Pep Vañó
Departament de Física i Química

 

O nos peregrine sumus

La recuperació del saber grec en l’Europa occidental a través del món islàmic, que començà al segle XII, inicià un floriment extraordinari del debat filosòfic. En el segle XII, les Universitats de París, Oxford i Bolònia eren centres d’estudi de ciència i filosofia.  S’estudiaven les obres d’Aristòtil, i la lògica, física, cosmologia i matemàtiques formaven la base del pla d’estudis. La ciència i la medicina islàmiques seguien essent ciència “grega” ja que, tanmateix s’aconseguiren alguns perfeccionaments en l’observació, els instruments i les matemàtiques, el marc essencial de les idees seguia determinat pels escrits dels antics. L’obra d’Aristòtil tenia importància especial en la tradició islámica, i seguí tenint-la en Occident, quan es traduiren els textos grecs i àrabs al llatí. En les noves universitats d’Europa occidental, els textos aristotèlics i els comentaris sobre ells, formaren la base per l’ estudi. Moltes de les qüestions discutides eren les plantejades per la física i la cosmologia d’Aristòtil. Però, molts dels arguments d’Aristòtil foren sotmesos a una crítica aguda per part dels estudiosos medievals.

Univers aristotèlic

Segons la cosmologia d’Aristòtil,se suposava que l’Univers era esfèric, amb la Terra en el seu centre. Se suposava que la Lluna, el Sol i els planetes giraven al voltant de la Terra, central i inmòbil, i se sostenia que hi estaven encastats en una estructura estratificada “d’esferes cristal·lines”. Aristòtil subratllà una distinció fonamental de caràcter entre aquestes regions celestes i l’escenari habitat per l’home sobre la Terra central. Els cels eren immutables i perfectes i el seu moviment era el perfecte moviment circular. En contrast, La Terra era el domini del canvi, generació i corrupció; en ella les substàncies es composaven de quatre elements: terra, aigua, aire i foc,que tendien cadascun d’ells al seu “lloc natural”, la terra cap al centre, seguida per l’aigua, l’aire i el foc. Aquest esquema tingué el seu origen en observacions senzilles: les pedres ( a les quals se suposava “terroses”) cauen, mentre el foc s’enlaira; i Aristòtil sostingué que un cos “ terròs” pesant es mourà naturalment cap a baix, al seu lloc “natural”, el centre de l’Univers. Els canvis en els cossos s’explicaven en termes de les causes productores del canvi. Així, la causa de la caiguda cap a terra d’una pedra era deguda a la seua tendència a caure cap al seu lloc natural; i la pedra devia moure’s per alguna causa externa, si era llançada a través de l’aire. En els escrits de Tomàs d’Aquí( 1225-1274), les idees físiques d’Aristòtil foren utilitzades per construir comentaris sobre textos bíblics, i per intentar provar l’existència de Déu. La teoría aristotèlica de les causes, segons la qual deu haver una primera causa en la naturalesa, s’utilitzà per recolzar la idea de Deu creador de l’Univers. Tomàs d’Aquí pretenia assimilar la doctrina cristiana a la filosofia d’Aristòtil.

Representació de la visió aristotélica de l’Univers

Però, els teòlegs eren conscients  que moltes idees aristotèliques, tals com l’opinió  que l’Univers ha existit eternamemt , contradien la idea cristiana. Aquesta i altres idees que desafiaven la fe cristiana foren condemnades pel bisbe de París en 1277, provocant un afebliment de la confiança en les explicacions físiques oferides per Aristòtil. En presentar alternatives a les teories d’Aristòtil, els filòsofs no discutiren tant la plausibilitat de la ciència aristotèlica com qüestionaren l’autoritat de les explicacions físiques en general. El seu objectiu era demostrar que les alternatives a la doctrina aristotèlica eren plausibles i, des d’ aquí, establir les varietats i posibilitats d’explicació,  així com accentuar la manca de certesa de tot coneixement natural. Mentre Aristòtil havia sostingut la inmobilitat de la Terra i la rotació diària dels cels, Nicolàs d’Oresme mantingué que els fenòmens podien interpretar-se amb la mateixa correció suposant el contrari. Oresme no afirmà la rotació diària de la Terra- de fet cità la Bíblia en recolzament de la doctrina de la inmobilitat de la Terra- sinó que presentà la seua tesi com una refutació de qualsevol tentativa d’establir un argument raonat i una teoria física com a fonts vàlides de coneixement. L’elecció entre una Terra en moviment i una inmòbil devia fer-se per la fe abans que pel recurs a l’argument filosòfic. La doctrina cristiana era l’unica autoritat vàlida pel coneixement; la teologia era la reina de les ciències.

Però la imatge general del món oferida per Aristòtil seguí essent la teoría de l’Univers acceptada, els comentaris dels escriptors medievals oferiren alterenatives plausibles a la física i la cosmologia d’Aristòtil; els seus arguments foren adaptats posteriorment per Copèrnic i Galileu, i usats amb propòsits polèmics: La intenció d’aquestes disputes filosòfiques, que oferien alternatives a l’explicació aristotèlica del moviment dels cossos i de la suposada immobilitat de la Terra, era, per tant, reforçar l’autoritat de la doctrina cristiana com a font última del coneixement. Tanmateix existia un àmbit per la teoria física i l’estudi del món natural, qualsevol contradicció aparent entre coneixement revelat i el coneixement natural sorgia de l’errada humana. Les limitacions de la raó humana impliquaven que sols la doctrina cristiana podía servir com autoritat última per al coneixement humà.

La dona en l’Edat Mitjana

El principal problema que ens trobem és l’absència de fonts escrites, per la qual cosa no és fácil rastrejar les seues activitats diàries, els seus posicionaments o pensaments , sinó que el poc que sabem és a través d’escrits masculins.

Per això cal ser curosos a l’hora de tenir per vàlida o no la imatge que els clergues, els únics que sabien escriure, tenien de la dona. Malgrat aquesta dificultat, ahui en dia coneixem grans figures com Leonor d’Aquitània, Joana d’Arc o Christine de Pisan, així com molts elements de la seua vida quotidiana: podem conèixer com menjaven, a què es dedicaven, com cuinaven, què vestien,etc.

És realment difícil determinar si hagué una evolució o un retrocés en la situació de la dona a l’Edat Mitjana. Foren deu segles enels qual la societat, la cultura i els costums sofriren variacions. Per exemple,  Espanya començà en el segle VII amb tres religions convivint: La jueva, la musulmana i la cristiana, que són, a més a més, tres formes diferents de pensar, d’entendre, definir i construir  la dona.

 Si avancem en el temps, ens encontrem amb una Europa- inclosa Espanya- cristiana, en la qual l’Església va prenent poc a poc parceles de poder, entre elles,les referides a la moral. Aquest ordre es veu reforçat per un sistema social molt rígid, marcat únicament pel  naixement, on les diferències de classe són clares. Aquests dos elements, juntament amb la proliferació d’obres que tracten sobre el caràcter femení, definirán la posició de la dona al llarg de l’Edat Mitjana.

L’Església tenia reservada per a la dona dos models en una societat cada vegada més complexa. El primer d’ells és el de l’Eva, que fou creada amb una costella d’Adà i propicià l’expulsió d’ambdós del Paradís. El segon és el de la Maria, que representa, a més a més , de la virginitat, l’abnegació com mare i esposa, Ambdues visions poden semblar contradictòries però no és sinó la impressió general que tenim de l’època: allò ideal enfront d’allò real.

LLigat directament a aquest aspecte, i tenint en compte que la virtut més important per a la dona és la castedat, la qüestió de la sexualitat és àmplament tractada pelclerguat.L’assumpte és despullar a l’acte sexual de tot goig i plaer per entendre’l com un deure conjugal, que té com objectiu la procreació. És, per tant, tant sols possible dins del matrimoni i amb l’espòs, no essent permés per a la dona, sota càstig d’escarni i mort, les relacions extramatrimonials ni adúlteres.

Si fem cas als llibres, l’ideal de vida, d’amor i de dona era, com ja s’ha vist, més idíl·lica que real, en la qual l’Amor Cortés era el màxim exponent i la dona descrita en ell: casta, prudent, treballadora, honrada, callada i bonica i sorprenentment culta, capaç d’entretenir i sorprendre al seu cavaller.

Des del punt de vista social podríem fer una triple diferenciació: la dona noble, la campesina i la monja. La primera d’elles era l’única que podia gaudir de grans privilegis i la que, si fos possible, podría assolir un major reconeixement . La dona campesina era la que tenia més dures condicions de vida: dins de la  llar era l’encarregada de la cuina, de la roba, de la neteja, de l’educació dels fills,etc. Fora, s’encarregava del ramat i de l’horta. Si ambdòs cobraven un jornal, el de la dona era notablement inferior, malgrat fessin el mateix treball.

Les institucions de coneixement

Els convents

Les monges eren les més afortunades entre totes les dones si ens referim a l’educació ja que podien arribar fins i tot  a conèixer el llatí i el grec i per tant a llegir i escriure. Malgrat no ser molt comú, ahui en dia sabem de dones que reptant el seu temps, escriviren des dels convents. Se les menypreava, ja que pel fet d’ésser dones es considreva la seua obra sense rigor. Se les considerava amb menys intel·ligència, menys capacitat i inclús sense ànima: les prescripcions o normes que devien seguir les dones, independentment de la seua edat o classe social, es regien pels llibres dels monestirs o de l’antiguitat. Destaquen les obres de fisiologia que argumentaven que la diferència de sexes era una qüestió biològica: a les dones se les atribuïa uns humors freds i gelats, mentres que als homes se’ls considerava calents i secs, la perfecció i la mesura de totes les coses. La naturalesa de les dones les fèia no tant sols més febles en els aspectes morals, sinó també en els físics, perquè podia ésser la  causant de totes les malalties, entre elles la menstruació- que no era sinò tot allò demoníac que la dona expulsava per la vagina.

 La dona que optà per dedicar-se a Déu és una dona que ha comés molts pecats en la seua vida i vol redimir-se, o bé una segundona que ha vist com la seua dot se n’ ha anat envers una germana major, o simplement una dona que veu el convent com una sortida a un quasi segur matrimoni pactat. Aquesta dona ha sigut la què més expectació ha generat en la historiografia, derivada de les particularitats dels convents i de la relativa llibertat amb que es vivia dins d’ells

Els convents medievals van proporcionar la possibilitat què les dones accedissin al coneixement i practiquessin l’astronomia i el naturalisme, la teologia i la literatura. El monestir fou un espai femení , per això la jerarquia del poder eclessiàstic, durant l’Edat Mitjana, clamava per la clausura i I’aïllament de les comunitats de monges, però no pas per la dels monestirs masculins.

HILDEGARDA DE BINGEN (1098-1179)

A medieval visionary

Hildegarda  de Bingen relatant les seues visions al seu secretari. Miniatura medieval

O dulcis Divinitas

Nasqué en una família noble a Alemanya, en 1179 en el Palatinat. Fou no tant sols intel·ligent sinó astuta i manipuladora quan li convingué. Sempre dissimulà el seutalent i sabiduria sota l’aparença d’una pobra dona ignorant.Ens trobem amb una dona polifacètica: fundadora i abadessa d’un convent, “ científica”, predicadora contra les heretgies i contra la corrupció intraeclesiastica, mística i escriptora, música i pintora, que portà una vida tan activa com contemplativa.

L’obra musical

Hildegarda nasquè, visqué i morí en l’epicentre d’allò que va ser l’Imperi Carolingi. Els esplendors culturals del “ renaixement” que porta el mateix adjectiu es feren sentir més en aquesta regió que en qualsevol altre lloc d’Europa Occidental.

En allò que respecta a la música, fou  aquesta  zona la que va veure la conformació i refundició del cant litúrgic que ahui anomenem  “ gregorià”  i que, en realitat, fou una hàbil amalgama dels cants romà i franc realitzat pels cantors de Metz i de Tt. Gall, i desprès difosa

progressivament des d’ aquests centres fins als confins de l’Imperi. Tant important com aquest repertori recentment establert fou l’invent de la notació musical, genial correlació establerta definitivament, almenys en la consciencia occidental, entre el món sonor i el món visual. Aquests primers “ neumas”, poc clars per qui no sap la melodía de bestreta , apresa per la tradició oral, seran, mitjançant transformacions succesives, la base de la notació, i per suposat, la que Hildegerda utilitzarà dos segles desprès.

Aquesta dona fou una de les més prolífiques compositores i músiques a l’Època Medieval. La música és un mitjà expressiu natural per als membres de l’ordre de Sant Benet, donat que les monges d’Eibingen es reunien set vegades al dia per cantar l’ Opus Dei, composat d’himnes, salms, antífones i responsoris.L’obra musical de Hildegarda la constitueix un conjunt de 70 composicions litúrgiques integrades en l’anomenada Symphonia armoniae caelestium revelationum(  laSimfonia de l’Harmònia de les revelacions celestes).

Antiphon for the Trinity by Hildegard of Bingen

To the Trinity be praise!

God is music, God is life

that nurtures every creature in its kind.

Our God is the song of the angel throng

and the splendor of secret ways

hid from all humankind,

But God our life is the life of all.

L’Univers

“El P Chenu parla del descobriment per Hildegarda del caràcter sacramental de l’Univers, percebut com una totalitat en la qual tot penetra cadascuna de les seues parts.; “ Déu ho concebí com un unic ésser vivent”, diu.  En Scivias, Hildegarda pinta el món com un ou còsmic i subratllala idea d’eixa totalitat com quelcomorgànic, viu, en creixement, dinamisme oposat a l’Univers estàtic de Platò. En la seua explicació de la visió alenta l’origen diví de la creació, eterna en el sinus de la Trinitat i desplegada en el temps; la simbologia és profusa, característica i acorde a la seua condició de profetessa”.

Ou còsmic

 Èxtasis i visions

O gravis labor

Predicava allò Sagrat i experimentà visions pregones d’allò diví des què era molt petita. Entre les obres visionàries destaquen: Liber Scivias( Scivías Dei: Coneix els camins de Déu) que conté la seua primera cosmologia completa i arribaria a ser el més influent dels seus tractats místics, Liber vitae meritorum( 1160) i Liber divinorum operum ( 1174). Hildegarda ocupava una extraordinària posició en el món intel·lectual del segle XII totalment dominat per una èlit restinsgida de clergues homes. Escriu les seus obres en un període de transició i de crisi, ja que a la meitat del segle XII,  quan emergeixcom visionària, un conjunt de forces noves desafiava l’ordre anterior .Coneixia les herbes medicinals, l’ensenyament, l’organització dels monestirs, els manuals secrets, il·luminacions, etc.

L’assistència  als malats dels voltants dels monestirs era una pràctica comuna entre les novícies, tasca en la qual Hildegarda arribaria a ser una experta.

A continuació alguns remeis naturals de Santa Hildegarda de Bingen

Remei natural per l’afònia o pèrdua de veu

Coure 3 culleradetes de gordollop i 3 culleradetes de fenoll durant 5 minuts. Desprès, colar a través d’un drap i afegir 250 ml de vi. Preparar la cocció al  matí i pendre’l repartit al llarg de tot el dia.

Remei  natural per la caspa

Fer cendra de l’escorça i de les fulles de l’arbre del prèssec, i amb ella  preparar una dissolució amb aigua. Rentar sovint el cap amb aquesta dissolució.

Remei natural per al dolor de cap nº 1

Pendre encens i polvoritzar-lo. Afegir un bocinet de farina fina i també clara d’ou, i fer així dos coquetes  i deixar-les secar al sol o sobre una rajola calenta. Les coquetes tan sols cal secar-les, en cap cas coure. Col·locar-ne una en cada templa per uns 10 minuts.

Remei natural per al dolor de cap nº 2

Picar finament 100 g d’escorça d’avet juntament amb 50 g de fulles de sàlvia, i posar ambdòs ingredients a coure amb aigua. Una vegada s’ha espessat la cocció d’avet i sàlvia, afegir 150 g de mantega i esperar a que es fongui  sense deixar de remenar,  es pot afegir uns 50 g de greix de cabra per donar-li conssistència. A continuació, filtrar la pomada resultant mitjançant un pany i posa-hor en uns potets. Per a no fer-los malbé, es preferible conservar la pomada d’avet en la gelera o en el congelador. Amb aquesta pomada caldrà frotar-se el front de costat a costat 2 o 3 vegades al dia.

Remei natural per al dolor de cap nº 3

Deixar el robí mitja hora sobre la coroneta o fins que es note una sensació de calor en el cap. Quant açò succeixca, retira-ho tot d’una.

Remei natural contra els calambres

Pendre un poc d’oli d’oliva i fregar bé amb ell les partsadolorides. En lloc d’oli d’oliva, podrà utilizar-se oli d’ametlla.

Remei contra la mancad’apètit

Agafar 3 fulles de sàlvia, 2 de perifoli i 1 dent d’all. Matxacar tot al mateix temps amb vinagre. D’aquesta manera es prepara un condiment. Mullar en ell el menjar i li donarà apetit, però, és important  assenyalar que aquest beuratge és més apropiat per plats salats que per a dolços. Si  la  manca d’apetit és molt acusada, es pot menjar un bocinet de pa mullat en aquesta salsa.

Remei natural contra la manca de concentració

Tallar 10 0 15 castanyes seques en creu i coure amb aigua fins que s’estoven. Mengar castanyes abans i desprès de cada menjar. Les castanyes cuites han demostrat ser eficaces en especial per aquells estudiants que es trobaven davant d’un examen final.

Remei natural contra lamanca de memòria

Matxacar vàries fulles d’ortiga fins aconseguir el seu suc i afegir oli d’oliva, i quan se’n vaja a dormir, untar amb aquesta preparació el pit i les temples. Repetir aquesta acció totes les nits i es millorarà la manca de memòria.

Remei natural contra la febre

Bullir moderadament en 250 ml d’aigua 1 culleradeta sopera de fulles  de gerd. Beure l’aigua calenta  de gert als matins i les nits. Utilitzar les fulles calentes com cataplasma sobre l’estòmac durant 1 hora

Remei natural contra les verrugues

Matxacar varies fulles de celidònia i afegir el suc resultant en 50 g de mantega de porc. Fondre la massa en una paella i tornar a batre-la fins que es refrede . Untar les verrugues amb la pomada 1 o 2 vegades al dia. Aquesta pomada no solament és efectiva contra les verrugues, sinó també contra altres afeccions cutànies, com per exemple els eczemes.

  • La Phisica ( Tractat de plantes) és un autèntic tractat d’allò que avui anomenaríem ciències naturals.En ell, Hildegarda descriu amorosament i minuciosament plantes, arbres, minerals, metalls i animals, basant-se quasi sempre en un treball propi de camp, però es veu obligada en certs moments a agafar dades d’altres textos anteriors. Creu en l’estreta correspondència entre macrocosmos i microcosmos i interpreta la matèria en funció de la idea grega dels quatre elements; terra, foc, aire i aigua.  Hidegarda segueix la teoria dels quatre humors de  Gal·lé (bilis negra, bilis groga, sang i flegma).

Quan els humors estan equilibrats  l’home està tranquil, i quan es trenca l’equilibri es transformen en el seus contraris, de forma que si un humor augmenta i falta el que el contrarresta, l’home emmalalteix ja  que estan en correpondència amb el quatre humors:

Quan els humors estan equilibrats  l’home està tranquil, i quan es trenca l’equilibri es transformen en el seus contraris, de forma que si un humor augmenta i falta el que el contrarresta, l’home emmalalteix ja  que estan en correpondència amb el quatre humors:

  • El Liber compositae medicinae o Causae et curae,  fou l’ última de les obres importants de Hildegarda. Està format per cinc llibres de teoria mèdica i remeis, en els quals relacionava el seu  concepte místic, el macrocosmos, les malalties específiques del cos humà i el microcosmos.

Com teoria cosmològica es perllongà fins ben entrat el Renaixement, recolzada per científics com Paracels, Harvey, Robert Boyle i Leibniz.

 Tractat medicinal enlluernador no tant sols pel coneixents que demostra, sinó per la delicadesa i atenció amb les quals s’acosta als fenòmens del cos i de l’ànima. S’ocupa de la cura de certes malalties, afeccions de pell o diversos dolors, però curiosament també dels mals de l’ànima. No és és un llibre mèdic  ja que no relaciona ni sistematitza remeis, sinó que més bé és una exposició de les propietats curatives de les coses més corrents a la Natura:plantes ( descriví 230 plantes i 60 arbres ) ,parts d’animals,fums , pedres, minerals ifins i tot la música( composà més de 70 peces musicals que recomanava per curar l’esperit).

En general, els seus mètodes curatius consiteixen en receptes i recomanacions alimentícies que avui anomenaríem medicina natural i que cerquen un equilibri entre allò físic i allò anímic, cercant una energía esencial que facilite el benestar exterior i interior.

Agafa un puny de pètals de rosa i un bocinet de sàlvia, redueix-ho tot a pols, i quan tingues còlera, col·loca aquesta pols sota el nas, ja que la sàlvia calma i la rosa alegra”

Hildegarda és perfectament coherent amb la doctrina catòlica a l’afirmar que la felicitat i l’harmonia primerenques de l’ésser humà quedaren destruïdes pel pecat original, que transformà, obscurí i canvià les qualitats del cos i de l’ànima humana. Les malalties sorgiren de la subsegüent degradació de la Naturalesa. L’origen de tots els mals rau en el dimoni i l’allunyament de Déu, font de tot bé. Per a Hildegarda, la curació rau de tornar a la salut integral, amb la unió amb Déu, ja que tan sols Ell dóna la vida completa, la salvació i la salut. Escriví molts valuosos manuscrits sobre relacions humanes i  proïsme.

 La devoció que Hildegarda de Bingen despertà en vida ,augmentà després de la seua mort, l’hàlit de santetat que li conferien molts devots, la fama de curacions miraculoses i les pel·legrinacions incessants a la seua tomba feren que en 1233 s’iniciara un procés de canonització, però mai conclogué. Probablement ha sigut massa independent, poderosa i heterodoxa com perquè l’Església cada vegada més entestada en els camins de l’estricta ortodòxia i de la misoginia , poguera considerar-la santa.

 Mineraloga

Entre 1150 i 1160 Hildegarda treballà en la seua enciclopèdia de historia natural, Liber simplicis medicinae o Liber subtilitatum diversarum naturarum creaturarum, formada per huit llibres en els quals escrigué interessants estudis sobre física, botànica i zoologia. Aquesta obra es publicà a Estrasburg en 1533 amb el nom de Phisica, incloïa les descripcions de plantes, minerals, peixos, ocells, rèptils, etc.

 Des de la seua publicació s’utilitzà com a llibre de text en la prestigiosa Escola de Medicina de Montpellier.Fa una descripció de 230 plantes i arbres, així com de peixos, aus, quadrípeds i rèptils. A més a més, per a casdascun d’ells donava el seu nom en alemany i les seues aplicacions mèdiques. Dins d’aquesta obra s’inclou el document lapis lapidorum on descriu 24 minerals i roques, també amb nomenclatura en alemany, essent el primer lapidari escrit en llengua no llatina.

Hildegarda i el seu temps. Relació amb el poder i marc d’influències

La seua participació activa en les freqüents lluites entre les autoritats seculars i eclesiàstiques del seu temps,  la porten a interactuar amb els grans homes de la seua època, emperadors, reis i papes com consta en les prop de quatrecentes cartes que s’han conservat de tant copiosa correspondència. En les seues cartes no té por de criticar els poderosos o desafiar les personalitats més il·lustres i ho fa utilitzant generalment la profecia o els sermons. Com quan adverteix al papa de la corrupció que existia en el si de l’Església. Així li escriu a Enric( arquebisbe de Magúncia) : “ l’arquebisbe, com el rei Nabudoconosor, será privat del seu càrrec, i no viurà per més temps”. A l’ambaixador Barbaroja l’acusa de ser en part responsable del Cisma i la pèrdua d’autoritat de l’Església, predint que tindria un regne llarg, però difícil.

Lilium floruit

Lilium floruit
Arvis vernantibus
Que fons de Libano
Limphis rigantibus
Fovet et relevat
Zephyris flautibus.
Eia, eia,
Eia grex in pascuis
Alludat uberimis
Et sequantur agmina
Agnum inter lilia
Qui factus est opilio
Assumpto carnis pallio.
Et per crucis misterium
Elisit fauces demonum
Ferens reis remedium.
Revisit thalamum
Sponsi presentia
Qui super cherubim
Mira potentia
Volavit praevidens
Cuncta latentia.
Eia, eia….
Electri species
Tandem emicuit
Et mare vitrum
De Sion exiit
Anguis teterrimus
Nunc iam interiit.
Eia, eia…

Un lirio ha florecido
en los prados verdeantes
que la fuente del Líbano
acaricia y refresca
con sus aguas fecundas
y sus dulces brisas.
Eia, eia,
el rebaño juega
en los prados fértiles
y, entre los lirios,
sigue al cordero
que se hizo pastor
al asumir el manto de la carne.
Por el misterio de la cruz,
aplastó las fauces del demonio
trayendo remedio a los condenados.
La presencia del esposo
vuelve a la cámara nupcial.
Con poder admirable
volaba sobre los querubines
previendo
todas las cosas ocultas.
Eia, eia…
La belleza del electro
estalló al fin,
y el mar de cristal
salió de Sión.
La serpiente horrenda
nunca más entrará.
Eia, eia….

L’historiador George Sarton la considera “ la naturalista més distingida i la filosofa més original de l’Europa del segle XII” . A la seua mort, les seues obres foren amplament difoses i influiren en el pensament científic fins ben entrat el Renaixement.

Giliani, Alessandra ( 1318)

Giliani fou anatomista, sembla que la més valuosa ajudant de Mondino de Luzzi(1275-1326) a la Universitat de Bolònia. Fou Giliani la que ideà la tècnica d’injectar líquid en els vasos sanguinis, de suma importància en anatomia.

La seua tècnica consistia a extraure sang de les artèries i venes dels cadàvers i reomplir-los amb líquids colorejats que se solidificaven, per traçar, d’aquesta manera el camí que seguien els vasos sanguinis, incloent-ne el més petits. Tingué el reconeixement dels seus contemporanis, ja que a la seva mort es col·locà una placa commemorativa en l’Església de l’Hospital de Santa Maria de Mereto (Florència).

Tròtula de Ruggiero  C. 1050

No es coneix la data exacta del naixement de Tròtula de Ruggiero, però se sap que visquè al voltant de 1050 en Salern ( Itàlia), En aquells temps, aquesta ciutat era un centre d’intercanvis comercials conegut a tota la Mediterrània.

No  t’oblides dels metges, els metges són per a tú aquestes tres cosas: estat d’àmim feliç, tranquil·litat i dieta moderada.

Si tibi deficiant medici,

medici tibi fiant haec tria:

mens laeta, requies, moderata diaeta.

Regimen Sanitatis salernitanum

 Tròtula de Ruggiero era descendent del llinatge aristocràtic dels De Ruggiero i tingué la possibilitat d’anar a l’escola i completar els estudis de medicina. Es casà amb el metge Giovanni Plateario i donà a llum dos fills, que es dedicaren a la mateixa professió dels seus pares.

Fou la més famosa de les Mulieres Salernitanae o dones de l’Escola Mèdica de Salern, centre que es consideraba la primera institució dedicada a la cultura que es mantingué fora del control de l’Església, aixi com la primera Universitat d’Europa, oberta també a les dones.

Tròtula demostrà el seus profunds coneixements sobre l’Escola d’Hipòcrates de Cos( 430-377 a,C) i Claudí Gal·lé ( 129-200 d.C) en els seus tractats de medicina, centrats en les especialitats de dermatologia i ginecologia.Recopilà les ensenyances de set “gens Mestres” de la seua Universitat en De agritudinum curatione i escriví junt al seu home i els seus fills el manual de medicina Práctica brevis. A més a més, abordà la curació de malalties de la pell en el seu tractat Trotula minor, on descriu una sèrie de remeis per la higiene del cos i aporta consells per millorar l’estat físic.

 La influència de la medicina islàmica al sud d’Itàlia donà lloc al primer centre de medicina professional en l’antigitat. Els metges de Salern eren famosos des del segle X, i en el XI atragueren estudiants de tota Europa. Malgrat que els seus resultats no foren notables, establiren la pràctica profesional de la medicina, la qual cosa refrendà l’any 1221 l’emperador sacrosant Fedrèric II d’ Hohenstaufen.

El tarannà de la medicina salertiana era eminentment pràctic i sobri. Molts del tractats porten per títol Pràctica deo  Cura de … i són descriptius i manquen de novetats. Però, foren originals a l’ admetre a dones en la professió. Aquestes sempre havien participat en la medicina de forma marginal en el camp de la ginecologia i obstetricia que no era propi de monjos.

La major novetat de Salern fou la pràctica de l’anatomia, la investigació de la qual havien descuidat els musulmans. Examinaven esquelets humans d’accidentats i cadàvers curats a la intempèrie, mentre que pels òrgans interns frescos recórrien al porc, no sense raó, com animal més pròxim a l’home. També reberen la influència de la farmàcia musulmana, comentaren i compendiaren la dieta en el Regimen sanitatis salernitarum, escrit en vers per facilitar l’aprenentetge de memòria, una pràctica comuna, ja que acabà versificant-se també el tractat de Tròtula

Les mulieres salernitanae eren famoses tant en els cercles científics i mèdics com el els populars i ho foren tant en la seua època com posteriorment. Ens han arribat dues obres de Tròtula, De passionibus mulierum curandorum major i  De ornatum mulierum, aquesta última sobre cosmètica ( disciplina inclosa en el Corpus Hippocratum)i malalties de la pell. La medicina de Tròtula és una medicina preventiva i poc agressiva en la qual es posa de manifest el seu ampli coeneixement dels tractats hipocràtics i gal·lènics. La neteja , una dieta equilibrada i l’exercici contribuirán a l’equilibri dels humors i, per consegüent, a tenir una bona salut. No obstants, si malgrat l’exercici d’aquesta sort de medicina preventiva la malaltia arrelava, Tròtula era partidària de manar tractaments poc agressius ( banys, massatges,etc..) però si fracassaven podia recórrer a purgacions violentes o tractaments quirúrgics. En les seus obres s’aprecia com aplica en els seus tractaments les idees hipocràtiques i gal·lèniques sobre els humors i el pols. També es pot apreciar la seua sabiduria ginecològica: exposa una tècnica quirúrgica per reparar el perineu desgarrat en el part, i subratlla les cures que cal prodigar després del part,  a la dona i al nadó.

L’autora sapigué abordar temes ginecològis sense adoptat un to moralitzador. Altre aspecte dels seus treballs, que resultava prou excepcional en aquella época , era la inclusió de nombrosos exemples pràctics en les seues descripcions teòriques.

El seu Trotula major es copià i utilitzà fins al segle XIX i en eixe temps, com ocorregué també amb altres textos escrits per dones, s’arribà a atribuir a un personatge imaginari, el metge Trottus.

Alguns historiadors, com l’alemany Karl Sudhoff, s’empenyaren a negar que una dona haguera escrit obres de tanta importància, però les seues conclusions quedaren desmentides pels resultats d’analisis històrics: a finals del segle XIX, els estudis dels investigadors italians permeteren atribuir aquells llibres a Tròtula de Ruggiero.

De les malalties de les dones ( segle XII).Dels signes del part.

Per saber si una dona està embarassada de xiquet o xiqueta, agafeu aigua de la font i que la dona extraga dues o tres gotes de sang o llet de la mamella dreta. Deixeu caure-les sobre  l’aigua i si van al fons, esta prenyada d’un mascle, però si suren, ho està d’una femella. Hipòcrates diu que la dona prenyada d’un mascle té bon color i la mamella dreta és major. Si està pàl·lida, està prenyada d’una femella i té la mamella esquerre major.

Bibliografia

*Cirlot, Victoria.Vida y visiones de Hildegard von Bingen. Ed, Siruela ( 2001)

*Caso, Angeles,Las olvidadas. Ed. Planeta. (2005)

* Alic, Margaret.1986. El legado de Hipatia. Ed. Siglo XXI (1991)

* European Commission. Women in Science (2009)

* Sartori. Enric. Histoire des Femmes scientifiques de l’antiquité au XXè siècle. Plon editions
*Alvarez Lires, Mari i Solsona Pairó , Núria
Las científicas y su historia en el aula . Ed. Síntesis

*Rita Levi Montalcini. Las pioneras. Critica ( 2011)

*P.M. Harman .La revolución científica. J.L. Peset  ( 1987)

*Carlos Solís y Manuel Sellés. Historia de la Ciencia. Espasa  ( 2007)

*Teresa Forcades i Vila. La teología feminista en la Historia. Fragmenta ( 2011)

Pàgines Web

  • La mujer en la Edad Media

www.arteguias.com/mujeredadmedia.htm

Jornada: Hildegarda de Bingen, compositora: nova et vetera

www.hildegardadebingen.com.ar/Cortazar.htm

Hildegarda de Bingen: La voz de la Luz…, 8 (M. Fassler) 

www.hildegardadebingen.com.ar/Newman8.htm

Teología y vida – Hildegard von Bingen: imágenes de la Sabiduría y  

www.scielo.cl/scielo.php?pid=S0049-34492006000200016…sci

TRADICIONES DE SABIDURÍA: HILDEGARDA DE BINGEN-EL 

tradicionesdesabiduria.blogspot.com/…/hildegarda-de-bingen-el-univ…

Mujeres en la Ciencia.qxd [PDF] 

www.oei.es/salactsi/Mujercie.pdf

Women in science: antiquity through the nineteenth century :

books.google.es/books?isbn=026265038X

Mujeres (1) | Pais Vasco – Ibasque 

ibasque.com/mujeres-1/

En Nuestro Garito”: Historia, femenino singular: Trótula de Ruggero 

ennuestrogarito.blogspot.com/…/historia-femenino-singular-trotula-d…

Trotula, women’s problems, and the professionalization of medicine [PDF] 

authors.library.caltech.edu/…/HumsWP-0098.pd… – T

alessia e michela orlando: TROTULA DE RUGGIERO 

it.paperblog.com/alessia-e-michela-orlando-… – Italia – T

rotula, una donna medico dell’XI secolo | Il Palazzo di Sichelgaita 

ilpalazzodisichelgaita.wordpress.com/…/trotula-u…

Jordi Pascual Mollá
Director de Ràdio Jove

 

Podríem dir que el Vesprada UNESCO és l’èxit del fracàs d’una il·lusió. De fet ho és, és un èxit, més de cent programes, amb canvis de locutors, canvis de guió, però sempre amb la mateixa essència de magazín. És també un fracàs, el fracàs d’un intent de fer un programa setmanal d’informació únicament sobre la UNESCO, d’ací el nom. I evidentment, com tot el que caracteritza Ràdio Jove, una il·lusió d’uns xavals que hem passat pel programa.

Podríem dir que el Vesprada UNESCO és l’èxit del fracàs d’una il·lusió. De fet ho és, és un èxit, més de cent programes, amb canvis de locutors, canvis de guió, però sempre amb la mateixa essència de magazín. És també un fracàs, el fracàs d’un intent de fer un programa setmanal d’informació únicament sobre la UNESCO, d’ací el nom. I evidentment, com tot el que caracteritza Ràdio Jove, una il·lusió d’uns xavals que hem passat pel programa.

Tot el treball arriba al seu punt màxim quan en els Premis Comunicació 2011 (Alcoià – Comtat – Foies) organitzats per la mateixa emissora però amb un jurat absolutament aliè i després d’una marxa enrere de la millor emissora de la ciutat, Ràdio Alcoi, el programa “unesquer” guanya el guardó al millor programa radiofònic. Evidentment això és destacable però és sols una petita part del que realment és el nostre benvolgut Vesprada UNESCO.

Tot comença quan uns alumnes de 2on d’ESO, Jordi Escoda i Jordi Pascual, segons molts professors els amics inseparables, tot i que el temps ja ha demostrat que cadascú ha seguit el seu camí tot i seguir mantenint l’amistat, volien fer un programa de ràdio a l’emissora de l’institut per la recent entrada del centre a la Xarxa d’Escoles Associades a la UNESCO.

En aquest programa la intenció era simple, fer arribar a les llars dels “alumnes UNESCO” tota la informació d’activitats i treballs a la ciutat d’Alcoi. En aquest temps la ràdio no passava un bon moment, a penes uns pocs alumnes feien programa i venia d’un temps d’estar tancada. Amb això i l’ajuda d’Orestes Brotons (a principis de 3er d’ESO), el professor encarregat de l’emissora llavors, vam començar a fer-se una idea més clara del que anava a ser el Vesprada UNESCO. Recorde especialment una vesprada en la qual estàvem en casa de Jordi Escoda, i permeteu que li diga el “Rojet” (i sí en J, per manies estranyes entre amics), aquesta vesprada havíem d’elegir els apartats del programa i el nom. Memorant el que va eixir d’aquella reunió entre amics, ens sortia un programa de poc més de 50 minuts, amb els apartats: “Actualitat UNESCO” (mutilat el títol moltes vegades però sempre amb la mateixa essència), “Convidats” (que cada volta anàvem augmentant de nivell com ara després explicaré), “Una volta per la xarxa” (un apartat electrònic que en veritat enyore al programa però cal fer un seguiment bastant exhaustiu del que passa a la xarxa, d’ací va nàixer una de les variacions de l’Actualitat UNESCO), “Cinc minuts de música”, “Un toc d’actualitat” (un intent de notícies amb humor que es resumia amb notícies i titulars entre errors de lectura més bé), “El somriure més gran” (un dels apartats que més ha aguantat i que va desaparèixer per què l’intent de fer riure una estona estava ja obsolet), “Contemporaneïtat musical” (apartat que encara gaudim sols que de forma diferent) i acabàvem amb “Cinc minuts de música II”; ben marcat quin apartat havia de fer “Rojet” i quin “Pascu” (el malnom de Jordi Pascual). L’origen del nom és fàcil, es fa per la vesprada i va sobre la UNESCO: Vesprada UNESCO.

Malgrat la inexperiència i els nervis vam començar, amb molts erros de principiants i de preadolescents, però vam començar. Tot i que he perdut molts documents després de que el meu primer ordinador passara a millor vida, encara conserve la distribució del guió del primer programa, després de l’apartat més “unesquer” del programa passàvem a entrevistar a Pepa Alabort, professora encarregada de la UNESCO al centre, que a més, ens ha recolzat en tot moment en la nostra activitat extraescolar. Entre les notícies, coses memorables com el “coñazo” que se li va escapar a Rajoy davant els mitjans de comunicació, les Olimpíades de Beijing 2008 o el 800 aniversari de Jaume I al 9 d’octubre. I si parem en Contemporaneïtat musical parlàvem de la entrada de Leire a la Oreja de Van Gohg i d’Amaral, grups que no sonen a l’emissora. Gràcies a Pau Hernández i Aitor Pla, alumnes aleshores, i encara el segon, a l’emissora, vam fer els primers programes. Coses destacables dels nostres inicis poques, el programa 7 eixíem al pati a fer programa en una marató que vam decidir fer un dia de final de trimestre. Fins el programa 10 cap novetat; el programa passava a ser especialment informatiu amb un “Temps de notícies”, “Temps d’esports”, “Repàs setmanal”, “Repàs d’esports” i un “Contacte amb el carrer” (apartat en el qual anàvem pel carrer preguntant sobre temes diversos i després fèiem un estudi, d’aquest apartat senyoren dues coses: el fer-lo i el tindre temps per fer-lo). Amb açò s’aventuràvem a l’hora i mitja de programa. El programa, he de reconèixer-ho, era aburridíssim, més de 45 minuts de notícies entre internacionals i esportives, per això prompte va canviar. Amb aquest canvi estrenàvem melodia i, amb la meva gran afició al jazz, agafàvem “Devil my care” de Jamie Cullum, cançó que podem trobar al disc 6 de “Saint-Germain des-Prés Café” (“the finest nu-jazz copilation”) volum 6. No era la única novetat, Pau Hernández va deixar de ser el nostre tècnic i ens va acompanyar durant tot un curs David González.

Poc més tard i amb ja constants absències de “Rojet” va entrar una de les persones a les que estic més agraït. Tal vegada, i no es per ficar-me melodramàtic, sense l’arribada d’aquesta persona el programa haguera acabat, ja que em veia absolutament incapaç de fer un programa tot sol. Aquesta persona és Miriam Vilaplana, que més que una simple companya de ràdio era una bona amiga d’un d’eixos grups d’amics que naixen en l’adolescència. I més que un grup d’amics era un grup d’aficionats a la música, i especialment al jazz, en aquell moment quedàvem per a anar de concert. I per això apareixien esporàdicament els noms d’Alejandra Bueno i Moises Pulido a la ràdio, amics nostres.

El programa va anar evolucionant i millorant dia a dia, va perdre temps d’informació i va anar acostant-se al que actualment és. Abans de tot una temporada d’estiu (on el programa rep el nom de Vesprada UNESCO splash!), durant aquesta també s’animaven Sara Vilaplana i Claudia Santonja a fer programa. De fet, inclús una amiga de Miriam que viu a Catalunya es va animar a ficar un nou dialecte a les matinades d’estiu, l’horari del programa a les temporades estiuenques. Més endavant, després d’aquesta primera temporada d’estiu en vingué una nova d’hivern (tot i que comença en tardor i s’acaba en primavera). Durant aquesta tercera temporada Miriam va despegant-se del programa ja que té altres activitats extraescolars, la combinació de les quals li és quasi impossible. Llavors en substitució entra Raquel Ruiz, tot i que sí que van fer més d’un programa juntes. Durant aquest període de temps celebrem el nostre programa 50 amb tres hores seguides de Vesprada UNESCO, amb sorpresa de quasi tots els membres que havien passat fins llavors pel programa al locutori i inclús un pastís amb el logotip del programa, del qual ja havíem fet enganxines i carpetes. Un programa més festiu que seriós que probablement no se m’oblide mai. A partir d’aquesta temporada el programa ja no segueix un guió estable, sí, té uns apartats determinats però no sempre es fan tots. A més es canvia la sintonia, continuant amb el jazz, agafàvem la cançó “Saint-Germain” de “Saint-Germain des-Prés Café” (DJ Cam Quartet) volum 9, CD 2.

Amb açò arribem a la temporada 4, una nova estiuenca, en aquesta les mateixes persones que la d’hivern anterior sols que també amb l’aparició de tant en tant de “Rojet”, Alejandra i Moiso. Després d’aquesta temporada d’estiu la ràdio organitza un concert de música que se celebra a l’actual plaça d’Enric Valor (la Uxola). Però açò no té una gran influència en el programa. Més endavant entrem en la temporada 5, ací el programa ja acaba d’estar definit i té uns apartats fixes que són pràcticament els mateixos que ara. Durant aquesta temporada Lluís Pascual, Raquel i “Pascu” són els encarregats de portar el programa endavant, tot i que Raquel va desenganxant-se. De tant en tant aparicions esporàdiques de Lirios Català, Cristina Jordà, Jéssica Mora i María Beas, noves companyes de classe. Les dues últimes acudien pràcticament a tots els programes a finals de temporada, i amb elles podíem gaudir de breus partides de ping-pong durant els moments musicals.

Durant aquesta temporada celebrem el programa 100, dues hores i quart de programa. Però no sols això, les dificultats per a obtindre convidats abaixa i parlem amb gent com Manuela Pascual (de CCOO), el grup de música “Els Catarres”, amb l’humorista Luís Piedrahita,… Abans els convidats eren habitualment alumnes o professors de l’institut, que encara entrevistem. A més després de tants programes i la confiança amb la resta de locutors feia que els Vesprada UNESCO foren molt amens i entretenguts. Amb açò, i quasi sense adonar-se’n, arriba de nou la programació d’estiu, la d’aquest últim estiu, i es converteix una mica en extensió de la programació anterior. Ací els mateixos que fèiem programa l’anterior temporada estàvem, més la suma ja contínua de María i Jéssica.

I com si aquestos quatre anys hagueren passat volant arribem a l’actual temporada número 7. De moment Jéssica, María i “Pascu” són els locutors habituals del programa. Durant aquesta temporada ens atorguen el premi al millor programa radiofònic als Premis Comunicació 2011 (Alcoià – Comtat – Foies). D’aquesta temporada podem explicar poc, ja que duem molts pocs programes però està sent molt bona, ens ha visitat gent del 15M, hem entrevistat a grups de música com Celesta,… A més hem decidit llevar la sintonia, ja que l’últim canvi que havíem fet a finals de l’última temporada d’hivern no ens acabava d’agradar, ara comencem cada programa amb un àudio diferent, i del tema que tracta l’àudio és del que parlem els primers minuts del programa.

Mentre tot açò a succeït hem anat obrint-se lloc a la xarxa, hem promocionat el programa mitjançant la nostra web i enllaços al Twitter, Facebook, Myspace i Tuenti de Ràdio Jove Alcoi, hem anat penjant programes en forma de PodCast a la xarxa i hem parlat amb els nostres convidats i oïents mitjançant les xarxes socials. Actualment gaudim de la col·laboració de Jordi Ortiz a l’apartat d’esports i de Mireia Pascual en els titulars i poesia. A l’igual que vam gaudir durant poc temps de Josep Muñoz, company i amic valencià instal·lat a Mallorca. Mitjançant la xarxa tenim els programes penjats i inclús, des de fa poc, es pot escoltar l’emissora, i per tant el programa, en directe mitjançant un vídeo.

I aquesta és la petita història del Vesprada UNESCO. Aquest curs acabarem la nostra educació al centre i probablement tota aquesta realitat quede en arxius d’ordinador, folis, fotos i àudios, molts àudios. A cadascú ens ha afectat el pas pel programa d’una manera, ha canviat la nostra opinió sobre el que volem estudiar, ens ha ajudat a expressar-se i a créixer. Tant de bo hi haja algú decidit a continuar aquest programa i continuar amb la il·lusió, sinó, hi ha una cosa que mai oblidarem, eixes vesprades de ràdio en que ficar-se davant d’un micròfon era i és una forma de gaudir i aprendre.

Quan tenim 15 creem que la vida és perfecta i que
tot va bé i... en poques paraules: ens creem el
melic del món.

Taylor Swift, la cantant de Country diu en la seua
cançó "Fifteen": When you're fifteen, somebody
tells you they love you and you're gonna believe them.
And when you're fifteen feeling like there's nothin to figure.
(Cuando tienes quince, algunos te dicen que te aman
y tú les creeras. Y cuando tienes quince te sientes como si
no hay nada que entender)

La primera vegada que vaig escoltar aquesta cançó no
entenia el significat però mentres una amiga em contava
els seus problemes, la seua vida i els seus desamors entengué
el missatge de la lletra, la lliçó que ella em volia transmetre.
La senyal que jo estava esperant era esta.

Tot cantant té les seues influències, cantants del quals
els han impulsat a fer la música que fan ara,
el cantant més influenciable del món és Michael Jackson
i a continuació Madonna.
Michael no és una influència musical per a mi,
però sí que ho son: Christina Aguilera, Demi Lovato, Adele,
Taylor Swift i Lady Gaga. Taylor i Gaga són grans compositores
per la seua gran capacitat de transmetre sentiments.

Si alguna vegada arribe a estar en el llistó de
Christina o Gaga, jo mateixa em sentiria en pau amb mi
mateixa per haver completat els meus desitjos.
Maria Alcaraz, la meua professora d'ètica, m'ensenyà que
per a ser feliç (ataràxia) hi ha que que tindre la ment
en equilibri, serenitat i tranquilitat, lluny de la preocupació.
Per això jo crec que sent adolescent és molt difícil estar en
estat d'Ataràxia.

Ara que tinc 16 anys em pareix mentida que als 12 anys
jo pensara que tenia problemes seriosos, ara aquests
problemes em pareixen ridículs. I sé que d'ací a quan
tinga 50 anys els problemes que tinga ara encara més ridículs.

Així que amb 16 anys i tota una vida per davant tan sols
ens deuríem preocupar de viure la nostra adolescència,
perquè només en tenim una i no es naix dues vegades.

I never had a boyfriend
and I never dreamed with you
but I want you and I need you.

Why you don’t love me?
why you never say “Come here”?

We try would change the love
everybody tells me: “Poor Girl”.

Pep Vañó
Departament de Física i Quimica

 

Fotografia de Pickering juntament amb una part de les dones en plantilla (any 1913)

A finals del segle XIX a Harvard es van contractar dones per a analitzar i compilar dades astronòmiques. Des de feia un temps ja s’hi col·locava alguna dona, però la situació va canviar radicalment la dècada de 1880, quan Pickering, director de l’Observatori de Harvard, va decidir emprendre el projecte del catàleg de Henry Draper. Pickering estava convençut que la ment femenina es trobava particularment dotada pels treballs de catalogació i pels càlculs matemàtics complexos.

Henry Draper havia començat un projecte per a catalogar totes les estrelles del cel, però va morir molt abans de completar-lo. La seva vídua, però, desitjava que el projecte fos continuat en memòria seua i va fer una donació de gairebé 400.000$ a Harvard perquè s’acabés. La decisió d’aplicar la fotografia per determinar les posicions, tipus espectrals i variabilitat de les estrelles va fer que la tasca fos més la pròpia d’una oficina que la d’un observatori, la qual cosa va facilitar la incorporació de dones, sota la direcció de Pickeringi la supervisió de la Sra. Fleming.

Aquestes dones, “l’harem de Pickering” , com alguns jocosament deien, van començar la tasca acurada de catalogar totes les estrelles que eren fotografiades i classificaven llurs espectres. Per treballar set hores diàries durant sis dies a la setmana, cobraven entre 25 i 35 centaus a l’hora. Encara que aquest era el sou mig d’un obrer, estava per sota del que cobraven les dones que treballaven en una oficina, i fins i tot era manifestament baix si es té en compte que moltes d’aquelles dones posseïen una formació universitària. Unes eren conegudes com a “computadores” perquè realitzaven la classificació d’estrelles i la reducció de dades complexes, i les que treballaven com a ajudants eren anomenades “registradores” perquè enregistraven les dades. En aquell grup hi havia 45 científiques que s’encarregaven de classificar el material que els seus companys masculins observaven al telescopi.

El sistema, a pesar de ser injust, tenia certes ventatges inesperades; significava que la meitat de les millors intel·ligències disponibles es centraven en un treball que, d’altra manera, no hauria atret massa atenció reflexiva i garantía que les dones acadassen apreciant la delicada estruxctura del cosmos que no solien captar els seus col·legues masculins.

Sessió de treball al Harvard College Observatory un dia de 1892. Es pot distingir Henrietta Leavitt (tercera a l’esquerra), Williamina P. Fleming (al centre, dempeus) i Annie Jump Cannon (última a la dreta).

A la fotografia apareixen, d’esquerra a dreta, Ida Woods, Evelyn Leland, Florence Cushman, Grace Brooks, Mary Van, Henrietta Leavitt, Mollie O’Reilly, Mabel Gill, Alta Carpenter, Annie Jump Cannon, Dorothy Black i Arville Walker, a més de Frank Hinkely i el Professor Edward King (any 1918).

Williamina  Paton Fleming  ( 1857-1911)
Harvard’s computer

 

Descobrí les nanes blanques. Una altra de les “dones calculadores” de Harvard va ser Williamina Fleming. Williamina Paton nasqué en Dundee ( Escòcia). El seu talent matemàtic es manisfesta molt promte. A l’edat de quatorze anys començà ja a treballar com professora en les escoles publiques.

En 1887 es casà amb James Fleming i un any desprès ambdòs emigraren a Boston amb la intenció de començar una nova vida a Estat Units.

Apenes uns mesos més tard, el seu home l’abandonà quan estaba embarassada del seu primer fill. Williamina es véu aleshores obligada a cercar sustentament per ella i pel xiquet, la qual cosa la portà a treballar com a governanta en casa del professor Edward Pickering, director de l’ Observatori de Harvard.

Pickering estana insatisfet del treball que havien desenvolupat fins aleshores els seus empleats i decidí contractar a Williamina perque fera alguns càlculs.

El 1886 va substituir en el projecte del Henry Draper Cataloguea Nettie A. Farrar, que va abandonar el treball per casar-se. Es conta l’anècdota de com Pickering la va contractar. Diuen que estava fart del treball que realitzava el seu ajudant i va apostar que fins i tot la seva criada el podria fer millor. La va posar provisionalment en el seu lloc i ella trelitzà la tasca amb gran eficiència, molt millor que l’ajudant de Pickering, i en conseqüència, la va col·locar.

Per la qualitat del  seu treball , que engegà amb tessó i habilitat, la Corporació Harvard l’anomena en 1898 directora del Laboratori Fotogràfic Astronòmic, cosa que va significar el primer càrrec corporatiu de Harvard desenvolupat per una dona.

Al llarg de la seua carrera professional localitzà 59 estrelles nebuloses, més de 310 estrelles variables i deu noves. En 1910 publicà el seu descobriment de les nanes blanques: estrelles molt calentes que, en la fase final de la seua existencia, adquireixen un color blanc.

Una nana blanca és un remanent estel·lar que es genera quan una estrella de massa menor a 9-10 masses solars ha esgotat el seu combustible nuclear. De fet, es tracta d’una etapa de l’evolució estel·lar que travessarà el 97% de les estrelles que es coneixen, incloent-hi el Sol. Les nanes blanques són, juntament amb les nanes roges, les estrelles més abundants a l’Univers.

Rebè nombrosos reconèixements internacionals. Entre ells destaca el seu nombrament com acadèmica de la Royal Astronomical Society de Londres; un honor que fins aleshores no havia rebut cap esdadounidenca.

Allò que fa d’aquesta dona una figura absolutament extraordinària no són tan sols els seus descobriments en el terreny de l’astronomia, sinó, sobre tot, la seua capacitat per conseguir uns resultats tan importants malgrat no contar amb instruments suficienment desenvolupats.

El físic Stephen Hawking, al glossari de la seva coneguda obra Història del temps, defineix la nana blanca de la següent manera:

« Estrella freda estable, mantinguda per la repulsió deguda al principi d’exclusió entre electrons.

»

—Hawking, Stephen: Història del temps

 

 

Annie  Jump Cannon ( 1863-1941)
Harvard’s computer

 

Annie Cannon és probablement la més famosa d’aquelles dones. Nasqué  a Dover. Era filla de l’armador i senador Wilson Lee Cannon i de la segona dona d’este .

En els seus estudis mostrà una especial predilecció per les matemàtiques. Es titulà en 1886 en l’exclusiva Universitat de Wellestey( Massachusetts), en la qual únicament estudiaven dones.

De salut feble, emmalaltia sovint, en part pel dur clima de la regió. A conseqüència de l’escarlatina , es quedà completament sorda. Aquesta limitació, unida a les traves que posava la seua universitat al treball de les dones, la portà a viatjar a Europa en 1892 per fotografiar un eclipsi solar.

Quan tornà al seu país, escribí a Sarah Frances Whiting, la seua professora de física, per solicitar-li una faena en la universitat. D’aquesta forma conseguí un contrat com ajudant en les clases d’astronomia, una disciplina que li interessava d’allò més.

En 1896 es trasllada a la Universitat de Harvard, en la ciutat de Camdbridge, on se li brindava la possibilitat d’utilitzar un telescopi de major qualitat, i treballa en l’Observatori d’aquesta institució. Posteriorment fou  nombrada Directora de la Societat Estadounidenca d’Astronomia; era la primera dona que conseguia accedir al càrrec.

Va catalogar milers d’estrelles i la van nomenar conservadora de les fotografies astronòmiques, succeint Fleming, que també havia exercit aquest càrrec.  Cannon va desenvolupar un sistema de classificació per a aquestes estrelles que va ser adoptat com l’estàndard, amb lleus modificacions, a la reunió de 1910 de la Unió Astronòmica Internacional.

Junt a Henry Draper, Annie Jump Cannon elaborà un catàleg (l’anomenat Catàleg HD, amb les inicials de qui financià l’obra) amb les dades astronòmiques i espectroscòpiques de més de 225000 estrelles; una obra que avui en dia encara es consulta.

Descobrí trescentes estrelles variables, cinc novesi una nova enana. Fins a 1911 se la considerava la major experta en espectroscòpia del món, si bé Harvard no li concedí la càtedra d’Astronomia fins 1938, quan la investigadora tenia ja setanta i quatre anys.

Elaborà la classificació espectral de les estrelles que encara utilitzem

La massa, el radi i la lluminositat llistades per a cada classe són apropiades només per a estrelles que es troben en la seqüència principalde les seves vides i per tant no són apropiades per a les gegants vermelles. El diagrama de Hertzsprung-Russell relaciona la classificació estel·lar amb la magnitud absoluta, la lluminositat i la temperatura superficial.

La raó de la disposició arbitrària de les lletres és històrica. Quan es va començar a mesurar l’espectre de les estrelles, es van adonar que les estrelles tenien de línies espectrals  d’hidrogen molt diferents, i per això les van classificar basant-se en la intensitat de les línies d’hidrogen de lessèries de Balmer de les més fortes A a les més febles Q. Altres línies de tipus neutre o ionitzat van agafar (H i K línies de calci, D línies de Sodi, etc). El treball bàsic el van realitzar principalment : Annie Jump Cannon, Henrietta Swan Leavitt i Antonia Maury, basant-se en un treball de Williamina Fleming del Harvard College Observatory. Primerament aplicada a la cromosfera solar, posteriorment la va aplicar a l’espectre estel·lar. L’astrònoma de HarvardCecilia Helena Payne va desmostrar que la seqüència espectral OBAFGKM és de fet una seqüència de temperatura.

Regla mnemotècnica: “ Oh, Be AFine Girl, Kiss Me”.

Les classes espectrals se subdividiren  posteriorment amb nombres aràbics (0/9). Per exemple, A0 és la classe més calenta de les estrelles de classe A i A9 serien les més fredes. El Sol s’ha classificat com a G2.

Antonia C.  Maury ( 1866-1952)
Harvard’s computer

 

Antonia Caetana Maury va desenvolupar un sistema de classificació espectral, que anys desprès dòna lloc a la determinació del període de Mitzar, famosa estrella de l’Osa Major, fàcilment localitzable.El seu sistema va anticipar la connexió entre la temperatura i la lluminositat que ara veiem en el diagrama de Hertzsprung-Russell

Prefaci

Una de les primeres investigacions mampreses com a part del Memorial de Henry Draper  és l’estudi de la brillantor de les estrelles del nord  de declinació -30o. Aquest treball fou assignat a Miss Antonia C. Maury en 1888, i ella és la única responsable de la classificació continguda en la part I d’aquest volum. Una gran part del treball de determinació de les longituts d’ona i de la preparació d’aquest volum per a la seua publicació, ha estat fet per moltes altres persones de l’Obsevatori.

Com les investigacións  s’han arrossegat al llarg de molt anys, no tenen en compte els recents descobriments respecte a l’espectre de l’heli, que, si coneguerem a temps, podrien tenir una important influència sobre algunes conclusions. Tals modificacions no podem introduir-les ara sense reescriure el tractat, el qual es publicarà sense canvi. Una discussió de la relació de l’espectre de les estrelles tipus  Orió, per a les quals, tanmateix, el trobareu en les “ Notes suplementàries” pàgines 122 a 128

EDWAR C. PICKERING
Director de l’Observatori Harvard College
Cambridge, U.S., Febrer  18, 1897

Pickering asignà el següent projecte important del Henry Draper Memorial a la neboda de dit astrònom, Antonia Caetana de Pavia Pereira Maury. Nascuda en 1866, en el si d’una famiíia amb pregones arrels científiques. Son pare, retor, era un conegut naturaliste i la seua germana paleontòloga. Antonia estudià en el Vassar College, graduant-se en 1887. En 1889 entrà a treballar en el OHC( Observatori  del College de Harvard , en anglès) com ajundant d’ Edward Pickering i aquell mateix any descobria que l’estrella β-Aurigae era una binària espectroscòpica (la segona coneguda). Algunes estrelles binàries están tan pròximes entre si que es veuen com una sola inclús amb el telescopi més potentPerò, si s’examina l’espectre, es poden distinguir dues estrelles, fonamentalment perquè les dues es mouen a diferents velocitats.

Antonia Maury era de caràcter independient i amb una insaciable curiositat científica, per la qual cosa tingué problemas amb Pickering per la seua forma  d’enfocar el treball.

El seu treball era el de classificar espectres estel·lars, i mentre ell desitjava resultats ràpids, ella deixà de banda el sistema de Williamina Fleming i desenvolupà un de propi, molt més complexe . Donades les circumstàncies , abandonà Harvard en 1896 i un any desprès es publicaren els seus resultats .L’American Astronomical Society li concedi a Antonia Maury el premi  Annie J. Cannon per desenvolupar el sistema de classificació estel·lar que Pickering havia rebutjat.

Antonia Maury també va desenvolupar un sistema de classificació que era un poc més complex. Ambdues dones van portar a terme un treball increïble a l’observatori de Harvard i mereixen ser reconegudes pels seus èxits.

Henrietta Swan Lewitt ( 1868-1921)
Harvard’s computer

Filla d’un pastor congregacionista, nasquè en Cambridge ( Massachusetts). Sofria sordera. Aquesta discapacitat no li impedí completar els estudis de la Society for Collegiate Instruction of Women (Radcliff College) on obtingué, en 1892, el títol en astronomia amb la màxima qualificació.

En 1893, quan tenia 25 anys, s’afegí com a voluntària a l’èquip de l’Observatori d’ Harvard. Estudià les estrelles variables, les cefeïdes, presents en els Núvols de Magallanes: un astres  que palpiten a un ritme regular, una espècie de bàtec estel·lar. Les cefeides són molt rares, però almenys una d’elles es ben coneguda per la majoria de la gent. L’estrella Polar és una cefeida.Sabem que les cefeides palpiten com ho fan perquè són estrelles velles que ja han deixat darrere la seua“ fase de seqüència principal” en la jerga dels astrònoms i s’han convertit en gegants roges. El mèrit de Leavitt fou donar-se compte que, comparant les magnituds relatives de les cefeides en punts distints del cel, es podía determinar on estaven unes respecte d’altres. Es podien emplear com candeles tipus, una expressió que acunyà Lewitt i que segueix essent d’ús universal. El mètode sols aportava distàncies relatives, no distàncies absolutes, però, malgrat aixó, era la primera vegada que algú havia proposat una forma viable de mesurar l’Univers a gran escala.Vatreballar en l’establiment de magnituds de l’anomenada “seqüència del nord polar”, que després va ser adoptada pel Comité Internacional de Magnituds Fotogràfiques.

En 1908 publicà els resultats de les seues investigacions en els Annals de l’Observatori Astronòmic del Col·legi d’ Harvard. Un any més tard començaren a descobrir-se nombroses cefeïdes també en altres galàxies, com la d’Andròmeda, la qual cosa posà fi al debaten torn a si dites galàxies pertanyen o no a la Via Làctia.

En 1921 el director de l’Observatori la nombrà directora de Fotometria Astronòmica.

Varis científics proposaren el seu nom per al Premi Nobel. Però, Henrietta Swan, que portava temps malalta de càncer, morí a finals d’eixe mateix any sense haver rebut el guardó.Fou una dona esquiva i reservada. Un company la descrivia amb les següents paraules: “ Miss Leavitt havia heredat les austeres virtuts dels seus avantpassats puritans, però, en ella es manifestaven d’una manera més suau. Es prenia la vida molt seriosament i no pareixia donar-li la més mínima importància a les diversions més banals”.

L’asteroide 5383 Leavitt i el cràter llunar Leavitt porten el seu nom en el seu honor.

Fotografía de la estrella cefeida “Cepheid L Carinae”. Créditos: ESO.

Les cefeides són una classe particular d’estrelles variables, la brillantor intrínseca de les quals (el seus Watts/m2) varia ritmícament amb un període molt regular que van des d’unes setmanes a uns mesos. Al mateix temps, cada cefeida té el seu propi període de variació de brillantor. Aquesta variació en la lluminositat es produeix per una sèrie de contraccions i expansions que es donen en la mateixa estrella.Les cefeides són més brillants quan están prop del seu tamany mínim i, ja que totes les Cefeides están, aproximadament, a la mateixa temperatura, el seu tamany determina la lluminositat. A més a més, aquestes estrelles són tan brillants quees poden observar  en galàxies molt llunyanes.

Cecília Payne- Gaposkin ( 1900-1979)

Aquesta situació idíl·lica d’igualtat entre homes i dones era més aparent que real. L’any 1923, fent ús del fons per a dones ajudants de Pickering, Harlow Shapley  va col·locar una jove anglesa anomenada Cecilia Payne per  treballar amb espectres estel·lars. Dos anys més tard, Payne va acabar la seua investigació i va llegir la tesi doctorat, que va versar sobre atmosferes estel·lars. Però com  que a la Universitat de Harvard (només per a homes) no s’atorgaven doctorats a dones, Payne va haver de presentar la seua tesi a la Universitat de Radcliffe (només per a dones). D’aquesta forma, l’any 1925 es va convertir en la primera dona a rebre un doctorat en astronomia en un projecte d’investigació del Harvard College Observatory.

 Fou l’ única dona a la qual se li permeté accedir a l’Observatori de Monte Palomar en els anys 30, a causa de  la seua extraordinària reputació. Però no per a realizar una observació astronòmica sinó com una cortesia del director de l’observatori

Cecilia Paine nasqué en Wendover ( Anglaterra). Son pare, advocat, historiador i músic, morí quant ella apenes tenias quatre anys, la qual cosa obligà a sa mare a treballar per mantenir la familia.

Cecília estudià en St. Pau’s Girl’s School i obtingué una beca en botànica. Però, allò que l’apassionava realment era  l’astronomia, disciplina a la qual arribà gràcies a un encontré amb l’astrofísic Arthur Stanley Eddigton, autor d’importants aplicacions sobre la teoría de la relativitat en el camp astronòmic. En 1923 es trasllada als EUA, on es convertí en la primera dona que conseguí un doctorat en astronomía per la Universitat de Harvard. També fou la primera dona que asumí la presidencia del departament corresponent en aquella universitat.

En 1934 Cecília es casà amb el rus SerguéiGaposchkin, a qui havia conegut durant un viatge per Alemanya i del què tingué tres fills, si bé això no li empedi mantenir activa la seua carrera acadèmica.

Entre les seus principals contribucions destaquen els seus estudis sobre la composició química delsastres i molt especialmente la seua demostració de què l’hidrogen constitueix el principal element del Sol i la resta de les estrelles.

Vers l’any 1933, s’havia concedit el grau de doctor en astronomia a vuit graduats que havien emprès projectes d’investigació al Harvard College Observatory: quatre homes que van rebre el seu grau a Harvardi quatre dones que el van rebre a Radcliffe. Els següents anys la distribució dels graduacions entre homes i dones va canviar ràpidament. Quan al 1943 en van ser concedits trenta, tan sols deu candidats eren dones. El 1955 de seixanta graus de doctorúnicament catorze van ser dones. En menys de dues dècades, la relació d’astrònoms femenins havia caigut d’un 50% quan Shapleyva assumir la direcció, a menys del 25% quan es va retirar. Així mateix, fins a mitjans dels anys seixanta, les dones astrònomes encara van haver de matricular-se a Radcliffe per realitzar el seu doctorat, ja que no eren admeses a la Universitat de Harvard.

Mesurant distàncies, amb el mètode que proporciona Henrietta, i velocitat d’allunyament de les galàxies, l’astrònom Hubble demostrà en 1929 que la velocitat a la qual els objectes de l’Univers s’allunyen de la Terra és proporcional a la distància a la qual es troben. És allò que es coneix com Llei de Hubble. El valor de la constant de proporcionalitat, anomenada constant de Hubble, ens informa sobre la tasa d’expansió de l’Univers.

Fou Wendy Freedman ( Canadà, 1957) qui, desprès de 10 anys d’investigació mesurant la velocitat iposició de les galàxies, conseguí determinar l’actual valor de la constant de Hubble, la qual cosa ha permès conèixer l’Edat de l’Univers.Actualment codirigeix un grup de 30 astrònomes i astrònoms d’EUA, Canadà, Gran Bretanya i Austràlia que han estat estudiant la brillantor de supernoves que explotaren fa cents de milions d’anys en galàxies molt llunyanes,  la qual cosa les portà a afirmar en 1998 que l’Univers sembla estar en expansió  accelerada. Aquest fet implica l’existència d’alguna força de la naturalesa desconeguda, anomenada energía obscura, que s’oposa a la gravetat i que constitueix un dels grans enigmes del cosmos. La Dra Freedman ha rebut nombrosos guardons per les seues investigacions i pertany a l’Acadèmia Americana d’Arts i Ciències.  La seua página web es troba en http:/obs.carnagiescience.edu/research/wfreedman/

 Activitat

Objectius

  • ·         Conèixer els descobriments que han realitzat les astrònomes
  • ·         Conèixer l’evolució de les estrelles
  • ·         Obtenir informació dels gràfics

 

A-1) Annie Jump Cannon classificà les estrelles en set tipus espectrals. La taula 1 relaciona la classe espectral amb la temperatura i el color de l’estrella. El diagrama de l’evolució estel·lar HR (Hertzsprung-Russell), en el qual  L representa la luminositat i Rsol el radi del Sol, mostra una gran banda anomenada seqüència principal, que recorre el diagrama des del cantó superior esquerre fin el cantó inferior dret. En aquesta banda les estrelles passen la major part de la seua vida. La regió d’amunt a la dreta correspon a les fases gegant i supergegant roja, mentre que el núvol inferior correspon a la fase nana blanca. Empleant la taula i el diagrama HR averigua quin color presenten i en quina fase de la seua vida es troben les estrelles de la taula següent:

Classifica aquestes estrelles

 

 

A-2) Cecilia Payne-Gaposchkim. Fou la primera en demostrar que l’hidrògen era el principal component de les estrelles. Hi ha alguns planetes que com les estrelles, están composats d’hidrogen i heli però, perquè no brillen?

A-3) El mètode de la paral·laxi té un límit d’aplicació. Henrietta Leavitt fou una de les astrònomes de Harvard que proporpocionà un nou mètode per mesurar distàncies més enllà de la nostra galaxia. Anem a seguir el raonament de l’astrònoma.

a)  La gràfica mostra com varia  la lluminositat d’una estrella cefeida. Determina el període de canvi de lluminositat i la lluminositat mitjana de l’estrella.

b)   Ara Henrietta ens ha prestat les seues dades sobre vàries Cefeides: están en la Taula. Representales en una  gràfica. A quina conclusió arribes?

c)      I, per últim, suposa que observes dues estrelles amb la mateixa brillantor, però una té un període de 3 dies i l’altra de 10 dies. Quina de les estrelles estarà a més distancia?.

 

A-4) Cerca informació a prop de :

  • dificultats per dedicar-se a la ciència i relació amb el periode de la història
  • feina que van fer i per la que se les recorda
  • relació amb homes astrònoms(filles, germanes, dones…)
  • opinió que mereixia al seu entorn la seva feina, la seva dedicació a l’astronomia(en molts casos un estil de vida)

A-5) Quina relevància científica han tingut aquestes dones al mon de l’astronomia?

  • Busqueu informació sobre aquestes dones, investigueu qui eren, com van viure la vida lligada a la ciència en uns temps tan diferents als d’ara, quins descobriments van fer…
  • Consulteu les següents adreces web per a cercar tota la informació que us demanen.

 

Bibliografia

  • Mujeres pioneras. Rita Levi-Montalcini. Editorial Crítica (2011).
  • Un paseo por el universo de la mano de mujeres astrónomas. Instituto asturiano de la mujer.
  • Antes del Hubble, Miss Leavitt. La mujer que descubrió cómo medir el Universo. Jhonson George. Editorial Antoni Bosch (2005).
  • Mariners que solquen el cel. Vicent J, Martínez. Editorial Bromera  (2006).
  • Una breve historia de casi todo.Bill Bryson. Editorial RBA (2004).
  • El Universo en una cáscara de nuez. Stephen Hawking. Editorial Crítica (2002).
  • Los tres primeros minutos del universo. Steven Weinberg. Editorial Alianza (1978)
  • Historia de la Ciencia.Carlos Solís y Manuel Sellés. Editorial  Espasa (2007).

Recursos Web

 

  • Edward Charles Pickering: es.wikipedia.org/wiki/Edward_Charles_Pickering
  • Pàgina oficial de la Unió Astronòmica Internacional: http://www.iua.org/
  • Pàgina amb biografies de les astronomes de Harvard ( Williamina Fleming , Annie Jump Cannon , Henrietta Swan Leavitt i Antonia Maury): http;//www.womwnastronomer.com
  • Dosier exposición Con A de Astrónomas: issuu.com/exploraproyectos/docs/con_a_dosier_alta

Enllaços


Glossari


Androcentisme

Annie Jump Cannon

Antonia Caetana Maury

Any- llum

Arthur Stanley Eddigton

Asteroide

Big Bang

Big Crunch

Candeles tipus

Carolina Herschel

Cefeida

Cecilia Payne-Gaspochkin

Cometes

Constant cosmológica

Constant de Hubble

Cosmologia

Desplaçament cap al blau

Desplaçament cap al roig

Dualitat ona-partícula

Eclipsi

Efecte Doppler

Energia Obscura

Espectre estel·lar

Espectre visible

Estrella

Estrella binària

Estrella nana blanca

Estrella supergegant Roja

Estrella variable

Fusó nuclear

Galàxia

Henrietta Leavitt

Infinit

Inflació

Kelvin

Invisible

Llei de Hubble

Longitud d’ona

Matèria Obscura

Nebulosa

Nebulosa espiral ( Andròmeda)

Nova

Nova nana

Parsec

Principi d’incertesa  de Heisemberg

Pulsar

Quàsar

Radiació de fons de microones

Sèrie de Balmer

Singularitat

Shapley

Supernova

Tasa d’expansió de l’Univers

Teoria de la gravitació universal de Newton

Teoria unificada

Temps imaginari

Temps de Planck

Unitat astronómica

Velocitat de recessió

Vent estelar

Williamina Paton Fleming ( Escòcia 1857-EUA 1911)

 

Seqüència principal

La seqüència principal és la regió del diagrama de Hertzsprung-Russell on resideixen la majoria d’estrelles, correspon aproximadament a una diagonal que va del racó superior de l’esquerra (calent i lluminós) al racó inferior dret (fred i poc lluminós).

Les estrelles que es troben en aquesta regió estan dins la seva fase evolutiva durant la qual consumeixen lhidrogen del seu nucli. Durant aquesta fase les estrelles estan dins un estat estable en què la seva estructura canvia únicament a causa de la modificació progressiva de la sevcomposició química. Com que el procés de “combustió” de l’hidrogen és molt lent, les estrelles passen la major part de la seva vida dins la seqüència principal.

Supergegantes

Són estrelles molt massives i lluminoses quasi al final de les seves vides. Es classifiquen com a Ia o Ib. Ia representa les mes brillants d’aquestes estrelles. Aquestes estrelles són molt rares; només una de cada milió són supergegantes.

Gegantes brillants

Són estrelles gegantes molt lluminoses.

Gegantes normals

Aquestes estrelles són, principalment, estrelles poc massives al final de les seves vides que han augmentat el seu radi fins esdevenir estrelles gegantes. Aquesta categoria també inclou algunes estrelles molt massives evolucionant en el seu camí per arribar al estatus de supergegantes.

Subgegantes

Són estrelles que evolucionen cap a gegantes o supergegantges.

Nanes

Comprèn totes les estrelles normals que obtenen la seva energia de la fusió de l’hidrogen. Aquestes estrelles estan la major part de les seves vides en aquesta categoria abans de evolucionar. Les de la classe O i B d’aquesta categoria són actualment molt brillants i lluminoses amb un esclat generalment superior a la majoria de les estrelles gegantes. El nostre Sol està en aquesta categoria.

En el diagrama H-R (Hertzsprung-Russell), podem comprovar com la temperatura disminueix a mesura que es movem cap a la dreta al llarg de l’eix horitzontal.

Nicole Vogt :  “Desenvolupament d’educació a distància “

Enllaç: NMSU Astronomy

astronomy.nmsu.edu/nicole/…/teaching.topic1.sh…

El següent panell mostra imagens de set aplicacions web per usar en els exercicis del laboratori d’astronomia. Podeu fer clic en qualsevol imatge per examinar l’aplicació web que representa, Aquestes eines s’han desenvolupat com components d’educació a distància (les intruccions detalladles de l’ús de les eines es troben dins del exercicis).


Com part d’un exercici d’introducció als fonaments de les tècniques experimentals i l’analisi de la medició, els alumnes aprenen a fer histogrames ( esquerre) i evaluen els valors mitjans i desviació estandart per un conjunt de mesures. Un exercici sobre l’evolució de la superfície dels planetes terrestres ( dreta) ajuda alsalumnes  a mesurar la densitat de cràters en superfície en diversos ambients. Acontinuació s’obtenen estimacions d’edat per a distintes regions de Mart

L’estudi de l’evolució estel·lar permet als alumnes identificar l’hidrogen, heli i els diversos metalls en els espectres de les estrelles a diferents temperaturas ( dreta), i mijantcant l’ajust dels perfils radials de les corbes d’intensitat lluminosa de les estrelles del cúmul ( dreta)podem determinar l’edat d’un cúmul esteL·lar utilitzant l’escala cromàtica i el diagrama de lluminositat .

Els alumnes aprenen l’estructura i l’evolució de les galàxies, així com l’escala de distàncies extragalàctiques, mitjantçant l’anàlisi d’imatges ( esquerre) i l’espectre ( dreta) de galàxies en l’univers local i llunyà.

Mitjantçant l’estudi dels espectres dels nuclis galàctics actius (AGN en anglès) , els alumnes són capaços de determinar desplaçaments al roig i  calcular les distàncies dels objectes  ( esquerre) i estimar lluminositats, amplàries equivalents i altres propietats de les línies espectrals ( dreta).

Aquestes aplicacions web són invariants en la plataforma ( que es pot executar en un PC amb Windows, un ordinador Mac, o sota els sistema operatiu Linux), i no requereixen que el software siga descarregat o intal·lat a l’ordinador. Ela alumnes poden  interactuar amb les imatges astronòmiques i espectres obtinguts per una sèrie d’observatoris terrestres i espacials, així com de les missions de les naus espacials de la NASA.

El projecte sobre Educació per la pau presentat pel Col·lectiu Cultura de Pau de l’IES Andreu Sempere d’Alcoi ha resultat finalista dels XIII Premis d’Innovació Educativa Ciutat d’Alzira 2011 per a la categoria d’Educació Secundària. El jurat ha destacat l’alta qualitat del treball presentat i ha recomanat la seua difusió.

En nom del col·lectiu d’alumnat i professorat que va participar en el projecte Jesús Martínez Vargas, professor de l’IES Andreu Sempere, va recollir el diploma com a finalista de mans del regidor de Cultura de l’Ajuntament d’Alzira, Carlos Correal.

Dedicat a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans

per la seva enorme tasca de posar al dia, amb tanta promptitud,

la normativa lexical de la nostra llengua

 

Permet-me dona, que faci una esmena

a l’únic vici del teu noble estil,

que, potser per afany antiviril,

gènere i sexe confon i malmena.

 

Si té una dona una professió

només per homes fins ara exercida,

has de pensar que pot ser suïcida

feminitzar-la amb un nom carrincló.

 

Si una dona és doctor i li dius doctora,

no està gens malament, car t’ho permet

(sense forçar cap deure ni cap dret)

l’analogia de senyor i senyora.

 

Si és dentista, l’hauràs de deixar igual:

no fóra bo de dir-li “dentistessa”;

si és metge, sí que li pots dir metgessa

sense fer cap error gramatical

 

(tot i que el nom també escau a la dona

que és del metge d’un poble la muller).

I, si fas cas de tot el que et diré,

detectaràs què sona i què no sona.

 

Si una dona fa versos, és normal

de dir-li poetessa (fóra indigne

pensar que el femení no li és prou digne,

o bé que el masculí li fa menys mal).

 

És lleig, en canvi, dir-li “la poeta”

ferint la concordança i el bon gust;

però, és que a més a més és tan injust

com dir “profet” a un home que és profeta.

 

I viceversa: si dius “prostitut”

a un home que es dedica al vell ofici

que permet fer amb el cos un benefici,

¿què et privarà de dir-li també “put”?

 

O si una dona (i d’això pren-ne nota)

pilotés helicòpters i avions,

ni que et doni el ser dona mil raons,

¿seràs capaç de dir-li mai “pilota”?

 

Igualment trobaria que és molt trist

decidir que és “planet” aquest planeta,

dir “trompet” a un que toqui la trompeta

i a un arrencaqueixals dir-li “dentist”.

 

Els gèneres i els sexes, escriptora,

no són mai totalment coincidents,

i, per més que t’hi facis amb les dents,

cap furor femení no és mai “furora”.

 

Els codis de la llengua són molt nets:

no tenim “sargantans”, ni “cocodriles”,

ni “cigals”, ni “llenguades”, ni “mandriles”,

ni “gavins”, ni “esparveres”, ni “orenets”.

 

Ni un tren no pot ser el mascle d’una trena,

ni és una fila el femení d’un fil,

ni vila no designa “dona vil”,

ni mai no fan l’amor el be i la bena.

 

I és que, posem per cas, un esparver

tant pot ser mascle com pot ser femella;

el seu nom masculí s’aplica a ella

i a ell ensems. No hi tenim res a fer.

 

Homes i dones, rebutgem la broma

dels hòrrids masculins i femenins!

El sexe i el llenguatge són sublims;

si fent l’amor no hem de ser mai mesquins,

tampoc no hem de ser un plom usant la ploma.

Salvador Oliva, El somriure del tigre, Quaderns Crema, B. 1986