El Departament de Filosofia organitza el concurs Atreveix-te a pensar!. Va dirigit a grups a partir de 4t d’ESO i consisteix en buscar frases cèlebres de grans pensadors i pensadores i transformar-les en altres diferents com per exemple “Pienso, luego existo” (Descartes) en “Pienso, luego estorbo” (anònima). Els participants han de presentar frases amb el nom de l’autor i la transformació original.

 Es valorarà la originalitat, el nivell filosòfic, la gràcia i imaginació de les propostes.

Hi ha dos premis: un per votació de l’alumnat i un altre per votació del professorat. Els premis són dos esmorzars complets i suculents a la cafeteria del centre o un exemplar de La fenomenología del espíritu de Hegel, a triar.

La recepció de propostes és fins el dia 7 de novembre (dilluns) i el dia de la votació el 17 de novembre (Dia de la Filosofia). Una selecció de les millors frases serà exposada al vestíbul del centre.

VIRGILIO COLOMINA

Ex comentarista de cine de Ràdio Jove y actual de Radio Alcoy- Cadena SER

Si nos preguntan acerca de la historia que sustenta la última película de Terrence Malick, nos limitaríamos a decir que trata acerca de una familia con un padre autoritario, decidido a educar a sus hijos con la idea de que la vida no los engulla, por ello los trata con una dureza irracional, la madre es lo opuesto, un ser dulce que les transmite amor. Todo ello en el marco del medio oeste norteamericano, la América de Eisenhower. Pero no es esto lo que el espectador percibe y por ello asiste a una proyección que le resulta incómoda y a veces incomprensible  incluso insoportable.

Los que hemos seguido la trayectoria del director tejano no nos extraña nada de lo que vemos en la pantalla, parece Malick un perfeccionista pero si lees la opinión de sus directores de fotografía bien Almendros o Emmanuel Lubezki, parece ser que Malick no repite apenas los planos y les deja bastante libertad. He de reconocer que estas opiniones, vamos a llamarlas técnicas, me desconciertan pues siempre había pensado que Malick para lograr esa maravillosa puesta en escena de la extraordinaria Días de cielo, habría tenido que repetir hasta la saciedad secuencias enteras hasta conseguir esa luz maravillosa que inunda toda la película.

Cuando visionamos La delgada línea roja, entendimos un poco más a Malick empeñado en captar gestos, además de transmitir su visión panteísta del ser humano y su relación íntima con el universo. Malick estaba más cerca que nunca de Emerson pero a mi personalmente lo que me fascinaba de su cine no era la relación perfecta que se podía establecer entre los diferentes planos, en otras palabras: el montaje, lo que me llamaba la atención eran los gestos que aparecían a lo largo del metraje y presentes ya en su primer film: Malas tierras en la que Martin Sheen reproducía de manera mimética al mismísimo James Dean. Sería suficiente acercarnos a un film muy comercial como Leyendas de pasión de Edward Zwick, con un precisamente Brad Pitt emulando también a Dean para comprender que es lo que persigue Malick y no Zwick.

Es obvio que Terrence Malick con su decisión de no tener vida pública, ni siquiera acudió a Cannes a recoger la Palma de Oro, ni conceder ningún tipo de entrevista u opinar sobre su obra, ha conseguido una especie de aura casi litúrgica en torno a su persona y a su obra.

Volviendo  a El árbol de la vida, Malick, al igual que hiciese Kubrick en su mítico 2001: Una odisea del espacio, ha ido mucho más allá de contarnos la historia de una pequeña e insignificante familia (tal vez la suya) y ha querido contarnos el nacimiento del mundo, el origen de la vida, del cosmos, no hay que olvidar sus convicciones trascendentalistas y que se concreta en un  prólogo de aproximadamente media hora, sobre ese origen de la vida (aquí si que hay que constatar que Kubrick fue más conciso con sus famosos flash forwards) y en un discutido epílogo, en el que se le reprocha un cambio desde el panteísmo al judeo-cristianismo, en el que todos los personajes se reencuentran en una playa, especie de cielo. Si hacemos caso a la cita de El libro de Job con la que se abre la película tal vez tengan razón los que ven un cambio ideológico en Terrence Malick.

Creo que Malick ha creado un maravilloso poema acerca de la vida, de su significado, de hondas raíces panteístas (quisiera ser médico de la tierra, declama Linda Mainz en Días de cielo) aún con las dudas que genera El libro de Job y esa pregunta latente a lo largo de la película: el porqué los hombres buenos son sometidos a las pruebas más espantosas y el inocente siempre sufre más que el que no lo es.

El árbol de la vida está construida de acuerdo con la concepción del cine del director de Días de cielo, un estilo que transita desde la fragmentación y el pequeño gesto a la estilización y perfeccionismo de algunos planos o secuencias. Malick filma cortas secuencias  y a partir de ellas vamos conociendo a sus personajes, lo que a veces nos conduce al desconcierto al que contribuye una  voz narrativa que va alternándose entre los diferentes personajes, situándose en más de un momento fuera de la misma narración para adentrarse en cuestiones filosóficas.

Sergi Sánchez, creo que acierta al decir que Malick, influido por Martin Heidegger (por  el que manifestó un profundo interés, hasta llegar a centrar su tesis doctoral en las teorías del filósofo alemán) ha realizado un poema metafísico sobre los orígenes del tiempo o sobre lo que significa empezar a explicar una historia cuando apenas hay luz que nos saque de la oscuridad.

Pero Malick es un cineasta sincero, maestro en captar el más mínimo pero revelador gesto. Su convicción acaba por atraparnos, la belleza de sus imágenes es indiscutible, la armonía que desprende la visión global de su película: imagen, música , voz … es la de esa naturaleza, ese planeta, ese universo en el que el hombre se funde y alcanza a Dios.

Para siempre quedará ese hermoso y pequeño pié de un recién nacido acunado en las palmas de la manos de su padre.

PEP VAÑÓ

Departament de Física i Química

L’Any  Internacional de la Química (IYC, en anglés), està celebrant-se en diversos països : Bèlgica, França, Israel, Slovàquia, Espanya, Sri Lanka,Suïssa, etc..mitjançant l’emissió de segells commemoratius al llarg de tot el globus.

L’any 2011 coincideix amb el centenari de la concessió del Premi Nobel de Química a Marie Curie i amb la fundació de l’Associació Internacional de Societats Químiques. Al llarg de l’any, se celebraran diferents activitats a tot el món sota el lema: “Química: la nostra vida, el nostre futur, recordant que la química és essencial per millorar els nostres modes de vida en estar present en la producció d’aliments, medecines i multitud de productes manufacturats.

La Premi Nobel de Química Marie Curie, de soltera Maria Sklodowska, va ser una científica francesa d’origen polonès. Filla d’un distingit professor, va néixer a Varsòvia el 1867, on va estudiar fins als 24 anys, quan es va traslladar a París per ampliar estudis a la Universitat de la Sorbona. Llicenciada en Ciències Físiques i Matemàtiques, el 1895 es va casar amb el físic francès Pierre Curie, convertint-se en la seva col·laboradora més eficaç. Uns anys més tard va obtenir el doctorat amb la tesi dedicada a les substàncies radioactives. En col·laboració amb el seu espòs va descobrir, el 1898, dos nous elements químics: el poloni, anomenat així com a referència al seu país natal, i el radi.

El 1903 va rebre el Premi Nobel de Física compartit amb el seu marit i el físic Henri Becquerel per descobrir la radioactivitat. Després de la mort del seu espòs, el 1906, va obtenir la càtedra de Física de la Sorbona, convertint-se en la primera dona que va impartir classes a la Universitat de París. Autora de diversos llibres i fundadora de l’Institut del Radi, el 1911 va rebre el Premi Nobel de Química, éssent la primera persona que ha rebut per dues vegades aquest guardó. Marie Curie va morir el 1934 a prop de Salanches (França).

Poloni

El poloni descobert pel matrimoni format per Pierre Curie i Maria Sklodowska i anomenat així en honor a la terra natal d’ella, Polònia, s’origina de manera natural a les menes minerals d’urani (92). Actualment, però, s’obté artificialment per a l’aplicació més freqüent, els raspalls antiestàtics.

Aquests raspalls s’utilitzen per a disipar les càrregues estàtiques que atreuen la pols, en discos fonogràfics i en negatius de pel·lícules, just darrere de cerres del raspall hi ha una tira metàl·lica de color daurat que conté poloni, el qual crea un camp d’aire ionitzat que condueix la càrrega cap enfora. La tira es feta de plata (47) amb un fi recobriment d’or (79). Entre la plata i l’or i ha una capa molt prima de poloni.

Curiosament, aquestes tires no es fabriquen encastant poloni entre la plata i l’or. De fet, el poloni “es crea” in situ un cop s’ha muntat la tira. La làmina de plata es recobreix primer amb bismut (83) i després ambo or. Tot seguit se sotmet a un intens feix de neutrons que transmuta una part del bismut en poloni. El procediment és molt intel·ligent: el poloni mai no es troba a l’aire lliure, i això és molt convenient, ja que tan sols deu nanograms d’aquest element poden ser fatídics.

També tenen explicació les sospites relatives a la mort del rus Alexander  Litvinenko, exagent de la KGB enverinat amb poloni a Londres l’any 2006. Li havien subministrat tant poloni, aproximadament 10 micrograms, que l’únic culplable versemblant ha de ser un govern amb indústria d’armament nuclear.

Al final, aquestes coses s’acaben sabent. Sens dubte, d’aquí a cinquanta anys en coneixerem els detalls. Ara bé, no hi ha res més lluny de Pep Vañó que pretendre saber qui va matar Litvinenko. Però el fet que el Govern rus controle eficaçment el subministrament mundial de poloni i que  el volguera mort fa que pensar.

L’isòtop de poloni més corrent, el  210 Po, és tan radioactiu que un tros sòlid brilla a causa de l’exitació de l’aire circumdant; un gram allibera de manera contínua uns 140 watts de potència. Tanmateix, aixó no és res, comparat amb l’astat (85).

Radi

El radi va ser el titani (22) de principi del segle XX. Era l’element llampant, lluent i poderós amb el qual tohom volia associar els productes propis, tant si realment contenien  radi com si no. De la mateixa menera que hui molts dels productes “de titani”, en realitat, no contenent titani; molts productes  “de  radi” de fa un segle, com ara productes de neteja per a mobles i dentrífics, no contenien radi.

D’altres, com ara supositoris i l’esfereïdor Radiendocrinator, sí que contenien radi, en alguns casos en quantitats importants. Es basava en la creença equivocada que aplicar dosis elevades de radiació als òrgans reproductors podía promoure la salut i la virilitat; idea ben desencertada, certament. Ara es fabriquen proteccions de plom per a protegir aquesta àrea concreta, fins i tot de les dosis més petites de radiació que emeten els aparells de raigs X.

L’aplicació més coneguda del radi, i la raó per la qual encara es pot comprar per eBay, eren les busques lluminoses dels rellotges de polsera. La pintura d’aquestes busques, que conté una combinació de radi i sulfur de Zinc (30), resplendeix en la foscor durant molt anys. Per desgràcia el sulfur de zinc es descompon, i la major part de les busques deixen de brillar (el radi es manté totalment radioactiu: el seu període de semidesintegració, 1602 anys, garanteix que els rellotges damunt dits encara emetran radiació durant molt de temps).

Els rellotges de radi, tant els de polsera com els de paret, es pintaven a mà amb uns pinzells minúsculs que les dones encarregades de pintar llepaven per afinar-ne la punta. Tenint en compte que la pintura que hi havia en aquells pinzells era radioactiva, llepar-los no era gaire bona idea: arran d’aquest fet, les dones emmalaltien progressivament i, a la llarga, morien- sens dubte, a causa del radi-, cosa que, finalment, va conscienciar molta gent  que calia pendre mesures deprotecció contra la radiació.

El cas de les ” xiques del radi” va ser una fita històrica de la legislació laboral, ja que es va aconseguir que es garantís als treballadors el dret de demandar l’empresa per danys  causats per condicions de treball insegures i abusives (l’ocultació intencionada d’informació sobre els perills de llepar pinzells de pintura radioactiva n’és un cas flagrant). Però encara hi va haver més morts  i més problemes abans que, finalment, caigueren en desgràcia els productes de “salut” radioactius.