Pep Vañó

Departament de Física i Química

“… la música i la ciència tenen en comú el fet que són pures i están relacionades amb l’ànima, sense relació amb les coses com el pa o la mantega. Són responsables de l’evolució de la raça humana, i és la nostra responsabilitat també veure fins on poden arribar. En cert sentit, tenen un esperit artístic comú”

Al llarg del segle XX, s’ha anat formant un erroni estereòtip al voltant de la figura dels músics de rock. El de persones incultes, el mode de vida de les quals és el del famòs tòpic “ sexe, drogues i rock and roll”. Però, com en tots els estereòtips, aquesta és una visió que resulta pràcticament falsa en la majoria de les ocasions,

Un dels exemples més clars de la falsetat d’aquests mites ( o tòpics, millor dit) el troben en aquells rockers, que d’una forma o altra, han compaginat la seua vida musical amb la ciència. L’exemple de Brian May   (guitarriste de Queen i astrofísic) es ben coneguda.

Però el cas de Brian May no és l’únic. La llista de conegudes estrelles del rock que han estudiat carreres de ciències i s’han dedicat, o es dediquen, a la investigació o docència és més extensa. Poseu el volum ben alt. Comencem.

Co-fundador i vocaliste del grup de rock californià Bad Rerligion. Graffin estudià antropologia i geologia en la Universitat de California (UCLA) i obtingué el seu doctorat (PhD) l’any 2003 en la Universitat de Cornell, amb una tesi relacionada amb la zoologia anomenadaMonism, Atheism and the Naturalist Worldview: Perspectives from Evolutionary Biology”.

Actualment, Greg Graffin es professor de ciències en la Universitat de Cornell. Durant un semestre sencer, el seu frenètic dia oscil·la entre la seua tasca de professor pels matins  (preparant xerrades de biologia i donant classe als seues alumnes), i la seua vida de rocker la resta del dia, gravant un nou disc junt als seus companys de Bad Religion : “Mai he treballant tant durament en ma vida” diu Graffin, “ però és l’única manera de combinar ciència i música”.

Guitarriste i cantant de The Offspring,una mítica banda de punk rock californianà, Dexter Holland fou un dels millors estudiants del seu institut (el “ valedictionari” de la seua promoció, un títol que es concedeix a l’alumne amb les millors notes). Més tard, Holland estudià Biologia en la Universitat del Sur de California (USC), especialitzant-se en Biologia Molecular, i estigué a punt de doctorar-se en microbiologia, però abandonà per centrar-se en la seua banda de rock. Segueix en actiu amb el seu grup. I fa unes setmanes actuaren en Espanya.

Vocaliste d’altre grup de punk rock californià, The Descendents, Milo Aukerman és doctor en Bioquímica per la Universitat de California i actualment treballa en la investigació científica en l’empresa privada, concretament en la multinacional Dupont. Aukerman desenvolupà la seua activitat investigadora a l’àrea de la biotecnologia vegetal, amb interessants publicacions.

Els fans del grup recordaran que el primer álbum s’anomenava “Milo Goes to the College”,la qual cosa és una parany  encobert, ja que en aquesta época anava realmenta a la Universitat.

Igual que altres rockers, Milo també troba relació entre el punk i la ciència, tractant ambdúes matèries com medi per cercar la llibertat. Però, sovint s’ha vist obligat a relegar la seua activitat científica per la seua carrera musical. “ No puc fer una gira i ciència a la vegada, a menys que algú construeixca un laboratori en la part trasera de l’autobús”.

Tom Scholz, el líder de Boston,una de les millors bandes de rock dels anys 70, és un enginyer mecànic format, ahí va, en el Massachusetts Intitute of Tecnology (MIT) , on es graduà i realitzà un master. Ja des de petit tenia una forta inclinació per col·lecionar tot tipus de bicicletes, models d’avions…. Sempre amb l’objectiu d’arreglar o crear nous invents: “Jo era un manites, un constructor i un inventor des de que tinc memoria”

Scholz compaginava la música amb un lloc com enginyer de disseny en l’empresa Polaroid. Començà a tocar la guitarra amb 21 anys i en plé apogeu de la seua carrera empleà els seus coneixements científics i tècnics per inventar, en 1982,  l’amplificador de guitarra per auriculars conegut com Rockman.

Guitarriste ocasional en les bandes de rock Steely Dan i en The Doobie Brothers, Jeff “Skunk” Baxter es conegut com a consultor de sistemes de defensa, especialitzat en míssils, col·laborant inclús com assesor del Congrés dels EEUU i amb la NASA. Durant la seua carrera com músic, Baxter s’interessà en la tecnología empleada en les grabacions i començà a estudiar pel seu conte els algoritmes de compressió de dades. De forma autodidacta investigà els sistemes de míssils i el seu interés augmentava fina al punt de publicar un article que li obrí les portesa la consultoria científica de Defensa.I aquesta frase demostra  la seua motivació:

“Nosaltres pensaven que les taules de mescles eren per reproduir discos fins que arribaren els rapers i començaren a utilizar-les com instruments, i també pensaven que els avions eren per transportar passatgers fins que els terroristes demostraren que podien ser usats com míssils. El meu objectiu és investigar les tecnologies existents i intentar trobar altres formes d’usar-les”.

Famòs mundialment per formar un dels duos de cantautors més coneguts, Art Garfunkel era tot un amant de les matemàtiques. Aquest integrant de Simon and Garfunkel estudià en un principi història de l’art i, més tard, conseguí un master en matemàtiques. Compaginant la seua vida musical amb la científica, arribà a tenir un treball com a professor d’una escola privada, Litchfield i inclús inicià un doctorat sobre educaciómatemática (el qual abandonà perquè la seua vida musical era aleshores massa activa).

Deixem pel final un dels guitarristes millors de tots els temps. Brian May. Sir Brian Harold May, del grup Queen, és un vertader apassionat de l’Astrofísica. Estudià física i matemàtiques en el el Imperial College de Londres,i inclús estigué en les Illes Canàries, estudiant diversos fenòmens astronòmics en l’Observatori del Teide. Però l’enorme èxit del seu grup li impedi continuar amb el seu treball científic.

En l’any 2007, quan ja s’havia acabat la seua trajectòria com a guitarriste de Queen, decidí finalitzar allò que havia començat trenta anys abans. Pocs podrien pensar que l’autor d’himnes comWe Will Rock You o The Show Must Go On és també el responsable de la tesi  “Velocitat radial en el núvol de pols zodiacal”.

També té el títol honorífic de la Universidad John Moores, en Liverpool, on sol assistir als actes de major importància i doctor honoris causa por la Universidad de Hertfordshire. A més a més, és coautor d’ un llibre anomenat Bang! The Complete History of the Universe i col·laborador  del programa de la BBC Sky at night.

Com deiem al principi, les coses no són tan simples com semblen. De la mateixa manera, però a l’inrevès, podem trobar científics amb una doble vida musical. Ahí tenim l’exemple del famòs físic i divulgador Brian Cox, que també ha tocat en un petit grup de rock al grup Max-Q format en exclusiva per astronautes. Tal vegada, com deia May, la música i la ciència no estiguen tan separades.

La Secció Filològica de l’ICE es reuneix a Alcoi el dia 20 d’octubre de 2011 amb motiu del seu centenari i dels de T. Llorente, J. Maragall, E. Valor i M. Sanchis Guarner

El centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, creada el 1911, coincideix amb els centenaris de la mort de Teodor Llorente i Joan Maragall i del naixement d’Enric Valor i Manuel Sanchis Guarner, figures del màxim relleu en les nostres lletres. Teodor Llorente va ser el principal impulsor de la recuperació de la llengua literària al País Valencià. Joan Maragall, Manuel Sanchis Guarner i Enric Valor van ser membres de la Secció Filològica.

Amb aquest motiu, la Secció Filològica de l’IEC, a part de participar en l’homenatge a Manuel Sanchis Guarner a la Universitat de València el matí del dia 20 d’octubre, va voler desplaçar-se a Alcoi per celebrar-hi una de les seues reunions ordinàries i va organitzar, amb el suport de l’Ajuntament d’Alcoi, una jornada commemorativa de tots aquests centenaris.

Aquests actes constitueixen l’obertura formal del centenari de la Secció Filològica en terres valencianes, després que s’hagen celebrat altres actes inaugurals a Palma, Barcelona i Perpinyà. Les activitats del centenari s’estenen a tot el territori lingüístic i volen incloure tots els nivells, des dels més institucionals i acadèmics fins als més populars i participatius.

Així, la coincidència dels centenaris de la Secció filològica i de Joan Maragall ‒preconitzador de la paraula viva en el seu Elogi de la paraula‒ ha impulsat la convocatòria de l’acció participativa 2011, l’any de la paraula viva, que convida els mitjans de comunicació, els creadors, els ensenyants, les entitats, les empreses i tothom en general a promoure tota mena d’iniciatives que contribueixen a descobrir, compartir, exercitar i celebrar la vitalitat, la creativitat expressiva i el dinamisme innovador de la nostra llengua.

Podeu veure el conjunt d’aquestes activitats a l’adreça:

http://taller.iec.cat/filologica/centenari

 

 Pep Vañó

Departament de Física i Química

Shechtman, nascut a Tel Aviv el 1941, exerceix des de 1972 a l’Institut de Tecnologia de Haifa i s’ha convertit avui en l’únic guanyador en solitari dels Nobel 2011 corresponents a l’àmbit científic, ja que els restants van ser compartits.

La Reial Acadèmia de les Ciències de Suècia premia el científic israelià Daniel Shechtman pel seu treball “notable, solitari, tenaç i basat en sòlides dades empíriques”, segons l’argumentació de l’Acadèmia.

L’estudi demostra que aquestes estructures dels quasicristalls no són periòdiques, és a dir, que aquests materials no es poden construir per la repetició i juxtaposició d’unitats menors.

Daniel Shechtman, Premi Nobel de Química 2011

Física de materials: En la descripció de la matèria, hi ha dos opòsits diametrals, el cristall o matèria ordenada i geomètrica i el vidre o matèria amorfa. La qualitat bàsica del cristall és l’arranjament geomètric de la matèria, la simetria, la qual es basa íntimament en la disposició que adopten els àtoms d’aquest cos cristal·lí. Les estructures cristal·lines es caracteritzen per la seva repetibilitat. Però, pot haver-hi ordre sense repetició? Sí, és el cas dels quasicristalls, on la disposició ordenada dels àtoms és fa de tal manera que és impossible la repetició. Daniel Schechtman, el descobridor d’aquesta forma de la matèria, ha rebut avui el Premi Nobel de Química.

Electromicrografia d’un aliatge quasicristal·lí d’alumini, coure i ferro. La primera estructura quasicristal·lina fou observada per Daniel Schechtman en el seu microscopi un matí d’abril del 1982. Després de trenta anys, bona part dels primers esmerçats en fortíssimes controvèrsies científiques i tècniques, Schechtman ha rebut el Nobel de Química.

La descoberta dels quasicristalls

El 8 d’abril de 1982, Shechtman descobrí una estructura cristal·lina considerada fins aleshores com impossible,i no la rebutjà, malgrat que en eixe moment es deia a si mateix: “ Una criatura semblant no pot existir”.

Molt col·legues es burlaven d’ell i el marginaren. És més, el director del grup d’investigació al qual pertanyia li donà un llibre en el qual figurava el dogma vigent.Passà molt de temps fins que el descobriment passà els filtres del sistema cienfic :“Yo le dije que estábamos frente a algo que iba más allá de lo que decía ese libro”, relatà el investigador israelí. Un día després, el director li demanà que abandonarael grup, perquè era una “vergonya” pera ell. Shechtman aprengué de la seua experiència que un científic és bo quan és humil i està disposat a escoltar resultats inesperats. Així, el guardó d’avui sembla ser un premi  Nobel a la tenacitat.

Els quasicristalls, també anomenats sòlids quasiperiòdics, són mals conductors de l’electricitat i extremadament durs i resistents a la deformació, de manera que s’empren per recobriments protectors antiadherents.En contra d’allò  esperat, la conductivitat dels quasicristalls augmenta amb la temperatura.

  • Quasicristalls amb titani poden servir per emmagatzemar hidrogen, Tal vegada es trobe una aplicació en la transformació del calor en energia elèctrica.
  • Un fabricant suec fabricà acer amb incrustacions de quasicristalls, per a  fulles d’afaitar i instrumental per operacions oftalmològiques.
  • Altres científics experimenten amb els quasicristalls per crear revestiments de paelles, diodes que consumeixen menys energia i aïllants tèrmics

Els cristalls

Shechtman es expert en cristtalls (cristal·lògraf), que constitueixen un dels principis bàsics de construcció de matèria inanimada. En la sal comuna, els àtoms de sodi i clor tenen una disposició regular i s’ordenen sempre mantenint la mateixa distància entre si. En les tres dimensions, aquest patró es repeteix de forma regular ( cel·la unitat).

Un cristall té un ordre intern determinat. Els àtoms adopten un ordre regular. A partir d’aquesta observació que es repeteix en gran quantitat de substàncies, els científics establiren una regla bàsica: tots els cristalls n’estan formats per partícules disposades de forma regular seguint un patró que es repeteix en tot el cristall, obtenint-se una xarxa tridimensional , que posseix simetria.

Schechtman es trobà amb les primeres evidències d’un material quasicristal·lí en el 1982. Un altre hauria deixat de banda la troballa. Les estructures trobades eren, al capdavall, aberrants. I, amb prou feines, Schechtman no tenia més que unes quantes micrografies al seu favor. La defensa que va fer Schechtman d’una línia de recerca fonamentada en els quasicristalls li valgueren atacs tant des de la pròpia casa, Technion, com des de fora. Va haver de plegar del grup de recerca on s’estava.

En el 1984 apareixia l’article fundacional de la recerca en quasicristalls. El material consistia en un aliatge d’al·lumini i manganès (Al-14-at.%-Mn). En l’article s’examinava la paradoxa entre una simetria de grup de punt icosahèdric (sense repetitivitat), i amb propietats cristal·lines pel que fa a la difracció que no s’adeien amb aquesta estructura. L’article també repassava les condicions de fossa per tal d’obtindre aquesta estructura semicristal·lina.

Amb el temps, el coneixement dels quasicristalls anà afermant-se i guanyant credibilitat. La descripció geomètrica (matemàtica) dels quasicristalls hi ajudà força, així com l’analogia amb els mosaics aperiòdics de l’art àrab, o amb els tessel·lats aperiòdics de Roger Penrose.

Patró de difracció d’electrons d’un quasicristall de Zn-Mg-Ho icosahèdric

Un exemple de mosaic aperiòdic al Santuari de Darb-i Imam, a Isfahan

Alhora, s’han descobert en el laboratori diverses menes de quasicristalls. També s’ha comprovat la seva existència a la natura, per exemple en mostres minerals fluvials. Les estructures quasicristal·lines que hom pot induir en l’acer n’augmenten la impenetrabilitat. Així, ara, els quasicristalls són un material ben respectable, tant per fer estris de cuina més termoresistents o motors que suporten millor el contacte amb biocombustibles.

Opinions de Dan Shechtman

  • “Avui en dia Israel encara produeix científics de classe mundial. Però, a menys de què es facen canvis , el rendiment minvarà en transcòrrer els anys. Crec que els professors entenen la matèria, però per arribar a un punt d’excel·lència cal portar gent competent que ensenye coses punteres,i l’educació de la ciència comença en una etapa  molt primerenca”.
  • No sembla que l’Estat d’Israel li donàs cap importància al nostre treball i això es manifestà en els massius retalls pressupostaris: “ el sistema educatiu ha donat passes recents oposades a períodes previs que tampoc foren bons”.
  • “ Perquè Israel tinga científics cal educar-los des del jardí d’infància, la qual cosa permet nodrir a la Universitat de gent que vol ser científica”, diu, i afegí que “ cal donar un bon exemple als xiquets, i aquells que poden fer-ho són els mestres”.
  • “ Si els professors poden servir de model a seguir, són positius i porten el cartell de progrés, alfabetisme, ciència i lliure pensament, els estudiants els seguirán”, remarcà el científic.

Isabel Vilaplana

2º Bachillerato C

 1. Introducción

 El Hierro es una isla de origen volcánico. A diferencia del resto de las islas del archipiélago canario, que actualmente se encuentran en su tercera fase de formación, el Hierro aún se encuentra en la primera. Se cree que tiene una edad de aproximadamente un millón de años.

Su formación tuvo origen cuando el magma del interior del núcleo de la tierra, rompió el fondo marino creando una gran brecha con forma de “Y” a través de la cual empezó a salir lava, iniciándose así la formación de la isla. Las diferentes erupciones volcánicas a lo largo de la historia han expulsado más materiales ampliándose así el tamaño de la isla hasta el que conocemos actualmente. La última erupción volcánica tuvo lugar en 1793.

El Hierro es la isla con más volcanes del archipiélago canario, cuenta con 500 cráteres a cielo abierto, 300 cubiertos por lava y 70 cuevas y tubos volcánicos. En la parte central de la isla se encuentra la cumbre, donde están los picos de los volcanes más altos.

Cabe destacar también que la forma “Y” de la isla como “mordida” por los lados, no se debe solamente a la grieta que originó la isla, sino también a tres enormes desplazamientos de terreno hacia el mar, debido a la inestabilidad de la isla tras su formación. Es una zona con riesgo sísmico y volcánico.

2. Noticias más recientes

A lo largo de las últimas semanas, los distintos medios de comunicación nos han informado sobre una serie de terremotos, todos ellos de poca intensidad, que han tenido lugar sobretodo en la parte sur de la isla.

A fecha 20 de septiembre, los terremotos empezaron a aumentar de los aproximados 10 diarios que se sucedían hasta la fecha, a los 50 registrados ese mismo día y con una magnitud superior a los 2,5º en la escala Richter. Fue entonces cuando los distintos colectivos sociales se organizaron para informar a los habitantes de la isla sobre los protocolos a seguir en caso de un terremoto de mayor intensidad o en caso de erupción volcánica.

Dos días después, eran ya 7.000 terremotos registrados. Sin embargo, el llamado semáforo volcánico seguía en verde (sin riesgos o situación normal). Finalmente el día 26, el semáforo pasó a amarillo, debido a la concentración de los seísmos en espacios de tiempo más reducidos y al aumento de su intensidad. Fue este mismo día cuando los medios explicaron al resto de la población española las causas de dicha actividad sísmica. La causa principal era una entrada de magma en la corteza oceánica de la isla. Al parecer, esta entrada estaba produciendo una pequeña fractura del edificio insular, es decir, en los asentamientos de la isla. La cuestión hasta este momento era que si dicho magma tendría la suficiente energía como para salir al exterior por uno de los numerosos cráteres existentes en la isla.

La actividad sísmica seguía sucediéndose, hasta que finalmente, el día 27, se llevó a cabo la evacuación de varios vecinos residentes en las zonas con mayor actividad sísmica, así como el de dos colegios en estas zonas. Un día más tarde (28 de septiembre), los diferentes cargos públicos tanto de España como de la isla, informaron de que se iban a desplazar hasta El Hierro medios humanos y materiales para reforzar la asistencia en caso de emergencia. Estos medios serían los encargados de mantener las comunicaciones así como de proporcionar asistencia sanitaria si fuera requerida. También fueron trasladados el grupo de emergencias y salvamento, un mando de puesto avanzado y un grupo del ejército.

Las autoridades seguían tranquilizando a la población, ya que, si se producía lo esperado, la erupción sería no violenta, y esta tan solo aumentaría el tamaño de la isla, aunque sin embargo sí produciría graves incendios forestales, que en un principio, no serían difíciles de controlar. Por otro lado, algunos expertos señalaban que también era probable que tras la erupción surgiera una nueva montaña.

3. Datos geográficos, geológicos y conclusión

Como ya hemos dicho en el apartado anterior, los terremotos registrados en la isla de El Hierro se deben a la entrada del magma del interior de la tierra a una profundidad de entre 12 y 14 Km. por debajo de la superficie de la isla. Este movimiento de magma, o roca fundida, era el que producía los temblores. Todo esto, hacía suponer a los expertos una inminente erupción volcánica. A esto, hay que sumarle otro indicio; la elevación del terreno, pues desde que estos temblores han ido sucediéndose se ha registrado una pequeña elevación del terreno de entre 20 y 25 milímetros, y un tercer factor, que aunque no llegó a producirse, es tenido muy en cuenta para advertir sobre estos fenómenos: el incremento del nivel del dióxido de carbono.

Pese a todo esto, lo más importante era saber si dicho magma tendría la fuerza y energía suficiente para poder salir al exterior, y a través de dónde saldría. Contrariamente a lo que podamos pensar, el magma no saldría a través de todos los conos volcánicos de la isla, que como ya hemos mencionado en el primer apartado tiene más de 500, sino que lo haría a través de una nueva fisura que se crearía con la presión de la lava en su ascenso hacia la superficie. Esta salida daría lugar a un nuevo cono o cráter volcánico.

Los expertos señalaron que en caso de erupción esta ni sería violenta ni contaría con grandes explosiones. Se trataría de un volcán de los denominados “stromboli”, caracterizado por una erupción en la que primero sería expulsado una especie de magma viscoso seguido de pequeñas explosiones pero sin abundantes cenizas.

No se sabía el lugar donde la erupción tenía más posibilidades de producirse. Sin embargo todos los indicios, como los terremotos, señalaban el área del Golfo y Julán, donde más seísmos se han registrado. Sin embargo, también era probable que si el magma se encontrara con elementos muy duros en su salida este se desviaría a izquierda o derecha, llegando incluso a salir por el mar. Aún así, tampoco saldría todo el magma, sino que solo saldría una pequeña parte mientras que el resto se quedaría dentro enfriándose y solidificándose.

En el caso de que la erupción tuviera lugar en la isla, es decir en suelo firme, la lava se extendería hasta la costa, aumentando así, una vez esta lava se solidificara, las dimensiones de la isla. También es posible que los restos de esta erupción una vez solidificados crearan una nueva montaña o cráter volcánico.

Finalmente, cabe destacar que aunque actualmente la alarma parece haber descendido y que esta actividad se ha calmado,  esto no significa que el riesgo de erupción esté totalmente desactivado.

4. Bibliografía

 La Vanguardia:

http://www.lavanguardia.com/vida/20110928/54222652387/la-erupcion-de-el-hierro-creara-un-nuevo-volcan.html

http://www.lavanguardia.com/vida/20110930/54223472000/la-isla-de-el-hierro-se-ha-abombado-3-5-cm-desde-que-empezo-la-crisis.html

 El Mundo

http://www.elmundo.es/elmundo/2011/09/26/ciencia/1317044937.html

 ABC

http://www.abc.es/agencias/noticia.asp?noticia=952478

Hosteltur

http://www.hosteltur.com/138010_hierro-ve-riesgo-erupcion-volcanica-oportunidad-turistica.html

 Cadena Ser

http://www.cadenaser.com/sociedad/articulo/destino-hierro-tiemble/csrcsrpor/20111002csrcsrsoc_5/Tes

El País

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/va/pasar/Hierro/elpepisoc/20111002elpepisoc_8/Tes

 La Rioja

http://www.larioja.com/agencias/20110928/mas-actualidad/sociedad/evacuacion-debido-terreno-volcanico-inestable_201109281253.html

RTVC

http://www.rtvc.es/noticias/v%C3%ADdeo-un-volc%C3%A1n-que-despierta-77521.aspx

Wikipedia

http://es.wikipedia.org/wiki/El_Hierro

Monitor sísmico

http://www.iris.edu/seismon/

Las pioneras_portada

PEP VAÑÓ

Departament de Física i Química

Aquest llibre –escriu la mítica biòloga Rita Levi-Montalcini, Premi Nobel de Medicina-està destinat a les noves generacions. El seu objectiu és fer-les conscients de les fonamentals aportacions científiques que feren les seues avantpassades des de dos segles abans de l’era cristiana fins al segle XX. Una època històrica en la que la pertinença al gènere femení es veïa com un impediment per qualsevol tipus de desenvolupament intel·lectual.

Durant segles les dones estigueren excloses. En el passat, les que destacaven per la seua saviesaeren considerades bruixes i se les enviava a la foguera, i inclús quan s’abolí aquesta persecusió, tan ferotge com absurda, els filòsofs i científics, inclosos els coneguts com “ il”lustrats”, seguiren alimentant el mite de l’absoluta superioritat intel·lectual de l’home.

En la majòria dels casos no es reconeixia l’aportació de les dones. I quan s’admetien els seus assoliments, s’atribuïen a la influència dels pares, germans o homes: en definitiva,a figures sempre pertanyents al gènere masculí.

En realitat, al llarg de tota la història i fins l’època actual la dona ha contribuït al desenvolupament científic en la mateixa mesura que l’home, encara que ha desenvolupat,a més, el paper de dona i mare.

Durant mil·lenis s’ha impedit que el 50% de la humanitat tinga ple accés al coneixement i s’ha justificat aquesta exclusió al·legant la menor fortalesa física d’aquesta part de la població. I, no obstant açò, la força física no té res a veure amb les capacitats mentals.

Les personalitats femenines que es contemplen en el present assaig confirmen que les capacitats intel·lectuals no són monopoli del sexe masculí. En la dona preval, a més, una capacitat innata d’adaptar-se a les condicions ambientals.

Les poques dones que assoliren obrir-se camí en les ciències experimentals, com les matemàtiques, la física i l’astronomia, pertanyien a una èlite sociocultural que podía contar amb el recolzament de tutors particulars.

Per demostrar que les dones tenen un passat, i un present, científic, mostrant al mateix temps les injustícies i dependències que tingueren que sofrir al llarg dels segles , el procediment que Rita Levi-Montalcinii Giiuseppina Tripodi han seguit en aquest apassionat i apassionant llibre es presentada  la inqüestionable evidència que proporcionen suscintes biogràfies de dones científiques com les matemàtiques Hipàtia, Sophie Germain, Sofia Kovalevskaia i Emily  Noether, les astrònomes Caroline Herschel, Williamina Fleming, Henrietta Leavitt, Cecília Payne Goposchkin, Margaret Burdige i Vera Ruben, Mary Wortley Montagu, a la qual tan deu la vacunació moderna, les físiques Émilie du Châtelet, Marie Curie, Lise Meitner, Irène Joliot-Curie, Maria Goepper Mayer i Chien-Shiung Wu, químiques com Rosalind Frankling i biologues com Gerty Cori, Barbara McClintock, Doroty CrowfordHodkini Christiane Nüsslein –Volhard.

Fitxa técnica:

Rita Levi-Montalcini y Giuseppina TripodiLas pioneras. Traducción de Lara Cortés. Crítica, Barcelona, 2011. 123 pp. 16,00 €

Nota: Llibre molt recomanable pels alumnes de 4rt d’ESO que cursen l’assignatura Treball Monogràfic d’Investigació ( TMI).

El Departament de Filosofia organitza el concurs Atreveix-te a pensar!. Va dirigit a grups a partir de 4t d’ESO i consisteix en buscar frases cèlebres de grans pensadors i pensadores i transformar-les en altres diferents com per exemple “Pienso, luego existo” (Descartes) en “Pienso, luego estorbo” (anònima). Els participants han de presentar frases amb el nom de l’autor i la transformació original.

 Es valorarà la originalitat, el nivell filosòfic, la gràcia i imaginació de les propostes.

Hi ha dos premis: un per votació de l’alumnat i un altre per votació del professorat. Els premis són dos esmorzars complets i suculents a la cafeteria del centre o un exemplar de La fenomenología del espíritu de Hegel, a triar.

La recepció de propostes és fins el dia 7 de novembre (dilluns) i el dia de la votació el 17 de novembre (Dia de la Filosofia). Una selecció de les millors frases serà exposada al vestíbul del centre.

VIRGILIO COLOMINA

Ex comentarista de cine de Ràdio Jove y actual de Radio Alcoy- Cadena SER

Si nos preguntan acerca de la historia que sustenta la última película de Terrence Malick, nos limitaríamos a decir que trata acerca de una familia con un padre autoritario, decidido a educar a sus hijos con la idea de que la vida no los engulla, por ello los trata con una dureza irracional, la madre es lo opuesto, un ser dulce que les transmite amor. Todo ello en el marco del medio oeste norteamericano, la América de Eisenhower. Pero no es esto lo que el espectador percibe y por ello asiste a una proyección que le resulta incómoda y a veces incomprensible  incluso insoportable.

Los que hemos seguido la trayectoria del director tejano no nos extraña nada de lo que vemos en la pantalla, parece Malick un perfeccionista pero si lees la opinión de sus directores de fotografía bien Almendros o Emmanuel Lubezki, parece ser que Malick no repite apenas los planos y les deja bastante libertad. He de reconocer que estas opiniones, vamos a llamarlas técnicas, me desconciertan pues siempre había pensado que Malick para lograr esa maravillosa puesta en escena de la extraordinaria Días de cielo, habría tenido que repetir hasta la saciedad secuencias enteras hasta conseguir esa luz maravillosa que inunda toda la película.

Cuando visionamos La delgada línea roja, entendimos un poco más a Malick empeñado en captar gestos, además de transmitir su visión panteísta del ser humano y su relación íntima con el universo. Malick estaba más cerca que nunca de Emerson pero a mi personalmente lo que me fascinaba de su cine no era la relación perfecta que se podía establecer entre los diferentes planos, en otras palabras: el montaje, lo que me llamaba la atención eran los gestos que aparecían a lo largo del metraje y presentes ya en su primer film: Malas tierras en la que Martin Sheen reproducía de manera mimética al mismísimo James Dean. Sería suficiente acercarnos a un film muy comercial como Leyendas de pasión de Edward Zwick, con un precisamente Brad Pitt emulando también a Dean para comprender que es lo que persigue Malick y no Zwick.

Es obvio que Terrence Malick con su decisión de no tener vida pública, ni siquiera acudió a Cannes a recoger la Palma de Oro, ni conceder ningún tipo de entrevista u opinar sobre su obra, ha conseguido una especie de aura casi litúrgica en torno a su persona y a su obra.

Volviendo  a El árbol de la vida, Malick, al igual que hiciese Kubrick en su mítico 2001: Una odisea del espacio, ha ido mucho más allá de contarnos la historia de una pequeña e insignificante familia (tal vez la suya) y ha querido contarnos el nacimiento del mundo, el origen de la vida, del cosmos, no hay que olvidar sus convicciones trascendentalistas y que se concreta en un  prólogo de aproximadamente media hora, sobre ese origen de la vida (aquí si que hay que constatar que Kubrick fue más conciso con sus famosos flash forwards) y en un discutido epílogo, en el que se le reprocha un cambio desde el panteísmo al judeo-cristianismo, en el que todos los personajes se reencuentran en una playa, especie de cielo. Si hacemos caso a la cita de El libro de Job con la que se abre la película tal vez tengan razón los que ven un cambio ideológico en Terrence Malick.

Creo que Malick ha creado un maravilloso poema acerca de la vida, de su significado, de hondas raíces panteístas (quisiera ser médico de la tierra, declama Linda Mainz en Días de cielo) aún con las dudas que genera El libro de Job y esa pregunta latente a lo largo de la película: el porqué los hombres buenos son sometidos a las pruebas más espantosas y el inocente siempre sufre más que el que no lo es.

El árbol de la vida está construida de acuerdo con la concepción del cine del director de Días de cielo, un estilo que transita desde la fragmentación y el pequeño gesto a la estilización y perfeccionismo de algunos planos o secuencias. Malick filma cortas secuencias  y a partir de ellas vamos conociendo a sus personajes, lo que a veces nos conduce al desconcierto al que contribuye una  voz narrativa que va alternándose entre los diferentes personajes, situándose en más de un momento fuera de la misma narración para adentrarse en cuestiones filosóficas.

Sergi Sánchez, creo que acierta al decir que Malick, influido por Martin Heidegger (por  el que manifestó un profundo interés, hasta llegar a centrar su tesis doctoral en las teorías del filósofo alemán) ha realizado un poema metafísico sobre los orígenes del tiempo o sobre lo que significa empezar a explicar una historia cuando apenas hay luz que nos saque de la oscuridad.

Pero Malick es un cineasta sincero, maestro en captar el más mínimo pero revelador gesto. Su convicción acaba por atraparnos, la belleza de sus imágenes es indiscutible, la armonía que desprende la visión global de su película: imagen, música , voz … es la de esa naturaleza, ese planeta, ese universo en el que el hombre se funde y alcanza a Dios.

Para siempre quedará ese hermoso y pequeño pié de un recién nacido acunado en las palmas de la manos de su padre.