament en els sentits era poc fidedigna. Interessada en tot tipus de ciències, fou la primera dona en ser admesa en la Royal Society de Londres desprès de molts anys de desplantaments i desprecis envers la seua persona. Les seues diverses col·lecions particulars de telescopis eren millors que les de la pròpia institució. Després d’una obstinada insistència, la duquessa aconseguí assistir a una sesió d’experiments de Robert Boyle en la Royal Society en 1667.

Acabem amb les paraules de Virginia Wolf sobre Margaret Cavendish, en les quals també apreciem eixe estengut concepte de les irregularitats mentals de Lady Newcastle:

«[…] en nuestro tiempo, toda aquella actividad hubiera hecho giraruna rueda de alguna clase. En los suyos ¿qué hubiera podido constreñir,amaestrar o civilizar para uso humano aquella inteligencia indómita,generosa, sin guía? Brotó desordenadamente, en torrentes de rima y prosa, de poesía y filosofía, hoy, congelados en cuartillas y folios que nadie lee. Le hubieran tenido que poner un microscopio en la mano. Le hubieran tenido que enseñar a mirar las estrellas y razonar científicamente.

La soledad y la libertad le hicieron perder la razón. Nadie la controló, nadie la instruyó. Los profesores la adulaban. En la Corte se burlaban de ella. […] ¡Qué espectáculo de soledad y rebelión ofrece el pensamiento de Margaret Cavendish! […]».

 

Elisabeth Fulhame (1760-1794)

Científica anglesa de familia culta. Més de 40 anys abans de Berzelius, el 5 de novembre de 1794, Isabel Fullhame publicà un llibre extraordinari titolat Assaig sobre la combustió, amb vistes a un nou art de tintuta i pintura, en el qual es demostren errònies les hipótesis del flogist, abreviadament Assaig sobre la combustió. Aquest llibre és una fita en la història de la química. També rebutja en part la teoria de Lavosier de la combustió. Fou elegida membre honorari de la societat Química de Filadelfia, i el llibre fou reimprès en 1810.

No es coneixen quasi dades de la seua biografia per la qual cosa no hi ha evidències dels seus antecedents i del seu interés per la química, però s’ha conservat el seu llibre Assaig sobre la combustió (1794), en el qual no tan sols descriu experiments sinó que elabora una teoria explicativa dels mateixos.

La senyora Fullhame cercava una manera satisfactòria de tintar teles amb metalls pesants sota la influència de la llum i al començament del seu llibre  explica que havia discutit amb el seu home, que era doctor, “la possibilitat de fer teles d’or, argent i altres metalls mitjançant processos químics  i que l’havien rebutjat per impracticable. Si inicialment acceptà la nomenclatura de Lavoisier, rebutjà alguns aspectes de la teoria de la combustió. També rebutjà la teoria del flogist (defensada per Stahl i els seus deixebles, d’ampla acceptació a tota Europa en el segle XVII i part del XIX), indicant que els cossos combustibles no redueixen als metalls desprenen flogist, com els seus partidaris suposaven; tampoc la unió i separació de l’oxígen com els antiflogistes sostenien”.

Fulhame estigué a punt de no publicar el llibre, ja que temia ser durament criticada per dedicar-se a activitats que es consideraven inapropiades per una dona. Però, quan un reconegut científic llegí part del seu treball, en 1773, i es mostrà entusiasmat amb ell, Fulhame es decidí  a  publicar-lo en 1974.  L’Assaig sobre la Combustió li proporcionà una gran reputació entre els químics del seu temps. Fou elegida membre honorari de la Societat Química de Filadèlfia, i  el seu llibre es reimprimí en 1810. El comte de Rumford, repetí els experiments de Fulhame sobre la reducció de les sals auríferes mitjantçant la llum, a la que cita com una dona  ingeniosa i activa, fou d’alguna manera la primera investigadora en la química de l’Era Moderna.

 No obtingué mai la pedra filosofal amb la qual havia  somniat, però se li deuen tres grans descobriments:

  • Les reduccions metàl·liques en medi aquòs
  • La catàlisi
  • La fotoreducció, primera passa envers la fotografia

Segons la interpretació de Fulhame, quan ocórre una combustió un cos almenys s’oxigena, i l’altre recupera, al mateix temps, l’estat combustible. Defini l’oxigenació com la unió de l’oxigen amb el cos combustible, i la reducció com la tornada a l’estat combustible dels cossos oxigenats, suposant a més a més , que en qualsevol combustió l’aigua es descomposa. Conseqüentment, quan un cos s’oxigena amb l’oxigen de l’aigua, l’altre torna a l’estat combustible mitjançant l’hidrogen de l’aigua. Com conclusió, Fulhame indica que:

L’hidrogen de l’aigua és la única substància capaç de fer recuperar els cossos al seu estat combustible i l’aigua la única font d’oxigen que oxigena els cossos combustibles. Aquest punt de vista sobre la combustió pot servir per mostrar que la naturalesa és sempre la mateixa, i manté el seu equilibri per tal de preservar les mateixes quantitats d’aire i aigua en la superfície del nostre planeta; tan prompte com un i l’altre es consumeixen en el diversos processos de combustió, es formen les mateixes quantitats, i es regeneren com l’au Fènix de les seus cendres.

En termes moderns, podem interpretar açò com una expressió de l’opinió més extrema de què totes les reaccións d’oxidació-reducció requereixen aigua com a catalitzador, que contrasta amb la visió inicial de Berzelius de la catàlisi com una única força que rara vegada s’observa i que és probablement el principi actiu en la formació de les substàncies orgàniques.

Marie-Anne Pierrette Paulze(1758-1836)

Marie i Antoine Lavoisier de Louis David

 

Bona part de les contribucions de la nova química foren immortalitzades en el retrat del matrimoni Lavoisier que, el 1788, pintà l’artiste francés David, obra que es conserva en el Museu Metropolità d’Art de Nova Iork. Lavosier hi apareix amb quaranta-cinc anys i la seua esposa amb trenta. Lavosier seu en una taula al centre del salò en comptes d’aparèixer en el laboratori, que podría ser l’espai científic natural, hi escriu en lloc de fer experiments. La senyora Lavoisier, vestida de blanc amb elegància l’acompanya a la dreta, i alguns instruments, una espècie d’eudiòmetre i un baròmetre sobre la taula i un matràs de vidre a terra completen el quadre. Amb una ploma a la mà, Lavosier hi es presentat, dons, com el gran reformador o legislador de la química i hi encarna el poder aristocràtic de l’Acadèmia de Ciències. Es tracta d’un Lavosier poderós i triumfador en un context polític i científic que difícilment imagina el terror que havien de provocar els fets de juliol de 1789 i la seua dramàtica execució a la guillotina el 1794

D’altra banda, l’esposa de Lavoisier és en el quadre el símbol del triomf de la nova química i un arma poderosa per la campanya contra el flogist. Així, una línia diagonal connecta el seu braç amb la taula, la ploma de Lavoisier, un plec de tovalles i el recipient de vidre que just tres anys abans, el 1785, havia servit per als experiments de descomposició de l’aigua. Marie-Anne potser representa aquí també una espècie d’iconografia o musa il·lustrada del segle XVIII. El marit la mira a la recerca d’inspiració, però ella no hi correspon.

Marie Lavoisier, nasqué  com Marie-Anne Pierrette Paulze, en 1758 a França. Química i il·lustradora francesa. Òrfana de mare als tres anys, son pare, advocat parlamentari, l’envià a un convent on rebé una excel·lent educació: era molt intel·ligent, sabia diversos idiomes i era una bona dibuixanta. Als quatorze anys son pare la casà amb Antoine Lavoisier (1743-1794) un noble advocat de 28 anys, geòleg i químic. Abans de les noces, els primers treballs d’Antoine tractaven de mineralogia i per això realitzà excursións geològuiques per tota França, també feia petites experiències químiques.


Làmina VII

Comunament coneguda com Marie Lavoisier és sovint anomenada la mare de la química moderna. Marie Lavoisier ha estat freqüentment esmentada en el seu paper d’esposa del científic Antoine Lavoisier.

La combustió segons la teoria del flogist i de l’oxigen

Metall ( calç + flogist) → calç + flogist

Metall + gas oxigen ( principi oxigen+ calòric)→òxid metal·lic ( metall + principi oxigen) + calòric

Marie-Anne no tenia formació química, però prompte aprengué del seu home i l’ajudava al laboratori que tenien montat en la pròpia casa. Marie-Anne assistia a Lavoisier en el laboratori durant el dia, anotant observacions en el quadern de laboratori  i dibuixant diagrames dels seus dissenys experimentals. Els estudis que va realitzar amb el pintor Jacques-Louis David li van permetre dibuixar amb precisió els aparells del laboratori, una tasca que finalment va resultar de gran utilitat quan es van entendre els mètodes i resultats de Lavoisier. Madame Lavoisier va ser també l’organitzadora i editora dels informes científics i  de la  correspondència científica ja que sabia llatí i anglès. Traduïa els textos  químics anglesos al francés per tal que el seu home estigués informat de les últimes novetats científiques.

Làmina IV

Junts, els esposos Lavoisier van refer el camp de la química que, havia  tingut les seves arrels en la alquímia, s’havia convertit en un saber dominat per la noció de flogiste difosa per Georg Stahl. En el segle XVIII la idea del flogiste (un element similar al foc que s’allibera durant la combustió) va ser usada per a descriure les propietats aparents dels canvis que la combustió experimentava quan es cremava. A causa de el seu domini de l’anglès, llatí i francès, Marie-Anne, va relitzar traduccions de diversos treballs sobre flogiste perquè el seu espòs les llegís. Probablement la seua traducció més important haja estat l’Assaig sobre Flogist de Richard Kirwan, traduït i alhora criticat per Madame Lavoisier, amb notes al peu en la qual puntualitzava els errors químics del treball. També va traduir obres de Joseph Priestley, Henry Cavendish i altres investigadors, que van resultar una aportació invaluable pera Lavoisier. En el cas del flogist, va ser la traducció de Marie-Anne la qual el  va portar a la convicció de  què la hipòtesi del flogist era incorrecta, i l’orientà vers l’estudi sobre la combustió i el seu descobriment del gas oxigen.

En 1789 Lavoisier publicà el primer text de química moderna, Tractat elemental de Química on detallava els 23 elements coneguts a l’època com la base de totes les reaccions químiques. Marie Anne realitzà els gravats en coure d’aquesta obra, a més de dibuixos i aquarel·les. Marie Anne organitzà un saló intel·lectual en sa casa on acudien els científics i naturalistes de l’època, on era molt admirada per la seua intel·ligència.

En 1794, durant la Revolució Francesa, en plena etapa del Regnat del Terror, el pare de Marie-Anne i desprès el seu home, foren acusats de traïció i guillotinats a París: Lavoisier tenia 50 anys. Desprès de la seua mort Marie-Anne organitzà tots els treballs que havien fet junts i en 1805 publicà Memòries de Química amb el nom del seu home.Ella completà l’obra amb una introducció de la seua autoria i distribuïda gratuïtament entre els científics més eminents.

Es casà de nou en 1804 amb el científic Benjamin Thompson (1753-1814) però la seua oposició envers el seu saló cultural i el rebuig per incloure-la en la seua vida d’experimentador, els portà als pocs anys a divorciar-se. Marie-Anne mantingué el llinatge del seu primer home, la seua personalitat estigué eclipsada per una figura com Lavoisier, poc li reconegueren la seua validesa i la seua contribució a la ciència, sempre fou la dona del científic Lavoisier.

Jane Haldimart Marcet( 1769-1858)

Jane Haldimart Marcet  nasqué en 1769, filla major d’un financer suís  i una anglesa que vivía confortablement a Londres. Fou educada en ca seua per professors particulars, els quals li ensenyarentemes sobre filosofia natural I física.  Este sistema era tradicional entre les famílies aristocràtes de Ginebra.

En un principi tenia interessos artístics, però es decantà cap a la ciència després de casar-se amb Alexander Marcet, un metge que no exercia i es dedicava a  l‘estudi de les ciències. En 1806 es publica a Londres l’ obra Conversations on Chemistry in Wich The Elements of That Science Are Familiarly Explained and Illustrated by Experiments and Plates, un llibre sobre principis de química. Dos volums d’aproximadament 300 pàgines cadascun, on es presenten separadament les conversacions entre una tutora i  dos alumnes sobre temes de química. El propòsit de l’autora  fou oferir al públic, especialment femení, una introducció a la química. Ràpidament es convertí en èxit, arribant a assolir vàries reedicions. Tan sols en 1837  se sapiguè que l’autora era una dona.

En el prefaci Jane Marcet conta com sorgí la idea d’escriure aquesta obra. La primera vegada que assistí a una conferència científico-experimental de sir Humphry Davy  en la  la Royal Institution advertí que li resultava difícil seguir l’argumentació del conferenciant, ja que aquest havia presentat els seus experiments molt ràpidament. Però, després de repetir els experiments lentament i comentar-los, s’adonà que, en la següent ocasió a la qual assistí a una conferència, es trobava en franc avantatge amb respecte a la resta de l’audiència. També publicà Conversations on Natural Philosophy, que ràpidament arribà a la quarta edició, i Convesations on Vegetable Phisiology; Comprenhending the Elements of Botany, with Their Appication to Agriculture, en dos volums. Influí enormement entre els seus contemporanis. Per exemple, el gran físic i químic anglés, M. Faraday conta que fou la lectura de la primera obra de J. Marcet la què l’introduí en l’electroquímica i li féu adonar-se que les forces elèctriques eren fonamentals a l’hora de regular el canvi químic.

Faraday, d’una família tan humil que ni li podia pagar cap llibre, ens conta que descobrí el text de la senyora Marcet quan treballava amb ell com aprenent en una impremta en la qual entrà amb tan sols tretze anys. De la seua lectura obtingué els coneixements bàsics i desenvolupà la seua afició per la química, ciència a la qual dedicaría la seua vida, per la qual cosa Faraday deia que devia una gratitud eterna a la senyora Marce. Conversations on Chemystry,en paraules de Faraday,  era molt diferent als llibres de l’època, ja que era molt tècnic i estava dirigit a aquells interessats en els cursos de Humphry Davy de la Royal Institution. El text no era una recol·leció d’observacions ni receptes, sinó un gran plan o projecte que promovia el mateix Davy, qui considerava que la química era la clau pes descobrir el misteris de la naturalesa. Se sentí pregonament honrat quan tingué l’ocasió de conéixer-la en persona; anys més tard, quan s’estava preparant una nova edició de la seua obra, seria Jane Marcet la que li escriuria a un Faraday ja famòs demanant-li permís per reproduir els seus descobriments. La contribució de Faraday a la teoria electromagnètica i la química és immensa.

Pila de volta. Il·lustració de Jane Marcet

 

Les teories en les qual es fonamentà Jane Marcet foren fonamentalment la de Lavosier, que havia publicat el seu Tractat Elemental de Química, quan ella tenia 20 anys i la teoria corpuscular de Newton, la qual utilitzava per explicar les reaccions químiques en termes d’afinitat, agregació i repulsió. En els seus diàlegs descriu els descobriments de Galvani, Volta, Frankind, Comte Rumford, Priestley, Cavendish i Davy entre altres.

Els continguts foren complimentats amb Il·lustracions, elegants dibuixos realitzats per Marcet que havia après a dibuixar amb sir  Joshua Reynolds i Thomas Lawrence, reconeguts retratistes anglesos

Freqüentava amb el seu home els cercles literaris i científics londinecs: Berzelius, Wollaston,Humprhy Davy, Thomas Malthus, Auguste Pictet, Jeffry Smith, etc.; en els que es debatien, a principis del segle XIX temes d’actualitat, entre ells l’economia política. En 1816 publicà el llibre Conversacions sobre Economia Política on presentava conceptes bàsics d’economia mijançant un diàleg entre dues dones. Aquest llibre fou ben acollit i elogiat pels economistes contemporanis Robert Malthus i David Ricardo.

Conservations on chemystry és un bon exemple per mostrar el canvi en la participació científica de les dones en el segle XIX i el rol actiu que aquesta audiència ha desentrotllat en el desenvolupament científic. Les conferències populars i la lectura de llibres sobre filosofia natural, astronomia, química i botànica, legitimaren poc a poc l’inclusió de les dones en les teories científiques vigents. L’obra de Marcet, permetí populatitzar el coneixement  i comprensió de la química a Anglaterra i França. Contribuí notablement a l’ensenyament de la química  a través de demostracions experimentals dirigides a principiants i no tan sols a dones, com era la seua intenció.

L’ús del llibre de Marcet com text de Química Bàsica a USA suggereix l’acceptació dels educadors americans per incloure a les dones joves en els coneixements  teòrics i experimentals bàsics  de la ciència.

També escriví diversos llibres per xiquets, sobre diferents temes. Jane Marcet fou pionera en difondre la nova ciència econòmica i obrí el difícil camí a altres dones en la incorporació de fórums científics de discussió tan políticament  com social. Morí en 1858.

L’èxit del seu primer llibre la portà a intentar el mateix enfocament de l’economia política en 1816 amb el seu llibre Conversacions sobre economía política. Marcet presenta la teoria econòmica clàssica, en termes de conservació entre un alumne, Caroline, i el seu tutor, la senyora B. La seua popularitat inspirà a altres escriptors, sobretot Harriet Martineau per intentar explicar els principis de l’economia popular.

A més  d’altres molts llibres sobre diferents temes escriví Conversacions sobre Filosofia Natural, una exposició dels primers elements de la ciencia per xiquets molt petitsen  l’any 1819.

Bibliografia

Margaret Cavendish. Poems and Fancies (disponible en línia en http://www.usask.ca/english/phoenix/cavendishlist.htm).

Margaret Cavendish. Female Orations (disponible en línia en  http://www.luminarium.org/sevenlit/cavendish/cavendishbib.htm).

Margaret Cavendish. The True Relation of my Birth, Breeding and Life (disponible en línia en http://essays.quotidiana.org/cavendish/from_a_true_relation_of_my_birth/).

l.t. Partington y C. Hamilton. The Atomic Poems of Margaret (Lucas) Cavendish, Duchess of Newcastle, From her Poems and Fancies, 1653.  Atlanta:Emory University.

Douglas Grant. Margaret the First: A Biography of Margaret Cavendish,Duchess of Newcastle, 1623-1673. London: Hart Davis, 1957.

Jennifer Trusted. Physics and Metaphysics: theories of space and time. Routledge, 1991.

John Cartwright. Science and Literature in Seventeenth Century England.University of Exeter.

Caso, Angeles,Las olvidadas. Ed. Planeta, 2005.

Alic, Margaret.1986. El legado de Hipatia. Ed. Siglo XXI, 1991.

European Commission. Women in Science, 2009.

Sartori. Enric. Histoire des Femmes scientifiques de l’antiquité au XXè siècle. Plon editions.

Alvarez Lires, Mari i Solsona Pairó , Núria.  Las científicas y su historia en el aula . Ed. Síntesis.

Levi Montalcini, Rita. Las pioneras. Critica, 2011.

P.M. Harman . La revolución científica. J.L. Peset, 1987.

Solís, Carlos y Sellés, Manuel. Historia de la Ciencia. Espasa, 2007.

Aragon de la Cruz, Francisco. Historia de la química . Sintesis, 2004.

Brock, William H. Historia de la química. Alianza, 1992

 

Recursos Web

Jesús Martínez Vargas
Departament de Música

 

Ante el menosprecio del Anteproyecto de la LOMCE hacia la educación musical, desde la Conferación de Asociaciones de Educación Musical del Estado Español, pedimos:

1. Que la educación musical esté presente en todos los niveles del sistema educativo.

2. Que no existan materias prioritarias ni de segunda fila.

3. Que no desaparezca la vía de Artes Escénicas, Música y Danza del Bachillerato para adaptar la educación al talento de cada alumno.

4. Que se respete el derecho de los alumnos a recibir una verdadera educación integral incluyendo la formación musical.

Por todo lo anterior, te agradecemos que descargues el documento adjunto, lo firmes y envíes urgentemente (tiene que estar en poder de la Confederación de Asociaciones de Educación Musical del Estado Español, antes del 1 de diciembre) a la siguiente dirección:

C/ Paseo de Gran Vía, nº 41, 8º izquierda

50006 Zaragoza

Cinco minutos de tu implicación e interés pueden conseguir detener este ataque a la música en la educación generalista y evitar la pérdida de muchos puestos de trabajo. En tus manos y en la de todos los profesores de música de este país está nuestro futuro, el tuyo!

Documento adjunto para la recogida de firmas:

Recogida de firmas Música y LOMCE

 

Más información:

Comunicados ante el anteproyecto de Ley Orgánica de Mejora de la Calidad Educativa aquí

Petición electrónica de firmas aquí

Calendario de movilizaciones aquí

Jesús Martínez Vargas
Departament de Música

 

Amb motiu de la publicació a València de la primera edició del Tirant lo Blanc el 20 de novembre de 1490, cada 20 de novembre es celebra el Dia del Llibre Valencià.

Gravat: Manuel Boix [http://www.manuelboix.com/tirantI.htm]

La celebració d’aquest dia és un bon motiu per conèixer els nostres clàssics i també els escriptors més actuals. Ahí van algunes recomanacions.

La Societat Coral el Micalet i la Intersindical Cultura i han creat l’activitat EL MICALET PARLA DE LLIBRES, amb l’objectiu de promoure la lectura i amb el desig de reunir moltes persones per a parlar-ne. L’activitat està oberta a totes les persones que hi vulguen participar i, si és possible, s’hagen llegit el llibre. La trobada tindrà lloc a la Biblioteca del Micalet, en el carrer Guillem de Castro, 73, de València. El dimecres 19 de desembre a les 19:30h.

Gemma Pasqual novel·la la joventut de Vicent Andrés Estellés a ‘Quan deixàvem de ser infants’ (Barcanova).

L’escriptora valenciana Gemma Pasqual reinterpreta en l’obra, titulada ‘Quan deixàvem de ser infants’, les diverses biografies del poeta Vicent Andrés Estellés (1924-1993) per construir una història “lírica i intimista” que dirigeix una mirada a la seva joventut i rescata la memòria del poeta de Burjassot. La novel·la és un repàs dels anys joves del periodista i poeta Vicent Andrés Estellés i de la València del seu temps. Poesia, humor i lluita que ens apropa a una de les èpoques més significatives i convulses del nostre país i a un dels poetes més importants del segle XX.

Vicent Andrés Estellés

ANIMACIÓ LECTORA: ESCRIPTORS EN LA BIBLIOTECA VALENCIANA AMB XIQUETS I JÓVENS 2013

DE MAR ESTANT

ELS MÉS VENUTS DE BROMERA

PORTAL D’EDITORS

Pep Vañó Piedra
Departament de Física i Química

 

Index

  1. Introducció. La tradició alquímica
  2. Alquímia
  3. Geber (c. 721 – c. 815)
  4. Operacions alquímiques
  5. La pedra filosofal. L’objectiu de l’alquímia.
  6. Els set principis fonamentals
  • Isabella Cortese (S. XVI)
  • Marie Le Jars Gourney ( 1565-1645)
  • Marie Meurdrac (s. XVI?)

Introducció. La tradició alquímica

Una importantíssima tradició que forma part del paradigma hermetista- animista, rector del Renaixement fou la del saber alquímic, que es desenvolupà com una manera de conèixer i actuar sobre el món natural a través de les forces ocultes que el constitueixen. No és fàcil discernir si els alquimistes creien realment en la necessitat d’una revelació per obtenir els resultats perseguits o si, tractaven d’amagar els seus fracassos darrere d’un llenguatge inintel·ligible, abusant de la credulitat i dels diners d’aquells que confiaven en les seues promeses. Segurament hi hagué molt impostor i visionari, però també molta investigació laboriosa i honesta, sense la qual serien impensables els coneixements químics del segle XVIII, ja que la ciència química no es fundà  ex nihilo.

Per la nostra part, pensem que el declivi de la química-alquímia no obeeix tan sols al seu desprestigi per part d’impostors, sinó a causes més complexes: filosòfiques, ideològiques, socials, religioses i polítiques, que propiciaren  la derrota del paradigma hermetista-animista del Renaixement front a la filosofia cartesiana i al seu model geomètric-matemàtic. Durant els segles XVI i XVII es produeix el trànsit de l’alquímia a la iatroquímica i a la iatromecànica, però en el pensament científic subsistiren diversos elements de la primera al llarg de molts anys.

Alquímia

Considerada com una pseudo-ciència, l’alquímia es practicà aproximadament des del segle IV a.C. fins al sorgiment de la química i les ciències naturals, a principis del segle XVII. La seua època de floriment se situa en l’Europa  medieval.

Al final, l’Alquímia europea fou freqüentment un instrument de xivarris, per una banda i d’ocultistes per l’altra; tanmateix, molts alquimistes eren professionals sincers i honests,però,  hi ha suficient quantitat de l’altra varietat que donà a l’Alquímia una mala reputació. L’errada dels alquimistes sincers d’aconseguir la transmutació dels elements unit al frau d’aquells alquimistes situats a la cort del Sacre Imperi Romà de Rodolf II, en Praga, i el treball ocultista de dits místics, com Heindrich Khunrath, Michael Maier i Thomas Vaughan, originaren que molts mestres, clergues i legisladors tingueren una visió obscura d’aquest art.

A l final de l’Edat Mitjana s’escrigueren nombrosos llibres anomenats “Art Hermètic”. La paraula alquímia, de l’àrab al-kimiya, el significat del qual és sinònim de química, té, però, una connotació distinta al concepte actual del terme ja que fa referència a allò trascendental, espiritual.

La pedra filosofal. L’objectiu de l’alquímia

Preparació de la pedra filosofal

Or comú

Plata comuna

Azogue

Or purificat

Plata purificada

Azogue purificat

Sofre sòfic (or filosofal o quintaessència de sofre)

Mercuri sòfic ( Mercuri dels filòsofs, quintaessència dels metalls, o matèria primera)

Sal sòfica ( Sal dels filòsofs,

 probablement clorur de mercuri)

Es mescla i es procesa a l’ou filosòfic o got hermètic

Procès de la Gran Obra (Magnus Opus)

La Pedra Filosofal

Infusió de la Pedra Filosofal

Elixir filosofal o de la llarga vida

Tres foren els objectius fonamentals que perseguiren els alquimistes. Per una banda intentaren la transformació de metalls innobles, com el plom i el coure en metalls preciosos, com la plata i l’or. A més a més, tractaren de crear una substància que fos capaç de curar totes les malalties. Finalment, s’aplicaren a descobrir l’elixir de la immortalitat.

Tot es resumia en la recerca de la pedra filosofal, considerada com l’única substància capaç d’aconseguir la transmutació, la panacea universal i la immortalitat. La creença més estesa afirmava que aquesta substància, col·locada en un metall innoble com el ferro, mitjançant el procès de fusió, seria transformada en or.

La vertadera Pedra Filosofal és roja. Aquesta pòlvora roja posseeix tres virtuts:

  1. Transforma en or el mercuri  o el plom en la fusió, sobre els qual es diposita una petita quantitat.
  2. Constitueix un enèrgic porgant sobre la sang i quan se la ingereix, cura qualsevol malaltia.
  3. També actua sobre les plantes i les fa créixer, madurar i donar fruits en unes poques hores.

Els set principis fonamentals

Els alquimistes cregueren firmement en l’existència de set principis bàsics, utilitzats per crear sistemes simbòlics. Aquests fonamentalment  eren : el foc, l’aire, la terra i l’aigua, a més d’altres tres elements essencials (Tria Prima): la sal, el mercuri i el sofre.

  • El sofre posseïa un caràcter metàl·lic,  masculí  i de combustibilitat
  • Al mercuri se li atribuïen peculiaritats femenines i passives.Caràcter metàl·lic. Volàtilitat
  • La sal representa la solidesa i  la solubilitat

L’alquímia cerca el seu recolzament en la ciència de l’astrologia, ja que des de temps immemorials existia la creença que cada metall es troba sota la influència  d’un cos celest; per exemple, el ferro es corresponia a Mart, la plata a la Lluna; l’or amb el Sol, i així succesivament. D’aquesta manera, cada metall era assignat amb un símbol igual que el seu planeta corresponent.

L’alquímia parteix de la teoria  que els tres elements fonamentals poden combinar-se en diverses proporcions per formar nous compostos.

Els alquimistes

 Els alquimistes, en la seua dèria d’aconseguir nous materials, desenvoluparen diverses tècniques químiques, tals com la filtració i la destil·lació. Al mateix temps, crearen nous aliatges, descobriren nous elements químics i obtingueren químicament els àcids i les bases més comunes.

Els alquimistes i els testadors, que sotmetien a examen l’or que el alquimistes proposaven als seus proveïdors de fons, establiren una relació cada vegada més exigent entre  la identitat del cos i les proves a les quals caldria sometre’ls. En fer-ho així, desenvoluparen les pràctiques que confereixen una identitat operacional a les substàncies, centrada en la diferència entre les propietats secundàries (que poden ser imitades, és a dir, que no qualifiquen a la substància) i les propietats que podríem anomenar intrínseques.

Operacions alquímiques

Els metalls es formen i maduren lentament a les entranyes de la Terra, i en aquesta perspectiva dinàmica és on cal inscriure l’obra alquímica. Treball del temps, treball que porta temps. Les operacions alquímiques són llargues, es compten per dies més que per hores, però es tracta de reproduir al laboratori, en la “matriu artificial” que constitueix l’alambic hermèticament tancat, un procès que a la natura dura segles.

En 1980, amb un desorbitat cost de 10.000 dòlars, una mostra de bismut fou transmutada en una milmil·lionèssima part d’or (el valor del qual ascendia a 1 centau) per mitjà de l’accelerador de partícules al Lawrence  Laboratory a la Universitat de Berkeley (Califòrnia). Uns setanta anys abans, Frederick Soddy manifestava amb un comentari irònic:

Si alguna vegada l’home aconsiguira el màxim control sobre la naturalesa, segurament allò últim que pretendria seria convertir plom o mercuri en or, per la mera obtenció d’or. L’energia que s’alliberaria si el control d’aquestos procesos subatòmics fos posible, com ho és en els canvis químics habituals, tals com la combustió, excederia amb molt la importància i el valor de l’or”

Habitualment els alquimistes eran també metges i posseïen coneixements d’astrologia i filosofia. El més cèlebre d’ells  fou, sense dubte, Paracels (1493-1541) considerat com el pare de la medicina hermètica i la iatroquímica.

Geber (c. 721 – c. 815)

Abu Musa Jabir ibn Hayyan, Geber (c. 721 – c. 815)

El tractat més antic que es coneix Summa Perfectionis.Conté exposicions molt clares i completes d’aparells i procediments químics utilitzat en els intents de fabricar or. Comença amb una discussió dels arguments contra la transmutació i la seua refutació; passa a continuació a la teoria per la qual els metalls estan compostos de sofre i mercuri i a una descripció de la definició i qualitats de cadascun dels set metalls: or, plata, plom, estany, coure, ferro i mercuri. Desprès, fa una descripció dels mètodes químics com: la sublimació, la destil·lació, la calcinació, la dissolució, la coagulació i la fixació i de la naturalesa de les distintes substàncies i de la preparació de cadascuna amb l’objectiu de transmutar-les en elixirs. Finalment, conté una descripció dels mètodes d’analisi per asegurar-se  que s’ha produït la transmutació. Aquestos inclouen: la copel·lació, la ignigció, la fusió, l’exposició sobre vapor, l’addició de sofre inflamat, la calcinació i la reducció. La Summa Perfectionis mostra el considerable coneixement d’aparells alquímics i dels processos que posseïen els alquimistes occidentals a finals del segle XIII. I no menys important és l’evidència de l’ús de la balança, com  l’observació que el plom guanya pes quan és calcinat , perquè “ l’esperit hi és unit amb el cos”. D’aquesta manera, malgrat que  la teoria química marrava el camí perquè es basava quasi exclusivament en l’atenció als canvis de color i d’aparença, la familiaritat dels alquimistes amb la balança preparà el camí per centrar-se en la massa sobre la qual es basa la química moderna.

Fou el primer en descriure, cap a 1300, la forma de preparar diversos àcids minerals  (menstruos)   com l’àcid muriàtic ( clorhídric) i l’aigua forta ( àcid nítric) i l’àcid sulfúric .Els àcids, instruments poderosos, els permeteren elaborar i caracteritzar  sals cada vegada més diferents i  “esperits”. Parts espirituals de cossos que la destil·lació permet separar, cada vegada més nombrosos. També estudià la fabricació de l’acer, tints per a teixits, el gravat en or, el curtit de les pells, els pigments ceràmics, etc.

Geber es considerat per molts com un precursor de la química moderna. Analitzà cada element aristotèlic en termes de les quatre qualitats bàsiques de: calor, fred, sequetat i humitat. D’accord amb ell, en cada metall  dues d’aquestes  qualitas eren interiors i les altres dues exteriors. Per exemple el plom era externament gelat i sec, mentre que l’or era calent i húmit. D’aquesta forma teoritzava Geber que reordenant les qualitats d’un metall podía obtenir-se un de diferent. Amb aquest raonament, la recerca de la pedra filosofal fou introduïda en l’alquímia occidental.

 

Torre de Matrioli. Es tractava d’una columna buida feta de llautó i reforçada per dins amb sis barres de ferro. El calor necessari per al seu funcionament provenia del vapor d’aigua originat en una caldera pròxima a la torre. Servia per a destil·lar grans volums d’aigua (entre 180 i 200 lliures en vint-i-quatre hores).

 

Destil·lador de Diego de Santiago. El constitueixen vint-i tres gots de vidre, tots connectats entre sí a a diferents alçàries. Tan sols el got cental, en el qual s’introduïa la matèria a destil·lar, era el que es recolzova sobre un forn. S’usava per destil·lar olis.

Aquest destil·lador està format per trenta-dos gots de destil·lació, encaixats en un recipient quadrat pel qual circulava el vapor d’aigua que actuava com a font de calor i que provenia d’una caldera exterior a aquesta estructura.

Operacions alquímiques

  • Sublimació. La sublimació d’una substància és el pas de l’estat sòlid a l’estat gasós, o a l’inrevés, sense passar per l’estat líquid. Aquesta accepcióva esser introduïda en el llatí dels alquimistes medievals.
  • Bany de Maria.Tècnica utilitzada per conferir  una temperatura uniforme a una substància líquida o sòlida o per escalfar-la lentament, submergint el recipient que la conté en un altre més gran amb aigua que es porta a, o està en ebullició.

Bany d’arena.En aquesta  tècnica s’escalfa  un recipient de reacció amb un mínim d’agitació, en lloc d’escalfar el fons del recipient i esperar que la convecció del calor faça la resta, reduint tant la duració de la reacció com la possibilitat de reaccions secundàries que poden ocórrer a temperatures més altes.

  • Calcinació.Fer, per l’acció del foc, que (una substància) es descompongua i desprengua una substància volàtil, especialment el carbonat de calci, que, desprenent anhídrid carbònic, es transforma en calç. Calcinar un pigment.
  • Precipitació.Separació d’una solució en forma de precipitat. 
  • Fusió.Pas de l’estat sòlid a l’estat líquid. Acció de fondre o fondre’s.
  • Destil·lació. Procediment de destil·lació que, mitjançant repetides evaporacions i condensacions en una columna de fraccionament, permet arribar a separar les mescles en els seus components de punts d’ebullició diferents.

  •  Fixació.Operació de fixar el colorant en el procés de tintura d’un teixit. 
  • Copel·lació.Separació dels metalls nobles que conté un aliatge per oxidació amb un corrent d’aire que passa per la massa metàl·lica fosa i precipita els metalls no nobles en forma d’òxid. 
  • Filtració.Passar a través d’un filtre.Operació de filtrar un fluid que conté substàncies sòlides en suspensió. 
  • Coagulació-floculació. La floculació és un procés químic mitjançant el qual, amb l’addició de substàncies denominades floculants, s’aglutinen les substàncies coloidals presents en l’aigua, facilitant d’aquesta forma la seva decantació i posterior filtrat.
  • Cristal·lització és la formació d’un cristall. És el procés de formació de cristalls sòlids que precipiten des d’una solució, una substància fosa o més rarament dipositada directament des d’un gas.
  • Dissolució. Una dissolució és una mesclahomogènia formada per al menys dues substàncies, una de les quals actua com a dissolvent (la que està en major proporció) i les altres com a soluts (que es troben en menor proporció)

L’alambic, una eina fonamental per a l’alquímia, kerotakis en grec, el descriu Maria dient: “Consta de tres parts, una en què s’escalfa el material que s ‘ha de destil.lar, una part freda per condensar el vapor i una altra per recollir-lo”. Una peça de metall triangular o rectangular servia per mantenir-lo calent en previsió que la cera no s’endurís. També va descriure la construcció del tribikos, un alambic més complicat: Poseu tres tubs de coure dúctil, una paella una mica més gruixuda que la de coure. La seua llargària hauria de ser d’un cúbit i mig. Feu tres tubs així i un tub de l’amplada d’una mànega i una obertura proporcional al cap de l’alambic…

 

 

Dibikos i tribikos segons manuscript grec

Fabricats en coure i anomenats així segons tingueren dues o tres canonades.Usats pels alquimistes en l’antiguitat. S’aplicava la destil·lació per obtenir olis essencials  a partir de plantes. Els savis àrabs recolliren el testimoni, i gràcies a l’Escola de Traductors de Toledo, les principals obres de l’alquímia  del món clàssic permeteren que es difongués  aquest art per tot Europa.

 

Isabella Cortese (S. XVI)

 

Cortesana veneciana que va crear la seua obra el llibre de secrets, molt popular a l’època del Renaixement per la divulgació, explicació i comentaris de receptes de cuina, metal·lúrgia i alquímia, com una manera de fer arribar la ciència amb l’experimentació i la pràctica directa amb els materials.

El llibre “Els secrets” sobre les arts de l’Alquímia, escrit el 1561, va tenir dotze edicions entre 1561 i 1677, i és també una autobiografia, ja que explica que va viatjar per tota l’Europa Oriental, on va aprendre les arts de l’alquímia. Publicà la seua obra en un moment en el qual començava a popularitzar-se la figura dels “professors secrets” que manejaven i divulgaven l’alquímia aplicada i experimental enfront a les obscures elucubracions màgico-filosòfiques del Medioveu. Es divideix en tres apartats, un de remeis per a diverses malalties, el segon dedicat a la química (àcids sulfúrics) i el tercer, a la cosmètica.

 

Edició de 1565 BH DER 1829

Les obres que  s’anomenaven llibres de “Secrets”, eren pregonades pels venedors en les places i els mercats, amb una clara vocació populista i amb eixe títol prometien el trencament de l’hermetisme dels alquimistes tradicionals per oferir, al cap i a la fi, el resultat de tants segles d’investigacions amagades. Els “secrets desvetllats” eren variadíssims: des de receptes de cuina fins descripcions detallades de diversos processos alquímics i metal·lúrgics.

Aquesta científica pertanyent a la aristocràcia veneciana del Renaixement, dedicà més de 30 anys a l’estudi, viatjant molt per Europa oriental on aprengué les arts de l’Alquímia i amb una formació suficient com per criticar l’autoritat de Geber, Arnau de Vilanova o Raimund Llull, censurar el llenguatge obscurantiste i participar en les discussions sobre la naturalesa de l’ànima, l’equilibri del cos i l’esperit i la importància d’una investigació dels secrets de la naturalesa basada en l’experiència personal.

La seua obra porta el següent títol complet: I secreti de la signora Isabella Cortese: ne’quali si contengono cose minerali, medicinali, arteficiose & alchimiche & molte de l’arte profumatoria, apparenti a ogni gran Signora : con altri bellissimi secreti aggiunti (Els secrets d’Isabella Cortese, els quals contenen coses minerals, medicinals, artificioses i alquímiques i moltes altres de l’art dels perfums d’interès per a tota gran senyora amb bellíssims annexos secrets).I està dividit en quatre llibres dedicats a temàtiques diferents:

  • El primer el formen 28 receptes “ farmaceútiques” amb remeis per les més diverses dolències, totalment al marge de les recopil·lades en les farmacopees i tractats de medicina convencionals. Així trobem des de l’oli d’escorpió contra la pesta i altres mals ( recepta 4) fins la curació  del “ mal francés” ( recepta 18 i d’altres).
  • El segon proporciona fórmules d’allò que podríem nomenar Química Indústrial i els secrets tècnics consistien en descripcions detallales de diversos processos alquímics i metal·lúrgics ( incloent-hi  l’àcid sulfúric, el sofre i el mercuri filosofal)
  • El tercer informa des de com fabricar multitud de tints per teixits i pells o simplement“fer-li una estrella en el front a un cavall blanc” (recepta 73) fins com netejar un vestit de ras vell ( recepta 30) o fer “ espelmes de sagí que semblen de cera” ( recepta 55).
  • El quart , per últim, està dedicat a la perfumeria i a la cosmètica: 221 fórmules com la del “ oli per a conservar la juventud” ( recepta 56)  cremes per blanquejar els dents ( recepta 79) i mans ( recepta 80) , tints pel cabell, sabons d’olor, perfums, etc.

Marie Le Jars de  Gourney ( 1565-1645)

Pertanyia a una famiíia d’origen noble i es quedà òrfena de pare essent adolescent. La seua educació fou autodidacta i d’amagatotis de sa mare. Llegia els clàssics i aes escriptors de la seua època i mantingué una estreta amistat amb el filòsof, escriptor i humaniste Michel de Montaigne (1533-1592), a qui conegué en 1558. L’admiració fou mútua, ja que el filòsof reconegué el talent de Maria i passava llargues temporades en la mansió de Gournay-sur-Aronde, on es nodrien amb un gran intercanvi intel·lectual.

Desprès de la mort de Montaigne en 1592, la seua vídua encomanà a Maria la revisió de l’obra del filòsof “Asaigs”, començant així la seua tasca d’editora. Maria escribí en 1594 la seua primera gran obra “Le Proumenoir de Monsieur de Montaigne”.En 1599 es traslladà a París, on freqüentà les altes esferes socials i els cercles intel·lectuals.

Marie le Jars de Gournay (1565-1645) també va formar part de la tradició alquímica. Escriu a la seua autobiografia “Utilitzava quantitats d’or, coure, plom, ferro, estany i mercuri, per aprendre els constituents dels metalls juntament amb els de les sals corrosives, principalment els vitriols, els arams i els clorurs de sodi i d’amoni, i volia aprendre algun tipus de coneixement sobre els àcids minerals, nítric, sulfúric i hidroclorhídric, els quals havien estat descoberts pels alquimistes en el segle XVII. Com que era una activitat cara i tenia pocs recursos, vaig tenir molta sort que un amic em proporcionà  l’accès al forn d’una fàbrica de vidre, prop de casa meua, a la Rue des Handrettes, a París, per poder realitzar els experiments”.

Àcids minerals obtinguts pel perfeccionament de la destil·lació:

  • Vitriol verd FeSO4 · 7 H2O H2SO4 àcid sulfúric
  • Sal de pedraKNO3 → HNO3àcid nítric
  • Sal de pedra i sal comunaKNO3 + NaCL →  HNO3 + HCl  aigua règia.

 

Marie Meurdrac(s. XVII i XVIII): La primera química que publicà un llibre de Química dedicat a la dona i per a la dona

Fou una científica autodidacta, el coneixement l’assolí a través de laboriosos experiments

Explicava a mode d’introducció els seus dubtes respecte a la seua publicació. Sabia que no era fàcil que la societat acceptés que una dona ensenyara, que mostrara  la seua saviesa. Tenia por de les critiques, però, a la vegada  estava satisfeta del seu llibre.

No hi ha dades massa exhaustives sobre la seua vida o sobre la seua formació. Va escriure un llibre “La Chymie charitable et facile en faveur des dames” , amb receptes de química pràctica i quotidiana (adobs i ungüents). Està estructurat en sis parts que tracten sobre principis de laboratori, aparells i tècniques, animals, metalls, propietats i preparació de medicines simples i compostos medicinals i cosmètics (conté  consells i mètodes per augmentar la bellesa)  a partir d’una planta o un mineral que curaven diverses dolències. Inclou també taules de pesos i 106 símbols alquímics. El llibre conté advertiments sobre la utilització d’algunes substàncies, com ara el mercuri, emprades per blanquejar la pell i considerades tòxiques.

Marie també ofereix el propi laboratori a les dones que tinguen dubtes en l’elaboració de les receptes. Cal recordar que en l’època de Marie Meudrac encara treballava sotra la restricció de la prohibició de la venda de medicaments al públic si aquestos eren elaborats per dones. A més a més, en 1551, un edicte publicat a França, prohibí a les dones treballar amb un forn o amb metalls sense permís del Rei . El fet que Marie tinguera accès a un forn es indicatiu d’una circumstància excepcional.

L’educació de les dones seguia essent sospitos en el segle XVII; El debat francès sobre l’educació de la dona fou nomenat “ La Querelle des femmes”.

La idea principal del llibre és que el coneixement ha de  ser de lliure accès per tothom. Volia d’aquesta manera trencar l’aïllament en el qual es trobaven les dones. Malgrat l’èxit que tingué a França _ la primera edició fou autoritzada perl rei Lluis XIV- rebé moltes crítiques masculines de l’època.

L’alquímia era una forma de coneixement anterior a la química moderna. Lligava en el seus principis moltes tradicions d’altres cultures: egípcia, grega i àrab, astrología, càbala, màgia i influències orientals. Un dels seus objectius era dominar la tècnica de transformar metalls comuns com coure o plom, a l’estat més pur: l’or. Pels alquimistes tota substància estava composada de tres elements: mercuri, sofre i sal, que corresponien a  l’esperit, l’ànima i ment. Per manipulació d’aquests elements i la seua fusió amb el foc per ésser purificats, s’obtenia una nova substància, igual que l’original, que assolia certs poders. Però,  allò més important era la recerca de la perfecció; desprès d’un fatigós i intens treball s’aconseguia que les percepcions de l’alquimista assoliren un nivell superior: la transmutació de la seua ànima fins assolir la il·luminació. Tot açò requeria molt de temps i coneixement.

Marie Meurdrac va recollir en el llibre “La Chymie charitable et facile en favour des dames” un conjunt de receptes de química pràctica i quotidiana: adobs i ungüents. El llibre té sis parts que parlen de principis de laboratori, d’aparells i tècniques, animals, metalls, de les propietats i la preparació de medecines simples, de compostos medicinals i cosmètics. El tractat inclou també taules de pesos i 106 símbols alquímics. L’obra va tenir tres edicions (1666, 1680, 1711)  i va ser traduïda a l’italià.

Marie detalla les operacions químiques que ahui associem a l’alquímia. S’analitza la relació entre el sofre, el mercuri i la sal. Fa referencia a alquimistes anteriors com: Raimund LLull i San Valentin Basilio. En iatroquímica segueix l’ensenyança de Paracels i treballa quasi exclusivament en substàncies vegetals. La crença era  que, atésque el regne vegetal es creà abans dels animals, i ja que la materia vegetal no fou destruïda pel Diluvi, era dons, superior a la resta de les matèries.

L’alquímia de Marie il·lustra com les dones tendeixen a apropar-se a l’art com curanderes. És possible que haja experimentat amb l’or, la plata i altres metalls, però la seua atenció se centra més en el model de Hildegard von Bingen.

En la introducció del llibre reflexiona de la següent manera: “Quan vaig començar aquest petit tractat, era només per la meva pròpia satisfacció i amb la intenció de retenir el coneixement que havia adquirit amb un llarg treball i amb diferents experiments repetits moltes vegades. No puc amagar que després de veure que he acabat millor del que m’hauria atrevit a esperar, estic temptada de publicar-lo: però, si tinc raons perquè vegi la llum, també tinc raons per guardar-lo amagat i evitar que sigui exposat a les critiques”.

Visqué indecisa aquest combat durant quasi dos anys: “Jo mateixa pensava que l’ensenyança no era una professió per una dona. La dona deu romandre en silenci, escoltar i aprendre sense donar testimoni d’allò que sap: és una empresa que em sobrepassa i em dona una reputació de cap manera avantatjosa.. Jo me n’orgullia que no sóc la primera que ha publicat , que  la ment no té sexe  i, si les ments de les dones foren conreades com les dels l’homes i es dedicara més temps i energía  a instruir-les, podrien igualar-los”.

La memòria selectiva de la història juntament amb el fet de ser dona savia, feren que l’obra de Marie Meurdrac fos ignorada i ella oblidada .

 

Bibliografia

  • Antoine- Laurent Lavoisier. Tractat elemental de química. IEC,  2003.
  • BERNARDET Bensaude –Vincent. Historia de la química. Addison-Wesley, 1997.
  • CARLOS SOLÍS Y MANUEL SELLÉS. Historia de la Ciencia. Espasa 2007.
  • A.C. CROMBIE. Historia de la Ciencia. De San Agustin a Galileo. Alianza, 1987.
  • Caso, Angeles. Las olvidadas. Ed. Planeta, 2005.
    • Alic, Margaret.1986. El legado de Hipatia. Ed. Siglo XXI, 1991.
    • European Commission. Women in Science, 2009.
    • Sartori. Enric. Histoire des Femmes scientifiques de l’antiquité au XXè siècle. Plon editions
    • Alvarez Lires, Mari i Solsona Pairó , Núria Las científicas y su historia en el aula . Ed. Síntesis
    • Rita Levi Montalcini. Las pioneras. Critica,  2011.
    • P.M. Harman .La revolución científica. J.L. Peset, 1987.
    • Francisco Aragon de la Cruz.Historia de la química.. Sintesis, 2004.
    • William H. Brock Historia de la química. Alianza, 1996.

Recursos Web