Jesús Martínez Vargas
Departament de Música

 

Un any més, la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura impulsa la campanya Llegir en valencià amb la presentació de 13 narracions sobre alguns dels menjars més tradicionals i coneguts de la nostra cuina, com ara la paella, els bunyols de carabassa, l’allipebre, l’arròs al forn, entre altres. Les històries estan escrites per un ventall de narradors valencians amb trajectòries consolidades. Els llibres de la col·lecció «Llegir en valencià, amb molt de gust» es poden aconseguir amb el diari Levante-EMV durant set setmanes cada dissabte i diumenge per només 1€.

Amb molt de gust també es llegeixen els apunts que Josep Lluis penja al seu bloc Speaking Valencian. Els dos darrers són sobre l’expressió “pegar un colp” i sobre la comparació “cames per a dentar corbelles”.

María Alcaraz
Departament de Filosofia

 

Día Mundial de las Personas Refugiadas
Miércoles 20 de junio de 2012 · 18:00 horas
Lugar: Ca Revolta · C/ Santa Teresa, 10 · Valencia

 

Presentación:
Informe CEAR 2012 – La Situación de las Personas Refugiadas en España

 

 

 

Jesús Martínez Vargas
Departament de Música

 

El 25 de novembre de 2011 un grup d’alumnes de l’IES Andreu Sempere va participar en  els actes del Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència contra les Dones organitzats per la Regidoria de la Dona de l’Ajuntament d’Alcoi i l’Associació contra la Violència de Gènere (ACOVIFA).

Durant els actes del dia 25 de novembre a la Plaça d’Espanya, els alumnes de 1r i 2n de Batxillerat Guillem Peris (guitarra)  i Miríam Vilaplana (flauta)  van interpretar  els tems Donna donna i Mad World. A més, l’alumna Aroa Sánchez Reig de 1r de Batxillerat C va donar testimoni públic de la seua experiència familiar i, per tancar la participació de l’alumnat de l’IES Andreu Sempere, el grup de 2n d’ESO A va llegir manifest i va ballar una coreografia del tema Smooth criminal de Michael Jackson. Al tornar a l’institut, l’alumnat va decidir tornar a ballar-la al vestíbul del centre.

 

2ESOA_2011_2012_Smooth Criminal.AVI from Jesús Martínez on Vimeo

Jesús Martínez Vargas
Departament de Música

 

Us deixem alguns muntatges audiovisuals realitzats per l’alumnat de 2n d’ESO.

 

IT’S TIME FOR PARTY

Lluís Carbonell (edició de vídeo) i Iñaki Albero (música original) (2n ESO A)

 

 

Altres composicions de música electrònica d’Iñaki Albero:

Why – Dj Iñaki

Final Sax – Dj Iñaki

PASEO (Estopa)

Sául Francés i Jordi Martínez (2n ESO A)

Paseo (Estopa) from Jesús Martínez on Vimeo.

LA DANSA, LA NOSTRA VIDA

Andrea García i Júlia Navarro (2n ESO A)

La dansa, la nostra vida from Jesús Martínez on Vimeo.

LA AMISTAD

Alba Abad i Mariola Gisbert (2n ESO B)

La amistad from Jesús Martínez on Vimeo.

CUANDO AMANECE

María Bueno i Bea Jordá de Lucas (2n ESO B)

Cuando amanece from Jesús Martínez on Vimeo.

IMÁGENES GRACIOSAS

Christian Lucas i Juanjo Urbano (2n ESO C)

Imágenes graciosas from Jesús Martínez on Vimeo.

NUESTRO PASO POR EL CD ALCOYANO

Javier Moyano i Sergio Moyano (2n ESO C)

Nuestro paso por el CD Alcoyano from Jesús Martínez on Vimeo.

Pepa Alabort Ribes

Departament de Geografia i Història

2012
Any Internacional de l’Energia Sostenible per a Tothom
Lema: “Economia verda: t’hi impliques?”

 

L’Assemblea General de les Nacions Unides de l’any 1982 va establir el 5 de juny com Dia Mundial del Medi Ambient per tal d’estimular la sensibilització mundial entorn del medi ambient i intensificar l’atenció i l’acció política.

Per aixó, recordem que no hauríem de tornar a models de desenvolupament que no són sostenibles:

UPyD reitera en el Día Mundial del Medio Ambiente su oposición al proyecto de Marina de Cope

Salvem Es Trenc! Qui estima Mallorca no la destrueix!

 

Per això també reivindiquem l’educació ambiental:

El Festival Biodibersika 2012 reúne este sábado a 14 artistas por la biodiversidad en Torre Madariaga de Busturia

Caja Segovia se suma el 9 de junio al Día Mundial del Medio Ambiente con un taller de etnobotánica y una olimpiada

 

La xarxa de signants de l’Agenda 21 de Barcelona realitza aquestes activitats.

CosmoCaixa s’adhereix  al Dia Mundial del Medi Ambient amb una programació especial que inclou diverses activitats de caràcter lúdic, tant per a grans com per a petits:

Els colors del Sol

Rellotges solars

Pingüins contra el canvi climàtic

 

Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient

Objectius del Mil·leni. Ojectiu 7: garantir la sostenibilitat del Medi Ambient

 

 

 

Jordi Abad i Davó *
1r ESO A

 

Aquesta història té lloc a Toledo. Segons conten les cròniques, aquesta va ser una ciutat templària i els templers visqueren al barri de Sant Miquel, on , sota terra, hi havia túnels que els cavallers del Temple utilitzarien  per a anar al treball o escapar dels enemics.

Els nostres protagonistes són una colla d’amics, apassionats de les aventures d’aquests cavallers medievals, que decidiren passar les vacances d’estiu fent una mena de ruta templària. El mateix dia que hi arribaren, Jordi i Andreu s’adreçaren en busca de restes a l’església de Sant Miquel “el Alto”. Allò de l’alt semblava que era més per la situació de l’edifici que perquè aquell sant fóra un Gasol de l’època. La resta del grup, Ibrahim, Toni i Àngel anirien a investigar al Castell de Sant Servant, antic observatori templari a l’altra banda del riu.

Jordi i Andreu coneixien al sagristà de l’església  (Jordi estava decidit a estudiar Arqueologia en quant acabés el batxillerat i havia contactat amb ell per facebook), qui no dubtà en deixar-los la clau de la cripta. Al dentell de la porta, una marca de pedrer deia l’any 1105, data que coincidia amb el començament de l’ordre del Temple. A l’interior, a més de teranyines i olor a humitat trobaren un cofre amb diversos plànols i dibuixos amb símbols del que semblava un assentament al cim d’una muntanya. Sense res més que explorar tancaren amb clau la cripta i muntaren al campanar on a la campana major hi havia gravada la creu que representava l’ordre de Jerusalem.

Mentrestant,  Ibra Toni i Àngel, havien accedit als cellers del castell. Ningú hi accedia des de feia molts anys, segons els havia explicat la directora de la residència d’estudiants, en què s’havia convertit el castell. Tot i això, trobaren enceses les torxes que il·luminaven el celler. De sobte, en un encreuament varen veure a dues persones encaputxades com si foren frares. Parlaven entre ells amb veu baixa però els xics pogueren escoltar  alguna cosa sobre un calze i un lloc anomenat Miranda de Castanyar.

Després tota la colla es reuní en la fonda de La Almazara, una antiga almàssera d’oli reconvertida en taverna, per a posar en comú les seues troballes. Agafaren l’ordinador d’Andreu i buscaren informació al voltant de Miranda del Castanyar. Deia que era un poble petit al cim d’una muntanya que semblava ancorat en l’Edat Mitjana. Jordi digué que era probable que allí trobaren restes de l’ordre de Jerusalem i que fóra a eixe al poble al que es referien els plànols i dibuixos que trobaren a Sant Miquel. Així que no s’ho pensaren més: pagaren, agafaren el que necessitaven i marxaren en el cotxe de Toni.

En arribar a Miranda passejaren una bona estona. En un carreró trobaren llaurada en un rajol més cridaner que la resta, la creu de l’ordre de Jerusalem. Jordi tragué el material d’ arqueologia per agafar mostres. Àngel, sense voler, es va recolzar en el rajol i aquest es desplaçà cap a dins com si es tractés d’un mecanisme. A un xicotet amagatall en la pedra aparegué un altre cofre amb un  manuscrit que deia : “A la torre de Sant Miquel l’Alt haureu anat i el túnel haureu explorat. Ací us ha portat i ara haureu d’anar a l’església de Sant Marc a Salamanca on trobareu una verge negra que sosté un orbe daurat. El món, al girar, us mostrarà el camí. Jacques de Molay”.

 Així que copiaren el manuscrit i caminaren cap al vehicle. Des de l’aparcament, Àngel va reconèixer als encaputxats del celler del castell. Allò no podia ser casualitat ni bo per a ells, segur. De moment els duien avantatge però amb aquella ferralla a la que Toni li deia cotxe no se sabia mai.

En aplegar a Salamanca buscaren Sant Marc. Un ancià els indicà el camí. Arribaren a aquella curiosa església redona  just a temps per a la missa, així que entraren. Aquest era el moment perfecte per a buscar  la verge. Jordi la descobrí a primer cop de vista. Àngel era el més baixet de tots així que, dissimuladament, caminà cap a la verge i feu girar la bola. S’obrí i deixà veure un manuscrit que semblava escrit en una mena de codi. Àngel tornà amb la colla i Ibra s’ho guardà a la motxilla.

Aleshores entraren a l’església els encaputxats i preguntaren al capellà per la verge negra. La colla, molt preocupada començà a dissimular com si estigueren resant. El sacerdot els digué que haurien d’esperar a que acabés el culte. Els homes s’identificaren com a membres de l’ AAT en missió oficial. Andreu havia sentit parlar d’ells: era una organització dedicada a destruir totes les restes que havien deixat els templers.

Amb el manuscrit en el seu poder i temorosos de ser descoberts els xicots s’adreçaren cap a la Plaça Major. una mica d’aire i un bon gelat els ajudarien a pensar amb més claredat. Ibra tragué el pergamí i li’l mostrà a Jordi. Estava escrit en arameu. No tardaren en desxifrar-lo amb l’ajuda del diccionari de llengües antigues de Jordi i l’ordinador d’Andreu: “Al monestir de Montserrat, custodiat entre rocosos penya-segats,el Fill de Déu sosté el món al braç de sa Mare. El secret s’hi revelarà”.

Deixaren el cotxe de Toni a l’estació de Salamanca i agafaren el tren cap a Barcelona. Camí de Montserrat, Jordi no podia deixar de pensar en aquells homes disposats a fer desaparèixer la història del Temple. Segons li explicà Andreu era una espècie de rancúnia històrica des de les croades en Terra Santa.

El temps passà volant mentre xerraven i el tren arribà a l’estació. Agafaren el funicular fins al monestir i es barrejaren entre la multitud de turistes i peregrins. Hagueren d’esperar amagats fins que s’acabà l’hora de visita per a poder accedir a la Moreneta i agafar la bola.. Aleshores entraren els de l’AAT buscant el mateix però, en adonar-se’n  que se’ls havien avançat, marxaren corrents. Jordi i els seus amics prengueren el pergamí que amagava l’orbe i el restituïren al seu lloc.

La nova pista els dirigia ara fins a Escòcia, en busca de la tomba de Jacques de Molay. Encara quedava molt estiu per davant, així que no s’ho pensaren dues vegades i agafaren el primer vol cap a les illes britàniques.

Localitzaren el cementeri templari de Argyllshire. No sabien com identificar la tomba. Toni pensà que seria una de les més senzilles per dissimular. Àngel trobà una làpida amb símbols que identificaven als Grans Maestres. Alçaren el marbre que el cobria i obriren el taüt. Un esquelet sostenia un calze.

L’havien trobat!  El Sant Grial! .Pensaren dur-lo a un museu. Però en pensar en aquells encaputxats i la seua destructiva missió, Jordi i Andreu decidiren que el millor era fer mantindre viva  la llegenda: tornaren a soterrar Jacques de Molay.  Continuarien les seues vacances i el calze el soterrarien a un altre lloc per a protegir-lo i com feren aquells cavallers templaris segles abans, ells també jurarien guardar el secret. Non nobis, Domine, non nobis. sed nomini tuo da gloriam.

* El conte “Non nobis”  de Jordi Abad i Davó ha estat publicat dins el volum 100 millors relats juvenils de la província d’Alacant al ser seleccionat pel jurat del 7º Concurso de Relatos Breves Juveniles de la Província de Alicante.

Pep Vañó Piedra

Departament de Física i Química

Index:

  • Hildegarda de Bingen ( 1098-1179). Mineralogia
  • Martine Beausoleil, Baronesa de Beausoleil, (1580-1645). Geologia económica.
  • Etheldred Anna Maria Benett, ( 1776-1845).
  • Elizabeth Philpot (1780 – 1857) .Recolectora de fossils
  • Mary Morland (1797- 1857)
  • Mary Anning(XIX) ( 1799-1847)
  • Mary Elizabeth Horner(1809-1873)
  • Barbara Rawdon Hastings, va néixer Barbara Yelverton (1810- 1858),

 

Hui en dia la presència de les dones en les universitats de l’estat espanyol, incloent la majoria de les carreres d’àmbit científic i tecnològic és majoritària; però açò contrasta amb la seua escassa incorporació  a llocs de treball qualificats i a òrgans de decisió. A l’àmbit de la Geologia, en un estudi realitzat recentment es constatava que la presència de les dones en els estudis geològics és superior al 50% en pràcticament totes les universitats de l’estat espanyol.

La ciència moderna es construí al llarg dels segles XVII i XVIII basant-se en un ideal particular de masculinitat i evolucionà en conjunció amb una ideologia de gènere que ajudà a conformar-la. La majoria dels esforços intel·lectuals amb validesa cultural han sigut històricament del domini dels homes.

En la catalogació arbitrària i androcèntrica dels sabers occidentals sota el concepte de ciència han quedat exclosos els sabers femenins. Com a conseqüència, les dones i les alumnes es troben sense models femenins en la ciència. Aquesta falta d’identificació i de referència reforça la tendència de les xiques i de les dones a allunyar-se de la ciència.

Aquest estudi pretén rescatar el treball de les dones en les distintes àrees de la geologia al llarg de la història, per a poder utilizar les seus biografies i les seues aportacions en l’ensenyament de les ciències en general i de la geologia en particular.

L’opinió generalitzada respecte a la Geologia i Ciències de laTerra ans al contrari, és que la participació de dones ha sigut menor que en Biologia o Química.Però, en aquest treball constatem que l’absència no és real ,  sinó per contra, és deguda a una mancança d’investigacions amb perspectiva de gènere en la història de la geologia , que impedeix conèixer la participació femenina en aquesta ciència.

Hildegarda de Bingen ( 1098-1179). Mineralogia

Hildegarda  de Bingen relatant les seues visions al seu secretari. Miniatura medieval

Hildegarda de Bingen fou una persona peculiar i polifacètica de l’Alta Edat Mitjana, de gran tarannà i influència en la seua época, avançada al seu temps i figura rellevant en diversos camps científics i de les arts.

Nasqué en 1098 en una de les famílies nobles més destacades d’Alemanya, la famíia Stein. Quan cumplí huit anys fou acollida per Jutta de Spanheim, abadessa del convent benedictí de Disibodenberg, qui  personalment s’encarregà de la seua educació. A la mort de Jutta ocupà el càrrec d’abadessa del citat convent de Disibodenberg.

Hildegarda morí als 81 anys d’edat en el convent de Rupertsberg. El seu cos fou traslladat a Bingen en 1632, quan el convent fou derruït. En el segle XIII, Gregori IX i Inocenci IV ordenaren un procés d’informació de canonització. Aquest procés fou interromput, possiblement degut a la inclusió en les seues obres de precises explicacions sobre anatomia i sexualitat femenina, i représ a principi del segle XIV per Joan XXII qui, malgrat no canonitzar-la, permeté la seua inclusió en el Santoral i hui en dia en molts documents apareix com Santa Hildegarda.

L’obra més coneguda de Hildegarda és, sense dubte la titulada Sciens vias Domini (1141-1151) (el que coneix els camins del Senyor). Aquest llibre més conegut com Scivias fou publicat per primera vegada a París en 1513.

Entre 1150 i 1160 Hildegarda treballàen la seua enciclopèdia de història natural, Liber simplicis medicinae o Liber subtilitatum diversarum naturarum creaturarum, formada per huit llibres en els quals escrigué interessants estudis sobre física, botànica i zoologia. Aquesta obra es publicà en Estrasburg en 1533 amb el nom de Phisica, incloïa les descripcions de plantes, minerals, peixos, ocells, rèptils, etc.

Des de la seua publicació s’utilitzà com a llibre de text en la prestigiosa Escola de Medicina de Montpellier. Fa una descripció de 230 plantes i arbres, així com de peixos, aus, quadrípeds i rèptils. A més a més, per a casdascun d’ells donava el seu nom en alemany i les seus aplicacions mèdiques. Dins d’aquesta obra s’inclou el document lapis lapidorum on descriu 24 minerals i roques, també amb nomenclatura en alemany, essent el primer lapidari escrit en llengua no llatina.

Martine de  Beausoleil , Baronesa de Beausoleil, (1580-1645)

Geologia econòmica

És pot dir que Martine de  Beausoleil fou la primera dona geòloga francesa. Fou la primera que cridà l’atenció sobre les riqueses naturals de França. Defensava la teoria  que França podia ser el país més ric del món si explotara els seus recursos minerals.

Martine  Bertereau geòloga francesa i el seu home el baró de Beausoleil no foren químics de dedicació exclusiva, a banda de compartir una passió comuna, la mineralogia, que els va  portar a aventures sorprenents. Martine, que parlava diversos idiomes, aprengué els coneixements necessaris de: geometria, mecànica, hidraúlica… Arribaren a ésser uns geòlegs reconeguts internacionalment, els campions de la prospecció i de l’explotació minera, essent molt apreciats en Europa.

Els Beausoleil treballaven eficaçment en la posada a punt de l’explotació de les mines rentables. Reclamaven les concessions a fi de recuperar les fortes inversions necessàries per fer les prospeccions, però toparen amb Richelieu que els féu empresonar.

Publicà diverses obres sobre metal·lúrgia general, tipus de mines, foneries, assaigs de metalls i mètodes científics de localització de jaciments. La vertadera Declaració del descobriment de les mines. (1632) i la Restitució de Plató (1640).

Etheldred Anna Maria Benett, ( 1776-1845).The first lady geologist, or collector par excellence?

Durant els segles XVIII i XIX, moltes dones i homes  de classe alta eren col·lecionistes d’antiguitats de tot tipus. Un dels més famosos fou Sir William Hamilton, ambaixador en el Regne de Nàpols (1764-1800) i l’home d’Emma Hamilton, i amic de Lord Nelson. Sir William no tan sols col·leccionava antiguitats ( sobretot de Pompeia), sinó que també feia interessants observacions i il·lustracions del Vesubi. De fet el col·lecionisme pot considerar-se com la primera fase  dels “ Estudis de la naturalesa” necessària per a portar a terme una investigació científica.

De fet moltes dones s’aproparen a l’estudi  més ampli de la geologia a través de la paleontologia. Recollien : conxes, flors, minerals, fòssils.Una d’aquestes primeres dames fou Etheldred Benett.

Etheldred Benett (1776-1845)

Desafortunadament, no  hi ha retrats d’aquesta excel·lent científica, tan solssobreviu la seua silueta

 

Etheldred Anna Maria Benett nasqué a Tisbury, Wiltshire, en l’any 1776,el mateix any que Adam Smith publicà La Riquesa de les Nacions Unides i les tretze col·lònies americanes declararen la seua independència. Fou considerada “una de les geològues més distinguides” de Gran Bretanya. Però se li impedí ser membre de la Societat Geològica de Londres a causa de la seua condició de dona. Fou capaç de superar aquesta i altres limitacions, arribant a fer treballs que encara hui en dia s’usen com a referència.

El seu interés per la història natural sorgeix arrel del matrimoni del seu germà amb Lucy Lambert, que era germana d’ Aylmer Bourke Lambert, membre fundador de la Linnean Society i membre també de la Societat Geològica de Londres. Aylmer Bourke Lambert era un gran col·leccionista de fòssils i un entusiasta dels descobriments estratigràfics de William Smith. No és d’estranyar, doncs, l’interès d’Etheldred per la la paleontologia i estratigrafia.

No es casà mai i, a més a més, era econòmicament independent,  ja que era filla d’un terratinent, la qual cosa féu que poguera aprofitar la major part del seu temps i de les seus energies en les investigacions científiques i  col·lecions de fòssils, dels quals arribà a reunir una gran col·lecció. En 1813 fou reconeguda la importància científica de Etheldred Benett en aparèixer les il·lustracions del seu llibre Mineral Conchology of Great Britain de Sowerby. Poc desprès, en 1816, Soweby, sense demanar-li permís, publicà una descripció estrat a estrat d’una informació que ella li havia enviat de la mina Upper Chicksgrove (Tisbury). Aquesta descripció d’una mina fou una de les primers d’aquestes característiques i servirà posteriorment com a model.

Una de les característiques principals és la seua cura i precisió en el treball. . En una carta al famòs paleontòleg Mantell de Sussex, que treballava en roques d’edat similar a las de Wiltshire, li explicava com no encertava a comprendre per què la la Societat Geològica de Londres no havia inclòs els fòssils que ella havia col·leccionat, en publicar uns treballs. I és que a més de Mantell, mantenia correspondència molt activa amb els geòlegs més importants d’aquell temps.

En 1818 pensà en publicar un catàleg estratigràfic de la classificació de la  seua extensa col·lecció, però hagué de  postposar-ho a causa de l’entrada del seu germà a la política, motiu que arraconà temporalment els seus interessos.Aquest treball apareixeria finalment en 1831 com una secció en el tercer volum d’ Història de la Moderna Wiltshire de Sir Richard Colt Hoare. En aquest mateix any, féu una reedició separadament, amb alguna revisió, com el Catàleg de les Restes Organiques del Comptat de Wilts. Aquest catàleg fou molt reputat en aquell temps i contenia un important nombre de nous taxons que fou la primera en il·lustrar.

Els seus èxits, tant en el col·leccionisme i identificació de fòssils i estrats, com en la publicació de treballs originals foren insòlits considerant les dificultats que trobava una dona en eixa època. Etheldred morí en l’any 1845.

Elizabeth Philpot (1780 – 1857)

Recol·lectora de fòssils

Elizabeth Philpot (1780 – 1857) va ser una de les primeres col.leccionistes britàniques de  fòssils del segle XIX, paleontòlega aficionada i artista que va recollir els fòssils dels penya-segats al voltant de Lyme Regis , a Dorset , a la costa sud d’Anglaterra. Ella és millor coneguda hui per la seua col.laboració i amistat amb la coneguda cercadora de fòssils Maria. Ben coneguda en cercles geològics pel seu coneixement dels peixos fòssils, així com la seua extensa col·lecció d’espècimens, va ser consultora dels geòlegs i paleontòlegs líders de l’època, com William Buckland , i Louis Agassiz . Quan Mary Anning  va descobrir que belemnites fòssils contenien sacs de tinta,  Philpot demostraria  que la tinta fossilitzada podria ser reviscolada amb aigua i utilitzada per a les il·lustracions, la qual cosa  es va convertir en una pràctica comuna per als artistes locals.

Mary Morland (1797- 1857)

Maria Morland va  néixer el1797, el mateix any queva nèixer Charles Lyell i morí James Hutton. La seua mare va morir quan era un nadó i va passar molt temps amb una parella sense fills, el professor reial  d’anatomia de la Universitat d’Oxford, Sir Christopher Pegg i la seua esposa, ja que no tenien fills propis. Per això,  es va amarar  de la cultura i l’activitat d’aquesta ciutat universitària.Es va convertir en una dibuixant consumada i  una precoç col.leccionista de fòssils.  Il·lustradora   dels treballs del geòleg britànic  William Conybeare i del famòs paleontòleg francés George Cuvier. També feiamodels de fòssils pel Museu d’Oxford i recomposava fòssils trencats.Tenia només una  vintena d’ anys.

Una bonica anècdota diu que William Buckland, que era professor de Geologia i Mineralogia de la Universidat d’Oxford, conegué Maria, quan ambdós estaven viatjant  a Dorsei i compartiren el mateix carruatge. Ambdòs estaven llegint el mateix volum  que acabava de publicar Cuvier.  En el viatge de noces, planejat curosament, realitzaren  estudis de camp geològics per tota Europa durant un any sencer.Al llarg d’aquest any es reuniren amb famosos científics i realitzaren importants troballes paleontològiques..En particular, van visitar París, on conegueren Cuvier, resultant la visita decebedora.

En 1825 a l’edat de 28 anys, va conèixer i es va casar amb William Buckland, el dinàmic  professor de  geologia i mineralogia d’Oxford. És interessant notar que ell era 13 anys major que ella.

Aquí es veu una silueta encisadora de la vida familiar en la casa dels Buckland, amb el petit Frank juguant amb  un fòssil sota la taula i els pares classificant fòssils de la taula .No és d’estranyar que Frank arribés a ser també un científic.

William Buckland  fou un dels pioners que proposaren que l’Edat de la Terra era molt més antiga d’allò que conta la Biblia i que la vida aparegué sobre la Terra molt abans del Diluvi Universal.De fet proposà que els animals trobats en la cova Kirkland  visqueren allí  molt abans de l’Edat de Gel, quan la zona tenia un clima tropical.Estudià els primer ossos de dinosauris que anaven apareixent, cad cop en major quantitat, la qual cosa el féu dubtar de la vertadera edat de l’home, obrint el camí a la teoría de l’evolucio de Darwin.

Maria sense dubte, estava interessada en aquest tipus de treball. Féu les il·lustacions dels cranis de hiena amb dents ferotges en les diferents etapes dels seu desenvolupament.

No tan sols feia les il·lustracions pels escrits del seu home, sinó també en la redacció i prosa de les seus publicacions. Acompanyava el seu home en les excursions, per exemple als Alps.

Mandíbula meravellosament executada d’una hiena (cova de Kirkland)

Tingué nou fills, cins dels qual sobrevisqueren fins l’edat adulta, i els educà en sa casa utilitzant didàcticament les col·leccions d’especímens que havia acumulat. També donava classes durant l’estiu  a l’escola del poble, en Islip. Ensenyava als xiquets geografia i les assignatures de ciències. Quan el seu home fou nomenat degà de Westminster, implementà un club per donar conferències i una biblioteca pels treballadors. Desprès de la mort del seu home seguí treballant en el microscopi estudiant zoòfits marins i esponges fins a la seua pròpia mort en 1857 a l’edat de 60 anys.

Mary Anning(XIX) ( 1799-1847)

Retrat de Mary Anning ,a l’oli, probablement pintat per William Gray en 1842. En el retrat es veuen al fons els penya-segats de la badia de Lyme.Mary està assenyalant amb el dit un ammonite amb el seu gos Tray, amb el cos enrotlat, protegint la troballa (British Museum of Natural History)

 

Mary Ann Anning nasqué en Lyme Regis, en el si d’una família humil que tingué deu criatures de les quals tan sols sobrevisqueren Mary i el seu germà Joseph. Filla de Mary i Richard Annin Fuster, no pogué accedir a la formació acadèmica. Essent pubil·la acompanyava a son pare a la recerca de fòssils, ja que les troballes realitzades tenien una gran acceptació en els museus naturals i suposaven una gran ajuda a l’economia familiar. Fou son pare, evidentment, qui li ensenyà a utilizar les eines adients per la seua extracció. Fruit d’aquestes excursions desenvolupà unes notables aptituds, no solament desenterrant els fòssils, sinó també descobrint-los. Desprès de la mort de son pare, quan comptava deu anys, tota sola continuà recollint-los amb moltíssim èxit, mantenit-se ella i sa mare amb aquest treball i fent diversos descobriments extraordinaris.

Fòssil de més de 5 metres de llargària  que desconcertà a la societat científica . Es tractava d’un ictiosauri, un rèptil marí de l’època juràssica, la forma del qual recordava un dofí , féu que s’anomera ictiosauri ( peix fardatxo).  Malgrat l’enorme descobriment que Mary havia aconseguit fer, tan sols obtingué 27 lliures.

En 1811, amb dotze anys, descobreix un esquelet fòssil complet que William Conybeare identificà com un ictiosaure, el primer espècimen trobat a Anglaterra i per això rebé la suma de 27 lliures del Museu d’Història Natural William Bullock de Londres. Continuà la tasca de recerca i en 1824 trobà l’esquelet sencer d’un dinosauri prèviament desconegut, que fou anomenat  plesiosauri per Conybeare.

El més important del fòssil que Mary havia trobat és que estava pràcticament sencer i tenia unes condicions de conservació meravelloses (anteriorment s’havien trobat indicis de l’existència de l’ictiosauri per petits ossos, però mai ningú havia trobat un exemplar sencer).

Esquelet de plesiosauri trobat per Mary Anning

Per les excavacions es requeria un treball molt curós i molta paciència: extraure el plesiosauri li costà deu anys, perque estava en uns llits del Lía accesibles tan sols amb marea baixa. Un animal de 5 metres de llargària procedent del Juràssic Superior, el qual despertà l’admiració de tots els científics Amb la seua venda aconseguí 150 lliures, una suma considerable en aquella època. Uns anys més tard, la pròpia Mary trobà altre fòssil de plesiosauri que estava inclús en millors condicions ( el primer que trobà li mancava el crani, però el segon era perfecte).

Un dels Pterodàctils trobats per  Mary

En 1828 trobà un pterodàctil, el famòs vertebrat volador que conviví amb els dinosauris al llarg de quasi tota l’era Mesozoica,i que  fou descrit pel geòleg més important d’Anglaterra: William Buckland. Menys espectacular que els dinosauris, però de gran importància pels col·lecionistes i paleontòlegs són les múltiples troballes de peixos fòssils i mol·luscs . Un altra de les seues contribucions foren els descobriments relacionats amb els belemnites, un grup de mol·luscs ja extint semblants als  calamars i les sepies actuals. En concret,  Mary arribà a la conclusió que els belemnites usaven la tinta per defendre’s tal i com ho fan els cefal·lòpods actualment.

 

Penya-segats de Lyme Regis on Mary Anning cercava els fòssils

En 1820 el col·leccionista de fòssils Thomas Birch, veient en la situació econòmica tan pèssima en la qual es trobava la família, volgué ajudar-los, i féu una subhasta amb tots els fòssils de la família per obtenir diners per ells. Mary seguí dedicant-se amb passió a la recerca de fòssils, però a causa de  la seua condició de dona i de pertànyer a una família de classe baixa, no se li permeté entrar en el món de la ciència. Era habitual que els paleontòlegs publicaren articles sobre fòssils trobats per Mary, sense ni tal sols fer-li una menció com a reconeixement.

Anning fou una de les més notables recol·lectores de fòssils de principis del segle XIX. Els seus descobriments, junt als d’Elizabeth Philpot, contribuiren d’una forma valuossísima als creixents registres fòssils en els quals les grans figures d’ “edat d’or” de la geologia britànica basaren les seues noves teories. L es seues observacions confirmaren l’origen de certs copròlits i resolgueren qüestions concernents al tipus de vida dels crinoideus durant el Juràssic.Al llarg de més de trenta anys fou una de les expertes més hàbils del pais en eixe camp, i els seus serveis foren recompensats amb una petita renda del govern que Buckland aconsegui per ella . En l’última dècada de la seua vida rebé una annualitat de la British Association for the Advancement of Science (1838) . La Geological Society  de  Londres recol·lectà  un estipendí per ella i, un any abans de morir,  fou nomenada Membre honorífic del nou Museu del Comtat de Dorset.

En el següent passatge del capítol titulat “Una bellesa de  coll llarg” Anning descobreix per primera vegada l’esquelet d’un tipus de dinosaure fins ara desconegut. La seua troballa es va rebre amb molt escepticisme, ja que ningú creia que una criatura amb un coll tan llarg en realitat poguera haver existit.

Científics de l’època, no podien creure que una dona, jove, d’origen humil i amb tan pocs recursos poguera adquirir els coneixements i habilitats que demostrà posseir. Tanmateix, malgrat guanyar-se el respecte dels científiics del seu temps, en la història de la geologia, generalment les seues contribucions han sigut ignorades i el seu treball ha sigut incorporat amb els qui ella col·laborà. Successius historiadors de la geologia han omès el seu nom dels seus descobriments, així per exemple l’ictiosauri i  plesiosauri descoberts per ella s’han conver tit en “ descobriments de Conybeare”.

 Per son pare els fòssils eren curiositats que valien diners, per ella, gràcies a les seues pròpies habilitats innates i a la seua amistat amb els geòlegs més importants del moment, contribuiren a desenvolupar un ferm coneixement de l’anatomia i classificació dels dinosauris i peixos fòssils. Segons deia ella mateixa: “ jo soc coneguda en tota Europa”, i també era molt conscient del significat i importància de les mostres que anava descobrint, a sovint abans que els geòlegs experts les haguessin examinat.

Les seues contribucions van ajudar a explicar l’extinció de les espècies i li van procurar fama entre els cercles científics de l’època. S’han escrit diverses biografies sobre ella i ha inspirat obres com The French Lieutenant’s Woman.

Vitrall de reconeixement de l’església de Sant Miquel Arcàngel en Lyme Regis

Als 47 anys d’edat, morí de càncer de mama, deixant un llegat inoblidable. Després de la seua  mort, nombroses  obreses realitzaren en el  seu honor. Des de la Societat Geològica de Londresli dedicaren un homenatge que mai abans se li haviafet a ningú alié a la pròpia societat, i menys encara a una dona.

Mary Elizabeth Horner (1809-1873)

Filla del famòs geòleg i educador Leonard Horner (1786-1864), des de molt jove destacà per la seua intel·ligència, parlava amb fluïdesa diversos idiomes i tenia un gran interés per la professió de son pare. Era una estudiosa de la malacología.

En 1832, als 32 anys es casà en Bonn amb el geòleg escocés Charles Lyell (1797- 1875), qui havia sigut alumne de son pare. Charles mantingué una ampla correspondència durant tota la seua vida amb Leonard Horner, a prop d’assumptes geològics d’Europa, ja que aquest últim era un expert.

En el segle XIX es produeix una gran proliferació d’importants treballs en Paleontologia  i en Geologia. Basant-se en els estudis del geòleg James Hutton (1726-1797).  Hutton defenia l’anomenada teoria plutònica, segons la qual la causa dels canvis observatsen la Terra es deuen al seu calor intern, teoria que s’oposava a la “neptuniana”, que sostenia que  tals canvis tenien un origen aquós, i  que defensava entre altres l’alemany Werner. Charles Lyell escrivi el llibre “Principis de Geologia”, en el qual refutava la teoria de grans cataclismes com motor dels canvis geològics, i on establia la datació de formacions geològiques. Desenvolupà “el principi de l’uniformisme”, açò és, la teoria que les roques i les formacions geològiques terrestres són el resultat de processos ordinaris que ocorren paulatinament, dia a dia, sumant-se els efectes al llarg de grans períodes de temps.

Mary Elizabeth i Charles, matrimoni amb mitjans econòmics,  viatjaren extensament per mots països europesus: Suïssa, Itàlia, Escandinàvia, etc.  prestant especial atenció a les formacions geològiques. Charles alternava les seues investigacions amb les classes que impartia en el King´s College de la Universitat de Londres, com a professor de geologia. Mary al llarg de quaranta anys, no tan sols acompanyà el seu home en les seues exploracions, sinó que també compartí l’interès per la geologia, li fou de gran ajuda com secretària i convertí la seua casa de Londres en un centre de reunió de científics de l’època. Amb Charles Lyell (1797-1875) no nasqué la geologia, però sí que es pot dir que amb ell es féu una ciència moderna bàsicament semblant a l’actual, encara que ara la nostra visió siga més ampla i precisa.

 Charles Lyell treballà i impartí conferències en EUA i Canadà. Els seus treballs i investigacions tingueren una gran influència sobre alguns naturalistes de l’època, en particular sobre Charles Darwin. Darwin, naturalista i investigador, estaba convençut de l’enfocament de Lyell, la qual cosa preparà el terreny per a què elaborarà la seua teoría de l’evolució.

Barbara Rawdon Hastings, va néixer Barbara Yelverton(1810- 1858)

Nascuda a  Casa Brandon, Warwickshire , Barbara Yelverton era l’única filla de Henry Yelverton, Baron Grey de Ruthyn (1780-1810), i de la seua esposa Anna Maria Kelham (1792-1875).Als set mesos, la mort del seu pare la va fer la baronessa Grey de Ruthyn. Poc se sap de la seua vida primerenca i de la seua educació.

Els matrimonis i els nens

L’1 d’agost de 1831, es va casar amb Lord Grey George Rawdon-Hastings, segon marquès de Hastings (1808-1844), i van tenir sis fills. Poc després de la mort del seu primer marit, el 9 d’abril 1845 es va casar en segones noces amb el capitàHastings Reginald Henry (1808-1878), qui el 1849 va prendre el nom de Yelverton per llicència reial. Durant el seu primer matrimoni, lady Hastings va ser anomenada“la marquesa alegre i ràpida”, perque li agradava molt viatjar a l’estranger i el joc.

Col.leccionista de fòssils i geòloga

Era coneguda sobretot per la “Col·leció Hastings”, amb diversos milers de mostres fòssils d’Anglaterra i Europa, ara en el Museu Britànic. El paleontòleg Richard Owen va escriure sobre els milers de fòssils de la col·lecció privada, dient que  entre ells “hi ha alguns dels millors del món”.  El seu coneixement de la geologia local, especialment de les de l’Eocè , i el seu minuciós treball sobre els combustibles fòssils segueix essent citati li va donar una experiència i un gran respecte entre els estudiosos .

Crani de  Crocodilus hastingsae

Owen va nomenar un cocodril es va recuperar de la llits de Barton a Hordle Cliff en Hampshirecrocodilus hastingsae per honorar-la.  El 1847, Lady Hastings va parlar en la reunió d’Oxford de l’ Associació Britànica , que exhibeix doscranis decocodrils i la closca d’una tortuga de Cliff Hordle. Richard Owen va dir en la reunió que algunes restes de Hordle  suggereixenun nou gènere de paquiderm, que ell va anomenar Paloplotherium , comprès entre les Palaeotherium i Anoplotherium. S’argumenta que  les restes  de cocodril trobades a la costa de Hampshire, i també a la Illa de Wightdemostren que l’àrea de Solent havia estat un riu d’aigua dolça o d’un llac.

Com ella mateixa indicà en 1853, el seu propòsit en registrar les seues observacions era ajudar a construir un esquema comprensiu de l’estratigrafia terciaria, la qual cosa depenia de que es realitzaren observacions locals d’aquest tipus. Els seus articles eren els primers informes estratigràfics exactes dels penya-segats de Hordle i Beacon, la qual cosa unida a la seua impotant col·lecció de vertebrats fòssils contribuí al coneixement geològic de la localitat.

Malgrat que algunes dones estudioses de la seua època no es consideraven part de la comunitat científica, La Marquesa es veía a si mateixa com una seriosa estudiant de l’estratigrafia terciària. Comparades amb molts del seues contemporanis homes, les seues contribucions, malgrat ser d’alta qualitat, no foren excepcionals. Però, la seua posició social i l’ampla responsabilitat envers el seu treball li asseguraren una raonable acollida, almenys en els grups científics més oberts. Aconseguí realizar una petita presentació i exposar els fòssils d’una closca de trotuga i un crani de cocodril en un Aplec de 1847. Reunió en l’Assosciació Britànica en Oxford quan Richard Owen proposà anomenar el crani de fòssil  com Crocodilus hastingsae en el seu honor.

Bibliografia

Alic, M (1991). El legado de Hipatia. Siglo Veintiuno. México.

Álvarez Lires., Nuño, T. y Solsona (2003). Las científicas y su su historia en el aula. Sintesis

Cirlot, Victoria (1997). Hildegard von Bingen. Vida y visions. Seleccion de lecturas medievales. Siruela.

Carlos Solís y Manuel Sellés (2007). Historia de la Ciencia. Espasa.

M.D. Fernández, A.Uskola y T. Nuño (2006). Mujeres en la historia de la geología. Enseñanza de las Ciencias de la Tierra,  142, 118-130.

Sánchez Ron, José Manuel (2006). El canon científico.Crítica.

European Commission (2007). Women in Science.

Rita Levi Montalcini ( 2011). Las pioneras. Critica

Sartori. Enric. Histoire des Femmes scientifiques de l’antiquité au XXè siècle. Plon editions

 

Pàgines Web

  • Mary Annyng

http:/es.wikipedia.org/wiki/Mary_Anning

  • Mujeres que hacen historia. Siglo XIX-Mary Anning

htpp://mujeresquehacenlahistoria.blogspot.com/sear…

  • Mary Anning

http://www.sdsc.edu/ScienceWomen/anning.html

  • Mary Anning and me

http://www.dorsetlife.co.uk/2010/06/mary-anning-and-me/

  • Mary Anning

www.internationalschoolofmadrid.com/maryanning.pdf

  • Elizabeth Philpot (1780 – 1857) was an early 19th century British fossil

Collector

  • Lyell | Sir | Charles | 1797-1875 | geologist

http://www.nahste.ac.uk/isaar/GB_0237_NAHSTE_P0219.html

  • EL PRÍNCIPE DE LOS PRINCIPIOS: SIR CHARLES LYELL –

www.gobiernodecanarias.org/educacion/…/MasuRodriguez.pdf

  • 4 DE NOVIEMBRE NACE EL PADRE DE LA GEOLOGÍA

arindabo.blogspot.com/…/14-de-noviembre-nace-el-padre-de-la.html

  • Mujeres que hacen la historia. Siglo XVI- Marine de Beausoleil

htpp://mujeresquehacenlahistoria.blogspot.com/sear…

  • Etheldred Anna Maria Benett

http://www.mujeryciencia.es/2010/10/18/etheldred-anna-maria-benett/

  • MUJERES GEÓLOGAS DESDE LA ANTIGÜEDAD HASTA EL SIGLO XIX

http://www.biogeociencias.com/materialesdeinteres/2010/061231%20mujeres%20geologas.html

  • Barbara Rawdon Hastings

http://en.wikipedia.org/wiki/Barbara_RawdonHastings,_Marchioness_of_Hastings

  • Barbara Yelverton, Marquesa de Hastings. (1810-1858) Gran Bretaña. Barbara Yelverton, Marquesa de Hastings, ( Geologa)

www.raco.cat/index.php/ect/article/viewFile/106798/133566

  • Siglo XIX – Mary Elizabeth Horner

mujeresquehacenlahistoria.blogspot.com/…/siglo-xix-mary-elizabeth-horner.htm

  • Siglo XIX – Mary Elizabeth Horner

mujeresquehacenlahistoria.blogspot.com/…/siglo-xix-maryelizabethhorner.html


Andrea Iniesta Dasí *

4t ESO A

 

 

Hola, em dic Coca-Cola i estic a punt de morir. Us preguntareu per què, donc us ho contaré.

Anem a tirar uns anys enrere, quan feia un mes que havia eixit de la fàbrica. En eixir, primer vaig anar amb un camió molt gran amb moltes companyes a un magatzem ple de begudes sense alcohol. Després ens van seleccionar i clavar en caixes de cartró amb unes etiquetes de noms de ciutats, les futures ciutats on anàrem a parar. En eixir d‘allí ens van distribuir. Jo hi vaig anar a una ciutat anomenada Alcoi. Les meues companyes i jo hi vam arribar a la nit i ens van dur a un supermercat anomenat Mercadona. No l‘ havia sentit mai, però pel que vaig escoltar en arrbar devia ser internacional.

La matinada del dia següent ens van col·locar als nostres estants. Doncs ací comença l’ etapa més feliç de la meua vida.

Les Coca-Coles estàvem al costat dret d’unes botelles amb una etiqueta on posava Colpet. I en mig d’ unes 28 botelles de Colpet estava ell, el futur amor de la meua vida.

Va anar passant el dia i jo ni tan sols em vaig fixar en ell, se n’ havien anat moltes companyes meues, ja que les havien comprar, i casualment sempre que agafaven una Coca-cola també agafaven una botella de colpet. Van tancar el supermercat , s’hi van apagar els llums i es van tancar les portes. Mentre dormíem es va sentir un soroll agut i fort, com una sirena, i de sobte em van ficar a una bossa amb un altra botella de colpet, i sí , era ell.

En eixir de la bossa hi estàvem a una casa, amb molta llum i molt elegant. Ens van col·locar a un altre estant, però esta vegada a un estant molt més gran i ample. Hi vam estar una bona estona sense dir cap paraula, però ja que em temia que hi anàvem a passar prou temps junts, em vaig presentar:

– Hola , em dic Coca – Cola , tu ets…?

– Pensava que no anaves a presentar-te mai, sóc Pastor, Colpet de Pastor.

La seua contestació fou un poc estúpida, però vam començar a mantindre una conversa molt divertida i en va parèixer una botella molt interessant i simpàtica.

Vam pasar molts dies junts, parlant cada segon del dia; sols hi callàvem per a dormir, i de vegades ni això. Poquet a poquet es vam conèixer més i finalment hi va sorgir l’ amor.

En el nostre mateix estant hi havia un parell de torcamans de paper. Com que des del nostre estant s’hi veía la televisió, vam veure unes quantes pel·lícules de casaments i vam decidir casar-nos. Jo hi vaig dur un elegant vel fet amb els torcamans.

Se’ n volíem haver anat de lluna de mel, però ja que vivíem en un estant no hi vam poder. Van passar més i més dies, i una nit d’ abril, concretament la nit del 17, ens van baixar de l’ estant. Teníem molta por , almenys jo. Ens van deixar els dos junts damunt d’ una taula de cristall, amb un mantell d’ uns homenets que pareixia que anaven disfressats: duien túniques, alguns de color verd, altres blau …la majoria portaven una capa, i unes armes un poc estranyes, pareixen guerrers de fa molts anys.

Al voltant de la taula estaven els amos de la casa i uns possibles amics. Hi van traure uns gots molt allargats, hi van posar un glaçó i van agafar Colpet. Primer li van llevar un trosset de paper que hi portava damunt del tapó, després li van llevar la tapa i van buidar un poc del seu café de licor dintre del got, el van tapar i el van deixar al meu costat. Ara, era clar que en tocava a mi. Em van agafar; també em van llevar llevar la tapa i em obrir-me vaig notar un soroll estrany i vaig sentir com em desunflava un poc i a la vegada en sentia molt més vella. Van acabar d’ omplir els gots de café amb mi i ací teníem el nostre primer fill , Plisplay. Vam tindre molts fills aquella mateixa nit i cada vegada que em llevaven la tapa em sentía pitjor, més vella i més desunflada, però a la vegada molt feliç ja que havíem format una familia molt extensa. Desgraciadament, aquella mateixa nit van desaparèixer tots els nostres fills.

Va acabar la festa, ens van tapar i ens van deixar altra vegada a l’ estant, els amos de la casa i els seus amics se’ n van anar i van tornar molt tard aquella nit.

Avui en dia em sent més vella i desunflada. Colpet va investigar per la meua sensació i va descobrir que era perquè jo tenia un ingredient anomentat gas que es perd molt fàcilment i quan una coca – cola es queda sense, mor.

A mi me’ n queda més bé poquet, per no dir gens. Pastor està molt trist de veurem així, però estic molt contenta de la vida que he tingut. M’ ha agradat molt el que he viscut amb Colpet, i amb les meues companyes. M’ agradaría saber d’ elles, però crec que serà molt difícil.

Bo, no ho allargaré més, aquesta és la meua vida, sóc una coca – cola , no hi ha molt més.

Un abraçada, i fins sempre.

Coca – Cola

PD: Sols us demane una cosa abans de morir, la meua pitjor amiga es diu Pepsi , si la veieu per davant, lleveu-li tot el gas, gràcies.

 —

* El conte “Carta d’un refresc”  d’Andrea Iniesta ha estat publicat dins el volum 100 millors relats juvenils de la província d’Alacant al ser seleccionat pel jurat del 7º Concurso de Relatos Breves Juveniles de la Província de Alicante.

Més informació aquí